Correm, correm, que el món s'acaba!!!

En aquesta hivernal on som establerts des de fa unes setmanes, no hi pot faltar una altra reflexió més pròpia de qui toca de peus a terra que no pas de qui es mira el món #desdelnúvol: em refereixo a la velocitat que han près les comunicacions i, a través d’elles, tots nosaltres.

Avui en dia, la informació és una arma que, per a ser poderosa, ja no pot guardar-se com s’ha fet sempre. Avui, la informació, per a esdevenir poderosa, ha de difondre’s i multiplicar-se en una munió de detalls i dades. Comunicar-se és poder, ésser un punt neuràlgic capaç de destriar, dirigir, ordenar i distribuir dades és un fonament bàsic per a obtenir reputació i, per tant, ésser tingut en compte i sobreviure en el món d’ara.

Qui no entén, per posar un exemple de malatissa actualitat, que el telèfon ha deixat de ser un aparell per parlar per a convertir-se en una centraleta de captació i distribució de dades, dificilment sobreviurà a la realitat urbanitzada actual.

Una realitat construïda damunt bosses immenses d’inhumanitat, però que, fins i tot els seguidors de la lentitud, els de l’slow movement, aprofiten per a comunicar els seus espais de relaxant descans.

Per tant, si vols ser emprenedor, si vols bellugar-te amb èxit en aquest miratge occidental, has de ser més ràpid que el pensament, has de deixar de preguntar-te sobre allò que necessites, però que pot entrebancar-te, i has d’ésser més veloç que qualsevol dels altres participants en aquesta, com em va dir un dia un bon amic, carrera de rates.

Anuncis

De canvis, resistències i cabòries

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Modes, modos i formació

Repassant els darrers apunts #desdelnúvol, m’he adonat de la tendència cada cop més consolidada de baixar del núvol per a beure de la font de l’experiència professional. El millor del cas és que no em desagrada aquest gir no meditat.

Avui doncs, consolidaré la tendència tot fent referència a la munió de propostes que, en coordinar programes de formació per a persones emprenedores i empreses, m’arriben en els camps del màrqueting, el coaching i el coolhunting.

Aquestes tres disciplines, amb nom anglès i d’origen nord-americà, disposen d’un gran grup de formadors que cerquen diferenciar-se de la salvatge competència mitjançant el naming de l’oferta presentada, tot i que el contingut sigui el mateix; el format de l’activitat presentada, que si un Taller, que si un Laboratori, que si…; o la suposada experiència de l’expert que l’imparteix, massa vegades tan dubtosa com la proposta que formulen.

Més enllà de l’encaix de la formació en la filosofia programàtica de la casa on desenvolupo la meva tasca de formador, aquest gavadal d’ofertes em genera un dubte que vull pensar que és raonable de formular en sectors tan vistosos i ben posicionants com aquests: ¿com pot ser que hi hagi tants formadors de màrqueting, coaching i coolhunting amb propostes més o menys fresques i joves, i tan pocs en camps troncals de l’emprenedoria i l’empresa com els de legislació, fiscalitat i finances?

Se’m dirà que no hi ha camp per correr en aquestes temàtiques troncals, peró l”experiència em diu que això és fals i que el què hi ha darrera d’aquesta gegantina oferta és un món que es vol de la Informació i el Coneixement, però que cada cop comunica menys.

Em mooc al passat…

… però amb millors companys de viatge …
… potser.

Llegint ahir el diari, em vaig trobar amb dues informacions relacionades amb el món de la formació i/o educació que comencen a despuntar d’un temps ençà. Potser, tal i com assenyalen els més experimentats en les xarxes, es tracta d’una moda sense un model de negoci clar. Potser, com indiquen els més novells del núvol, és una revolució que obrirà les universitats al gran públic.

En qualsevol cas, els suggerents titulars de les dues informacions. A saber,  “Les universitats catalanes posen un peu en la nova educació ‘online’” i “La revolució arriba a les universitats”, emmarquen força bé la cosa i em permeten tenir una regressió al 1999.

Aquell any deixava el món de la dinamització comercial i m’endinsava al planeta Barcelona Activa i, dins d’aquest planeta, al primer viver virtual d’empreses d’Europa: un espai de referència on, i ara rematem la cosa, existia l’Escola Virtual d’Emprenedors, una experiència pionera de formació que, si sortim del sistema universitari que sembla ser la clau de volta del MOOC que ve d’Amèrica, compartia característiques amb aquest nou sistema de cursos massius oberts online.

En aquell moment, ens vam trobar, entre d’altres, amb un handicap que possiblement ja s’hagi resolt hores d’ara, tot i que la visió des del núvol em fa pensar que no és així. I és que m’ensumo que els MOOCs aquests són un xic com els óssos del Pirineu, és a dir, que els estem introduint sense haver solucionat les mancances en la cadena tròfica dels mateixos. I és que ens estem plantejant de fer formació superior a la xarxa quan encara no hem solucionat l’accés a les eines digitals dels possibles alumnes d’aquesta formació. Ni l’accés ni les capacitats formatives dels usuaris potencials que, si hem de fer cas al Senyor Friedman, poden venir de qualsevol racó del planeta i de qualsevol nivell socioeconòmic.

Els MOOC universitaris poden estar molt bé, però no seria millor de començar a  millorar l’accés bàsic al coneixement? Deixar-se de reformes educatives i potenciar la capacitació digital i l’esperit crític?

Sinó ho fem així, ens podem trobar amb unes minoritàries classes altes molt formades i globals i un lumpen massiu i mesell allunyat dels més bàsics coneixements i de la més incipient capacitat crítica.