¿Consumes marrones o alternativas?

Aquesta setmana, se’m fa avinent destacar una campanya iniciada el passat divendres 14 de novembre des del portal konsumoresponsable.coop, un agregador d’alternatives de consum responsable enginyat per la Asociación de Redes del Mercado Social, nascuda al febrer d’enguany.

La campanya es composa de tres elements:

1/ L’etiqueta de facenook i twitter #marronxalternativa

2/  Un concurs participatiu a facebook i twitter que, iniciat el passat dilluns 17 de novembre, s’allargarà fins al 19 de desmebre a les 14:00 hores, via facebook www.fb.com/ElMercadoSocial i twitter @ElMercado-Social, consistent en què la gent envii videos, fotos i comentaris sobre alternatives de consum.I, el premi del qual, és una cistella de productes i serveis gratuïts valorada en 300 euros.

3/ Un espot de campanya que parodia els anuncis de detergents més repetitius de la història de la televisió moderna:

[yframe url=’https://www.youtube.com/watch?v=-V_1jNICneI’%5D

Una bona manera de mostrar alternatives reals als problemes quotidians del consum sotmès al benefici econòmic, utilitzant l’instrumental propi de l’economia mercantilista.

Allò que fou i serà: L'economia més enllà de l'economia

Estirant del fil de Dark Wallet que va mostrar, ara fa uns dies, Vilaweb ens endinsem en un món més propi dels thrillers de lladres i serenos que no pas de la realitat que ens arriba quan consultem informacions sobre el món de l’empresa i l’emprenedoria en general.

Dark Wallet , com el seu nom indica, és un moneder de bitcoins que permet ocultar la identitat de la gent que l’usa, tot esborrant les traces de les transaccions fetes amb aquesta moneda digital.

En un món on els bancs permeten les transaccions de corruptes adinerats i grans multinacionals, mentre neguen el pa i  la sal al comú dels mortals, aquesta eina empodera als ciutadans i les empreses de més menuda dimensió per a aconseguir ubicar-se en una alternativa lliure i independent als controls d’uns mercats que frenen la iniciativa emprenedora i social de la majoria de la població.

El cas, i on volem posar l’accent en aquest apunt, no és tant la moneda o l’eina en sí, com la participació de dos dels espais alternatius d’economia social i solidària amb més solera del nostre país en aquest món alternatiu.

Ens referim a la gracienca Kasa de la Muntanya , un dels referents okupes de Barcelona, i a la vallbonenca Ca la Fou, comuna ecoindustrial postcapitalista que rutlla aliena a l’economia capitalista imperant.

Dos centres actius i alternatius que, en aquest camp, com en tants d’altres, actuen de potent infraestructura emprenedora que pensa globalment i, sovint, actúa globalment també.

Als dos centres suara esmentats, s’hi suma una entitat de l’economia social i diversa que, sota l’ègida de l’Enric Duran, el robin hood català batalla per a la construcció d’una sòlida alternativa d’autogestió i empoderament ciutadà, la Cooperativa Integral Catalana, els serveis de la qual són a disposició d’una economia més lliure i oberta que pot ser un bon recurs per a projectes asfixiats pel sistema capitalista decimonònic que encara perdura.

 

 

Sant Cosme i La Mina: barris emprenedors, veïnats possibles

Aquest cap de setmana, San Cosme ha estat l’avantsala de la Fira de l’Economia Solidària que tindrà lloc els propers dies 24, 25 i 26 d’octubre a Sant Andreu del Palomar.

Sant Cosme, uno de los lugares más peligrosos de Barcelona, segons la informació que donen als turistes i que forma part de l’imaginari col·lectiu barceloní, certament ho és de perillós.

Ho és, però no pas en el sentit que volen mostrar tour-operadors i rumoristes, sinó per la seva vitalitat emprenedora i per llur capacitat de generar un altre món possible i alternatiu a la realitat vigent.

El Festival Esperanzah! , l’esmentada avantsala, no és un festival de música al uso. Esperanzah! és la celebració anual del compromís social d’un barri que s’autofabrica entre el seu veïnat divers, però no dispers. Un veïnat que recull, com molts d’altres, tot la sal i el sucre de la vida.

No es motiu d’aquest apunt entrar en els projectes socials d’aquest indret que, des de la distància, podriem maridar amb els que es treballen a un altre dels barris “perillosos” de la conurbació barcelonina, però si donar unes quantes vies d’entrada per a coneixer-lo millor i endinsar-se pels seus carrers i les seves propostes.

I és que, Esperanzah!, posa l’accent en la celebració com a punta d’un iceberg global per una altra món que no només és possible, sinó que cada cop és més tangible.

Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

L’ofici més antic del món s’autoorganitza

Aquesta setmana em recolzo en una informació apareguda ja pa un parell de mesos al suplement Cetrencada, el canal que elaboren els estudiants de tercer curs del grau de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra dins el marc de l’assignatura Taller Integrat de Periodisme, que contempla les especialitats de premsa, ràdio, televisió i internet.

I és que, a través d’aquest mitjà, s’han fet ressó de la primera cooperativa de serveis pel treball sexual de l’estat espanyol:  Sealeer.

Sealeer Cooperativa, que es va presentar al febrer d’enguany, aplega a una quarantena de professionals del sexe i neix amb la voluntat de donar cobertura legal a les persones que exerceixen la prostitució amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació com a autònoms.

