Conciliem les nostres vides

Demà deixo de treballar.
Demà deixo de treballar, però seguiré cobrant el sou de l’empresa que em paga les nòmines.
Demà deixo de treballar durant gairebé dos mesos i m’estaré a casa, gaudint i patint l’esdevenir familiar.
I tot, perquè ara fa uns dies, vaig ser pare per segon cop.

Possiblement ara sigui l’enveja de molts pares que, o bé són autònoms i no es poden permetre el luxe d’una baixa per molts fills que hi hagi a casa; o bé, treballen per contra d’altri, però han gaudit tant sols els 13 dies de paternitat legalment establerts.

Treballar en l’entorn on treballo significa gaudir les darreres espurnes d’un benestar que ens semblava etern ara no fa tants anys, però que ara ja forma part dels llibres d’història.

De fet, aquest benestar mai ha estat a l’abast de tothom i, com a mostra, posaré un boto.

De motius per emprendre un negoci, n’hi ha molts i variats, però en conec un cas que em ve molt bé en aquestes alçades de l’escrit.

Es tracta del cas d’una bona dona que treballava de tardes en un despatx on sempre plegaven força tard, ja que, entre d’altres funcions, gestionaven comunitats de propietaris i, ja se sap, les reunions d’escala i les gestions dels veïns, sempre es fan en acabat la jornada laboral de la gent implicada.

Per aquest motiu, massa vegades arribava a casa quan els fills ja eren al llit i no acabava compartint la vida amb ells més enllà d’algun cap de setmana.

Un bon dia, aquesta bona dona va veure que es traspassava una botiga ben a prop de casa. I, escurcem raonaments, xerrades familiar i pors, va deixar el despatx i es va fer amb un negoci on, encara que fos, en horari comercial, rebia els nens, els tenia jugant davant la botiga, feien els deures rere el taulell i, quan arribava a casa, podien sopar plegats i fer un xic de vetllada familiar.

Un cop al llit, la bona dona tancava els numeros de la jornada i preparava els estris per a obrir de nou amb suficiència i garanties.

Aquest model d’autoocupació, que vaig viure de ben a prop, m’ha vingut al cap ara que seré gairebé dos mesos gaudint dels menuts de casa, amb el salari entrant a la butxaca i sense gaire preocupacions.

La clau

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

El rellotge i la brúixola: Una faula per a ser feliç?

El segon mes de cada trimestre és, professionalment, el més estressant de l’any. I ho és perquè és el moment de planificar el següent trimestre formatiu.

La primera setmana, s’adjunten les valoracions dels assistents, a l’acumulat de l’any i s’analitza el volum d’inscripcions assolit. D’aquesta manera, comprovem que la freqüència de les sessions i la seva qualitat responen a la voluntat de servei de l’agència pública on treballo.

Seguidament, es presenten els resultats a les direccions operatives que atenen directament a usuaris del servei, recomanant accions a fer per a millorar la oferta formativa i, les dues setmanes finals, es dediquen a la bella batalla de posar dates i hores al centenar d’activitats gestionades.
Per tant, ara com ara, som en plena lluita contra el rellotge per a tenir-ho tot a punt per a què els companys de comunicació puguin preparar les tasques de difusió entre el teixit emprenedor de la ciutat, aquest volum d’activitat.

I ara que ha sortit el rellotge en dansa introduïm un concepte que, oh bondats de la formació interna!, m’han fet recordar recentment. Es tracta de la faula per a ser feliç amb el què fas, una faula personal que ens hauria de permetre deixar de ser el conillet del País de les Meravelles, aquell que sempre es mira el rellotge i té presa, per a ser el patró de la nostra nau vital, aquell que brúixola en mà, té un nord establert i solca les mars de la vida amb criteri i alegria.

El rellotge del qual parlo és composat pels tres primers paràgrafs d’aquest apunt, mentre que la brúixola que em cal es composada per la voluntat de servei als altres que, opinió personal i intransferible, podria ser una bona guia per a fer un món més amable. I que, de ben segur, és l’imprescindible far que hauria d’il•luminar el servei públic que, més enllà de les administracions, també ofereixen els emprenedors i les empreses, ja tinguin una marcada component social o siguin marcadament egoistes i centrades en benefici.

I tu, què ets: patró de vaixell o conillet del País de les Meravelles?

L’origen del dialecte emprenedor i les seves derivades

Feia temps que volia endinsar-me en aquest terreny del llenguatge emprenedor. Oi més ara que, vulgues no vulgues, la moda s’allarga i esdevé la única sortida laboral per un bon grapat de persones.

Aquesta setmana m’he vist amb cor d’endinsar-me en el relliscós terreny de les paraules per mostrar que emprenedors i anarquistes, liberals i llibertaris no estem tan lluny els uns dels altres com podria semblar.

El capitalisme, oi més la societat de consum que se’n deriva, s’ha imposat com a model econòmic per la seva capacitat fagocitadora. Qualsevol resposta anticapitalista ha derivat en merxandatge i ha acabat formant part d’aquest sistema econòmic.

El Che Guevara és samarreta i xapa, el punk és tendència en pentinats i roba, les conquestes laborals van perdent força sense necessitat de canvis legislatius o normatius i tothom accepta la jornada de vuit hores com a utopia, … En definitiva, l’estètica dels moviments alternatius s’ha acabat menjant la seva ètica. I això, en temes de llenguatge, ens permet fer l’exercici que motiva aquest apunt.

Avui per avui, el suport mutu és cooperació, l’activista és emprenedor, l’acció directa és emprenedoria, la solidaritat ha esdevingut responsabilitat social corporativa, els concerts s’anomenen rondes de finançament i les caixes de resistència han esdevingut micromecenatge o, per dir-ho en llenguatge econòmicament correcte, crowdfunding.

