Facilitadors de feina

Tornar de vacances és dur. Oi més quan hom ha de programar un panell ingent d’activitats formatives en el mínim temps possible.

S’agraeix doncs la facilitat en les comunicacions i la flexibilitat en les disponibilitats de la trentena llarga de proveïdors de formació en dansa.

Per aquest motiu, vaig agrair d’allò més la sorpresa que em vaig trobar dilluns en arribar a la feina.

Un dels proveïdors més dinàmics, creatius i ben valorats, em va fer arribar el seu calendari viu a través d’una de les aplicacions de Google i em va dir:

Tu mateix. Tria entre els espais disponibles.

Aquest gest, l’accés al calendari professional del formador en qüestió, suposa una millora substancial en les comunicacions. Ara, ja no cal demanar-li disponibilitat en cap dels quatre trimestres en què, desde Barcelona Activa, programem activitats formatives. A més a més, un cop consolidades les activitats, puc comprovar que les ha agendat correctament, disminuint d’aquesta manera possibles incidències.

Si tots els proveïdors fessin el mateix, les gestions de programació disminuirien d’aital manera que podríem esmerçar el temps en tasques tan importants com el seguiment i avaluació de les activitats formatives, la millora dels canals de comunicació amb els usuaris o la millora i la coordinació entre les activitats formatives que oferim a empreses i persones emprenedores de la ciutat.

No cal dir que, aquest mateix sistema, i la transparència que l’acompanya, és hàbil i útil per a d’altres col•lectius i amb d’altres finalitats. Quina és la teva?

El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Oficis que sempre desapareixen

M’avanço un xic al futur immediat i, llençant-me de cap a una piscina buida, presento un web que encara no ha nascut, però que anuncia la seva obertura durant aquest mes d’abril, si no vaig errat d’osques.

Preparant aquesta informació em vaig trobar un apunt de l’any 2008 on ja parlàven de l’últim esmolet en actiu, però el fet és que la cantarella del seu instrument passa dia si i dia també per la barcelonina plaça Lesseps. I és que l’ofici d’esmolar es resisteix tossudament a totes les absoltes que li canten.

Els esmolets, en l’imaginari col·lectiu, són sempre persones d’edat avançada que circulen a peu i amb la seva Vespa tunejada amb l’estri d’esmolar al costat.

Com el festivol déu Pan, amb qui l’esmolet si uneix en l’art d’esmolar l’eina, anuncien la seva presència tot bufant l’escala musical amunt i avall, avall i amunt en inconfusible cantarella. I, com deia, un ofici que arregla coses com aquest, se’l dóna per desaparegut o, si més no, en perill d’extinció dia rere dia, mes a mes, any a any. Però, com el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

I aquesta és l’aroma que desprèn la troballa realitzada en un passeig, nouvinguda al pit, pels carrers del nord de Gràcia: un cartell amb la URL afilacat.com per a poder fer com amb els superherois: cridar-los, en cas de tenir un ganivet esmussat.

Serà aquest l’oxigen definitiu per al manteniment d’un ofici tan antic com sostenible, necessari i entranyable?

+ responsables que ningú: Una associació de menuts amb responsabilitat social corporativa

Dilluns vaig tornar a la feina després d’un mes i escaig de baixa de paternitat. Una baixa no gaire comuna per aquestes terres, però que demostra que encara hi ha un xic d’humanitat dins del competitiu món de les empreses i les administracions públiques de la pell de brau.

Per recuperar un xic el to i prendre la mesura de les noves obligacions que han coincidit amb el canvi personal, tenia programades algunes trobades amb proveïdors de formació empresarial i, aquest apunt beu directament d’una de les informacions rebudes i que m’han semblat prou interessants per a fer-ne esment: l’associació +responsables.

L’Associació +Responsables és una iniciativa d’ Ingenieria Social, una empresa de l’economia social que s’ha fixat el modest objectiu de canviar el món de bo i de veres, tot portant la Responsabilitat Social Corporativa a qualsevol empresa.

No sé ben bé per què, però m’ensumo que algunes de les seves iniciatives, tindran un espai en aquesta visió de la realitat emprenedora #desdelnúvol @ARAemprenem.

El valor de la innocència

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

BarcelonaWorld és Eurovegas?

Amb la ressaca d’una jornada històrica per a les reivindicacions nacionals catalanes que ha transcendit les fronteres peninsulars, jo abandono la xarxa i em fixo en la darrera jugada anticrisis dels gestors del país, avui comunitat autònoma d’Espanya.

