Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Quina és l’edat de l’esperit emprenedor?

El divendres, a la feina, era fent una d’aquestes tasques repetitives i rutinàries en què ho llançaries tot a rodar i canviaries d’ocupació, quan vaig rebre una trucada d’un emprenedor incansable que va arriar fins a les cavernes de l’empresa on treballo. Lògicament, li vaig indicar el camí o camins més adients, segons el meu parer, per dirigir els seus esforços comercials.

Abans, però, vaig aprofitar l’avinentesa per escoltar-lo atentament. Em va explicar la seva llarga trajectòria com a fotògraf fet a ell mateix. La seva trajectòria, amb feines per empreses de nivell, que compagina amb d’altres a la menuda. I em va expressar, lògicament, les seves necessitats actuals – i d’indicar-li algunes portes per on seguir la seva recerca de clients interessats actual. I, mentre escoltava l’entusiasme que desprenia, em va sorgir la pregunta que encapçala aquest apunt que tens davant dels ulls.

I és que, en Pedro, el fotògraf emprenedor, té 61 anys i una desmesurada passió per la seva professió. En Pedro no és només un fotògraf industrial i publicitari, sinó que, a més a més, és, com no em canso de repetir, un emprenedor, un d’aquests homes que s’ha fet a ell mateix i que segueix fent-se a ell mateix, com demostra la conversa mantinguda i el bon material que, després, em fa arribar per correu. Costa creure que no ha estudiat fotografia i que tot és fruït de l’experiència acumulada i de la passió per captar la realitat a través de l’objectiu.

En Pedro,com ja he dit, té 61 anys i això potser no el fa especial, crec que n’hi ha d’haver d’altres. Tot i que, si pensem en la seva generació, no parlem d’incombustibles emprenedors, sinó d’empresaris que ja s’han rodejat de gent més jove i que emprengui per ells. La trucada d’en Pedro, però, demostra que aquest fotògraf no ha renunciat a la dura tasca de picar totes les portes possibles i obrir-se a nous espais i col·lectius on exercir una professió que, si atenem a la seva web, coneix amb mestria.

El resultat de tot plegat em llença preguntes a l’aire: Quina és la millor edat per emprendre? Quan es perd la curiositat, l’energia, la innocència que ens fa emprendre projectes?

I una resposta ben evident: En Pedro ens demostra que no hi ha edat per deixar d’emprendre. Només cal passió pel què es fa i ganes de seguir-ho fent, sense deixar d’entendre que, qui t’escolta, és una persona, un individu que, potser, necessita l’espurna emprenedora que portes allotjada dins teu.

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.

Em dius un secret i jo te’n dic un altre?

Aixequem-nos tots de la cadira que aquesta setmana comencem amb la Technology Review del MIT, el Massachussets Institut of Technology. I és que, avui, des del núvol, bufem una mica d’aire fresc i demanem que obriu portes i finestres per deixar-hi entrar un bri d’innovació: d’innovació oberta o, per a dir-ho en idiomàtica digital, open innovation.

I, per fer-ho, què millor que una entrevista al pare del concepte i que ha estat publicada a mitjans de febrer a la reputada publicació tecnològica?

Si recordeu un dels apunts del mes de març, la innovació oberta és una de les filles més crescudetes i famoses de la cultura del compartir i del crowdsourcing, però no n’és la única. Això sí, com hem indicat, no es pot menystenir, ja que pot ser una bona font de treball per als autònoms i les petites i mitjanes empreses.

Però, com poden fer-ho els més menuts per beneficiar-se de l’obertura innovadora dels grans?

Bàsicament, estant atents a les possibilitats del seu mercat i participant en els processos d’innovació oberta que es llancin en el seu entorn. No serem cap de ratolí, sinó més aviat cua de lleó. Això sí, coneixerem la manera de treballar dels nostres possibles proveïdors, coneixerem nous col·laboradors i, potser fins i tot, obtindrem algun client inesperat.

Avui, però, no posaré exemples pràctics ni casos d’èxit contrastat. Haig de reconèixer que la innovació oberta em ve un xic grossa i només la conec a través d’alguna de les activitats que es fan en el marc de les polítiques de la línia de creixement i consolidació d’empreses de l’entitat on treballo i d’algunes lectures que han cridat la meva atenció i han salivat la meva curiositat.

Ara bé, cercar a Internet els processos d’Innovació Oberta que llancen les empreses del sector on treballem és una bona manera d’ampliar el nostre mercat i de poder redirigir-lo en la direcció on va el mercat.

I, ara si, que posaré un parell de casos de grans empreses que han llançat, en forma de concurs i en aquest bonic món de les tecnologies, dos processos que m’ensumo que tenen a veure amb això de la innovació oberta.

El primer és l’IBM Global Enterpreneur Program, on una de les pioneres de l’entorn digital busca col·laboradors que, com diuen en aquesta campanya, els ajudin a fer un planeta més intel·ligent.

I el segon és d’una de les babies més crescudetes del món digital i va destinat a un públic d’emprenedors molt concret. Per a dir-ho en el meu llenguatge particular és una campanya d’innovació oberta que es juga en el territori de les guarderies digitals, és a dir, entre el menut Google i els menuts programadors que estan navegant entre codis fonts en les facultats del món mundial. El seu nom és molt cinematogràfic – Google Summer of Code -i el meu nebot hi ha estat apunt d’entrar. Segur que en el futur, alguna altra porta se li obrirà. I, sinó se li obra, és que no havia de passar.