Cooperativitzes o co-treballes?

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

– Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Sant Cosme i La Mina: barris emprenedors, veïnats possibles

Aquest cap de setmana, San Cosme ha estat l’avantsala de la Fira de l’Economia Solidària que tindrà lloc els propers dies 24, 25 i 26 d’octubre a Sant Andreu del Palomar.

Sant Cosme, uno de los lugares más peligrosos de Barcelona, segons la informació que donen als turistes i que forma part de l’imaginari col·lectiu barceloní, certament ho és de perillós.

Ho és, però no pas en el sentit que volen mostrar tour-operadors i rumoristes, sinó per la seva vitalitat emprenedora i per llur capacitat de generar un altre món possible i alternatiu a la realitat vigent.

El Festival Esperanzah! , l’esmentada avantsala, no és un festival de música al uso. Esperanzah! és la celebració anual del compromís social d’un barri que s’autofabrica entre el seu veïnat divers, però no dispers. Un veïnat que recull, com molts d’altres, tot la sal i el sucre de la vida.

No es motiu d’aquest apunt entrar en els projectes socials d’aquest indret que, des de la distància, podriem maridar amb els que es treballen a un altre dels barris “perillosos” de la conurbació barcelonina, però si donar unes quantes vies d’entrada per a coneixer-lo millor i endinsar-se pels seus carrers i les seves propostes.

I és que, Esperanzah!, posa l’accent en la celebració com a punta d’un iceberg global per una altra món que no només és possible, sinó que cada cop és més tangible.

Llença't

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

La clau

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.