Barcelona World, l’embolcall de Port Aventura que ha estat negociat a esquenes de la societat – en la millor tradició jesuïta -, s’avança a un guió ja viscut en el cas del rovell del qual en serà clara. Port Aventura va començar com un projecte nord-americà i va acabar gestionat per la mateixa entitat que aprofita els terrenys preparats per aquella aventura, després de la fugida dels inversors de les barres i els estels que el van impulsar.

La ressaca d’aquell nyap fou el judici a Javier de la Rosa, el Bañuelos d’aquell projecte; i el resultat en va ser un parc d’atraccions que, segons dades publicades, lidera les visites als centres d’oci de la pell de brau, però no pas d’Europa… caldrà canviar-ho, no?

Dilluns, aquest mateix diari publicava una radiografia d’un país on el pes dels serveis sortirà reforçat amb el projecte del Camp de Tarragona, tot creant una macrocefàlia econòmica que deixa la industria, el nostre sector nacional, en una situació crítica. I és que, en el mateix reportatge, es posa l’exemple d’un dels campions ocults de l’economia productiva del país. Aquella que ha anat rutllant fora dels focus mediàtics.

I jo em pregunto…

Quin impacte tindrà Barcelona World en l’economia productiva catalana?
Els ajuts i finançament, ja migrats en aquests temps que corren, es concentraran en el projecte turístic i abandonaran l’economia productiva, les empreses de llarg recorregut que han rebut l’apel·latiu de campions ocults?
El nou projecte deixarà de ser cap de ratolí per esdevenir cap de lleó del sector turístic europeu?
El passat especulador del senyor Bañuelos repercutirà negativament en un projecte que ens continua portant vers un sector de sol i platja i emocions generades?

Barcelona World no és EuroVegas, tot i què incideix en l’economia especulativa i la generació d’il·lusions, dos sectors que no generen musculatura econòmica pel futur Estat que ahir mateix es reclamava pels carrers, però que permeten generar llocs de treball per a persones sense estudis – millor invertir en pa per avui i fam per demà que en un bon sistema educatiu, no fos cas, que l’educació donés capacitat crítica.

Barcelona World però no és EuroVegas, perquè ens saltem la previsible fugida de LasVegas Sands. Oi més, després de sentir les estrambòtiques propostes de trasllat d’aeroports i estadis de futbol que feien els americans. Una fugida tan previsible com ens ha ensenyat la nostra pròpia història recent, amb el cas Port Aventura com a ensenya. Allà, ens van deixar els de la Dysney, els d’Universal Studios i els de la filial de complexes lúdics de l’empresa que fabrica la Budweiser, cervesa que, ja que hi som, no és tan gustosa com les pròpies; empresa que avui ja no és nord-americana, sinó belga. M’ensumo que l’EuroVegas de Madrid acabarà, si ens atanem a l’històric local, en mans de Bankia, el Santander o el BBVA, en el millor estil d’aquest Estat de pandareta.

Barcelona World és el projecte que ens apropa més a Florida o Califòrnia que al model Massachussets tan desitjat i que fomentaria una economia productiva, la dels campions ocults, de la qual parlàvem la setmana passada en aquest mateix bloc.

Keep the faith! – El futbol que torna als seus origens

 Com no podia ser d’altra manera, és en Kiko Amat, el de La Escuela Moderna i Bendito Atraso, qui m’ensenya el camí d’un futbol molt allunyat de la Roja, del Barça i del Madrid, per citar les tres icones del futbol modern.

És en Kiko Amat qui em mostra que els Buendia, Agapito i Cosialls never walk alone en la seva manera de veure el futbol i de transmetre-la – i parlo de l’experiència Buendia, la del Atlético Diagonal – a la quitxalla dels barris del Poblenou, Sagrada Família i los Triangulos barcelonins.

Aquest apunt doncs va per ells i els que, com ells, inculquen valors des de la base de l’esport en qualsevol de les seves diciplines. Però no parlaré pas dels emprenedors que han parit les escoles de futbol, sinó d’una altra mena d’emprenedors que, en barris populars d’arreu, estan retornant l’esperança en un esport que s’ha deixat entabanar pels diners i els egos massa inflats.

 Coneixia el cas del AFC Wimbledon, l’escissió de l’històric – i ja desaparegut – Wimbledon F.C.; i del més recent, pero més sonat, United de Manchester, l’escissió del Manchester United que van protagonitzar un grup d’aficionats emprenyats amb els rumors de compra del club vermell. Ara els Red Rebels disposen d’un club sense afany de lucre i amb plena democràcia interna on cada aficionat té una acció del seu equip (sense possibilitat de tenir-ne més) i que ha pujat quatre categories des de la seva fundació l’any 2005.