I tenen un paraigua sindical potent i en plena organització i creixement: L’Associació Professional del Sexe de Catalunya que vetlla per dignificar el treball sexual, posar fi a l’estigmatització, conquerir els drets socials i laborals propis de qualsevol treballador i assolir el compromís de l’estat per unes estructures que garanteixin el lliure exercici d’aquest ofici.

En línies generals, com diuen en la publicació digital de la que veu aquest apunt, l’associació defensa un exercici del treball sexual lliure i autogestionat – autònom o cooperatiu –, i la formació de treballadores i treballadors per aquest fi.

Una bona iniciativa per a batallar per les condicions laborals i l’economia lliure i autogestionada des de les entranyes del sistema.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

El mati del pastor: emprenedoria rural a l'abast de tothom

Diumenge, mentre força castellers reivindicaven novament la llibertat d’en Sergi Rubia, nosaltres ens desplaçàvem devers un punt imprecís de la geografia catalana per a fer un tast del viure essencialment rural, però adaptat als temps moderns. El viure d’una família que, del seu mas, en fa negoci i de la seva activitat, vocació.

Segur que no és un cas únic, però veure com rutlla un negoci tan tradicional com és el de la cria de bestiar, alimentant-lo de la manera més natural possible i aprofitant els recursos generats per a major eficiència, et fa sentir que tot s’està fent i tot és possible.

En aquest cas, el que vam visitar el passat diumenge, un ramat d’unes 500 ovelles i xais, marrans i cries a banda, van fer les delícies de la més menuda de casa, així com dels dos fills d’una altra família que ens acompanyava.

No entraré en els detalls de la visita ja que, anar-hi, és a l’abast de qualsevol família, però si que deixo en aquest bloc emprenedor la vàlua dels coneixements adquirits i algun detall com que la llana de les ovelles no té cap valor comercial i acaba formant part del jaç que les ovelles tenen al corral.

Una irreparable pèrdua per un territori que havia fet de les filatures i els tintats la seva principal font de riquesa.

El Govern espanyol s’enfronta a la Comissió Europea pel consum col·laboratiu

Dimecres passat parlàvem de la por que el consum col·laboratiu desperta en l’economia tradicional i com, aquesta darrera, s’acarnissa sobre una manera de fer que ha arribat per quedar-se i que, si no se la regula, acabarà fent forat al marge del “sistema”.

Aquesta setmana, l’hem començada amb un nou capítol d’aquesta disputa i, com ja va essent habitual, tornem a dedicar l’apunt #desdelnúvol a en Sergi Rubia.

Som-hi! Va per tu!

Dilluns, el Ministeri de Foment emetia nota de premsa sobre els serveis de consum col·laboratiu que, en l’entorn del transport, estan començant a aterrar a Espanya.

L’esclat ha arribat a tots els mitjans, sobre tot digitals, que centren la polèmica en BlaBlaCar, una plataforma on els usuaris manifesten els seus trajectes per tal de compartir despeses i, per tant, sense finalitat lucrativa. Però sembla que, aquest no és el cas, com molt bé indica @earcos en la seva informació.

La nota de premsa té un destinatari molt clar, es tracta d’Uber, l’aplicació de transport entre particulars, que ha aixecat protestes de taxistes d’arreu d’Europa, però que compta amb el suport explícit de la Comissió Europea.

Com acabarà tot plegat?
Si la Comissió fa una directiva regulant el consum col·laboratiu, què farà el Ministeri de Foment?
Allargar-ne la obligada introducció en la legislació espanyola?

Els temps estan canviant i la resistència mai afavoreix a qui s’enroca en el passat.

El consum col·laboratiu fa por a l’economia tradicional

Dilluns 26 de maig una bretolada legal va desviar l’atenció dels mitjans de comunicació envers avalots descontrolats en les nits sansenques i van desviar el focus principal de l’emprenedoria social, solidària i cooperativa que està fent forat en el món occidental i que tenia en el Centre Social Autogestionat Can Vias un node de desenvolupament important.

La reacció de bona part dels veïns de Sants durant aquesta setmana llarga ja és un bon indicador dels serveis que, des de l’esmentat equipament, es nodria el barri.

El fet ha coincidit amb el posicionament de la Unió Europea envers dos projectes col•laboratius que, des de sectors tradicionals, han estat fortament qüestionats.

El cas és però que l’economia col·laborativa va fent forat en l’economia tradicional, sobretot entre els joves.

Joves com en Sergi Rubia que participa activament en projectes col·laboratius com ara la Viquipèdia, del qual n’és un actiu col•laborador, o la Colla de Castellers de Barcelona, en la qual exerceix un bon grapat de tasques que fan rutllar la quarta colla castellera més antiga del país.
Aquest diumenge, els Castellers de Barcelona, una bona alternativa de networking i de dinamització del món cultural que podríem dir que competeix en el mercat de l’oci de la ciutat de Barcelona, celebra els seus 45 anys.

Ho farà a la plaça de Sant Jaume i ho farà en el marc de la campanya Human Towers for democracy. Una mostra del creixement de l’economia col·laborativa que sembla que ha molestat als servidors de l’economia tradicional.

Fes-t’ho tu, Marta!

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.