I és que, com deia, tot és un exercici que, deixem passa el temps, pot acabar considerant Bonaventura Durruti com a model d’emprenedor i la Columna Durruti com a model de negoci d’èxit. Si més no, això ja ha passat amb els socialistes utòpics que han esdevingut model a seguir.

Me’n vaig de vacances emprenedores amb un cas de renovació i una invitació

 Aquest és, si no em fibla el cuc, el darrer #desdelnúvol abans de vacances.

Si tot va bé, reprendrem pinzellades sobre emprenedoria i empresa al setembre.

Seran, com sempre, sobre emprenedoria i empresa vistes amb ulls alternatius i diferents, defugint modes i visions integristes i exclusives, i amb voluntat de mostrar l’essència de l’emprenedoria i les alternatives que inclou el concepte. Sobretot ara que és tan necessari buscar-se la vida com a alternativa a un sistema cada cop més excloent.

Per això, aquest apunt inclou un agraïment i una invitació:

L’agraïment, breu i superficial, va per una renovació empresarial que sona tan bé com la txaranga d’en Tocasons. Una renovació empresarial que, com totes, es produeix gràcies a persones emprenedores que, amb la seva força, compromís i empenta, han entomat una empresa tocada de mort i l’han reflotada, tot assegurant-ne una imprescindible continuïtat. Una continuïtat que se la juga el proper 25 d’agost a Taradell.

Les emprenedores aquí felicitades i objecte d’agraïment són les que composen la Junta d’una associació que, com moltes, havia derivat en la tan coneguda fórmula del lideratge individual, del catch-all entreprenuer que ho fa tot i arriba on pot arribar, però no sap com comunicar-ho i acaba entortolligat. 

És un cas massa comú en el món de l’empresa. Una situació que sovint deriva en una crisi de creixement que cal superar amb compromís, pluralitat, divisió de tasques i bon rotllo entre els hereus, sovint manobres, de l’empresa que s’hi troba.

En aquest cas, l’empresa, efímera i espectacular com un estilitzat pilar de vuit, és la Festa d’en Tocasons, el bandoler de Taradell. Una jornada de bon teatre de carrer que compte amb el sabe fer d’un bon grapat de veïns de la vila que el va parir.

I aquí ve la invitació que us fa un secundari de la Festa: el proper 25 d’agost, acabeu vacances a Taradell. Us ho recomano. Acabeu-les i gaudiu d’un espectacle que, fonts ben informades aseguren, serà bonic, integrador i espectacular.

Ens veiem el 25 d’agost a Taradell.

 

Bon agost a tothom.  Ens retrobem al setembre… si el cuc ho permet.

La guitarra

Una de les possibilitats d’emprendre i sortir-te’n és fent de la teva dèria, ofici.

I aquest escrit parla d’algú que, fent-t’ho d’aquesta manera, ha trobat una passió que transmet arreu de l’Estat des del seu remenut local de Gràcia.

El negoci en qüestió és ubicat en un d’els carrers més curts i menys mediàtics de l’ex-vila més coneguda de la plana. Si Gràcia té renom i fama, el carrer Badia no el coneixen ni els seus  veïns. I és per això que, si hom fa com un servidor i, hi passa a mitja tarda, sentirà com canta una guitarra en mans d’un mestre que la sap tocar d’allò més bé.

El cas és que TubeSound és taller i és botiga i que el sonat dels instruments que la gestiona és com un luthier del segle XXI, sempre amatent a les necessitats d’un client que pot requerir-ne els serveis a peu d’escenari i en qualsevol hora de la jornada.

En conclusió: Que, si el music hero de la setmana passada, et va despertar el cuquet emprenedor, no te n’estiguis: cerca la teva afició i gaudeix amb la creació d’un negoci d’alta volada.

Vols jugar amb mi?

Quan deixem de jugar, deixem de ser infants.
Quan deixem de ser infants, deixem d’aprendre.
Quan deixem d’aprendre, deixem d’emprendre.

I és aquest el principal motiu d’aquest apunt sobre videojocs i emprenedoria. Un apunt que bascula entre dos webs clàssics, però encara vigents i suficients per esdevenir actualitat i noticia.

El primer dels enllaços ens porta a gestionar un grup de música des dels seus orígens fins a esdevenir allò que el nostre esdevenir emprenedor ens permeti. I és que Music hero, creació de la Junta de Andalucia per a nanos de 12 a 17 anys, es pot jugar des de casa o a l’aula, de manera individual o col·lectiva, relaxadament o competitivament. En el web de la iniciativa pública es fixen les normes per a treure’n el màxim suc educatiu.

Jo l’estic tastant en la seva versió de Facebook, però ara com ara només vaig assajant i posant paciència al projecte. Espero poder desenvolupar d’altres habilitats més divertides i també necessàries per emprendre. Oi més, perquè el joc i l’avorriment no lliguen, si el què es vol és que l’usuari aprengui. I és que sense diversió, la ment no s’obra i sense ment oberta, com es pot aprendre?

La segona de les adreces, un clàssic més clàssic que el clàssic que acabo de presentar, no és un joc en concret i, de fet, supera de llarg l’àmbit emprenedor. I és que social impact games és un repositori de jocs socials, és a dir, de jocs que a més de divertits i entretinguts, aprofiten per a
denunciar o posar l’accent en aspectes del nostre benvolgut món real. Com no pot ser d’altra manera doncs, disposa d’una bona relació de jocs relacionats amb el món de l’empresa.

Ens posem a jugar i millorar les nostres habilitats emprenedores?