 Desconeixia però l’existència d’experiències més enllà de les illes britàniques. i, en Kiko Amat – “novel·lista accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop” -, em presenta el cas del benjamí entre els Clubs d’Accionariat Popular de la Península: els xixonesos de la U. C. Ceares, a través d’un impagable Reciclaje al Cultura/s de La Vanguardia.

El Ceares segueix així l’estela del CAP Ciudad de Murcia, el degà de l’accionariat popular, després de viure els efectes del futbol modern en pròpia pell; obrint així una escletxa de gestió que ja funciona en un bon grapat de clubs britànics. Clubs que demostren que el futbol és pels emprenedors units i que pot ser molt més que un grapat de monedes sense sentiments.

Retornem a l’essència del futbol: Aquella que, si més no a mi, em pot retornar a sentir allò que ens van ensenyar els Buendias, Cosialls i Agapitos als nanos de genolls pelats i mirada innocent dels barris obrers i menestrals de la Barcelona dels 80. Keep the faith!

@creamebooks – La crème de la crème dels innovadors literaris?

Coincidint amb el BizBarcelona, el meu compte de twitter es va omplir de missatges amb l’etiqueta #RI2012. Una d’elles, enviada per l’imperdible @media140cat feia així:

creamebooks.com una nueva plataforma para editores y escritores con la que crear libros multimedia #RI2012

— media140 (@media140cat) junio 15, 2012

Lletraferit com sóc, me’l vaig guardar als favorits i l’he recuperat aquesta setmana per tal de furgar un xic més en una proposta que em va semblar prou interessant, tot i ser presentada en un dels espais, el Red Innova 2012 de Madrid, més cool i encorbatat del món digital. Només cal veure els socis de l’esdeveniment de Madrid per a comprovar-ho.

Creame eBooks és la nova proposta parida per en @fabianaco, un emprenedor de La Mancha; en @davidlillo, un dels organitzadors de l’Iniciador i inquiet emprenedor en sèrie; i en @pacotole, el tecnòleg de la cosa.

Amb seus a Madrid i San Francisco, la factoria Cream està rodant la seva primera obra: una plataforma d’autopublicació digital que permet col·locar un mateix llibre electrònic a les principals botigues online existents (Apple iBook Store, Amazon, Barnes & Noble, 24Symbols, etc,).

Una iniciativa que ens demostra altra vegada que la literatura no està morta, però potser els actors tradicionals estan de parranda i d’altres han de portar la innovació al sector editorial.

Post-Apunt Primer:
Hem demanat invitació per a testejar-la des de la meva vessant de preescriptor postintel·lectual i m’ha agradat la resposta: Com més prescriguis el projecte, més oportunitats d’accedir a la plataforma. Tot i que, al cap de dos dies, i sense fer cap prescripció, et donen l’accés a una plataforma d’ús senzill i altament recomanable on, només amb el texte i la caràtula, pots maquetar el teu llibre, informar-ne les característiques i distribuir-la a les principals llibreries digitals existents.

Post-apunt segon:
Tot just publicat l’apunt, llegeixo que dues de les editorials més innovadores del panorama català, han decidit prendre cos amb un 9 Grup Editorial, Els pares de la cosa – Angle Editorial i Cossetània Edicions – ja van ser punters a casa nostra quan, la’ny 2008, van crear la primera plataforma de llibres digitals en català, Edi.cat, juntament amb Bromera, de la qual esperem tenir-ne noves d’una prompta estabilització.

Si ets una persona emprenedora, apropa’t al #BizBarcelona

Encara falten 15 dies, però el volum d’activitats i esdeveniments que s’apleguen a Fira de Barcelona durant els dos dies del BizBarcelona, bé valen un avançament de la noticia. Oi més quan un servidor ha participat com a peó durant força edicions d’un dels pares de la cosa: El dia de l’emprenedor.

BizBarcelona és un aplec al servei de la gent amb idees, projectes o empreses – com més petites i dinàmiques, millor – que vulguin accelerar els seus negocis, tot coneixent possibles vies de finançament, proveïdors, clients, consellers i molt més.

En la seva segona edició, després d’una desena de dies de l’emprenedor, el BizBarcelona torna a la Fira per a omplir dues intenses jornades de treball i construcció de la musculatura emprenedora del país.

Dues jornades que formen part d’una intensa setmana emprenedora on Barcelona, la Barcelona més menestral i creativa, aplega un congrés de màrqueting digital, un esdeveniment d’oportunitats digitals, una plataforma per a visualitzar, experimentar i conèixer les principals novetats del sector de la tecnologia aplicada a la creació, un mercat de finançament, un mercat d’innovació oberta, una competició global d’emprenedors i un servei de sessions de vídeo presentació.

Tot un món per descobrir on val la pena acreditar-s’hi amb un full de ruta ben definit per a que no se’ns enganxin les activitats de corbata.