Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

L'empresa privada funciona millor que la pública

Acabo el mes d’abril amb un escrit d’aquells que sorgeixen de la més fonda de les impotències personals per un fet que, si em passes de vell, no sabria com reaccionar-hi.

I és que, ara fa quinze dies, en arribar al pis de lloguer on vivim, no teniem llum. Veient que no funcionava el comptador, vam trucar a la immobiliaria que ens havia llogat el pis i ens van dir que, en ser cosa elèctrica, l’amo de l’estatge no era competent per a gestionar-ho.

Oit això, vam trucar a la companyia que gestiona la llum de casa, Iberdrola, on ens van dir que ens enviaven un tècnic. Va arribar el tècnic, de l’empresa Multimap per cert, va veure que tot era correcte dins la llar i ens va dir que la distribuïdora havia tallat el llum de la vivenda i que, en conseqüència, Iberdrola es desentenia de l’assumpte i que truquèssim a Endesa Distribución.

Obtingut un telèfon, l’únic mitjà de contacte disponible amb Endesa Distribución, vam trucar-hi i ens van comunicar que s’havien equivocat de pis, que havien de tallar la llum del pis del costat per baixa de contracte i no pas la nostra. Però que no podien fer res sense una reclamació presentada per Iberdrola.

I aquí va començar el pitjor dels malsons possibles, aquell en què et van passant com una pilota d’uns als altres sense solucionar res de res i així hem estat més d’una setmana! Exactament fins el 25 d’abril de 2014.

Com deia en el títol d’aquest apunt “L’empresa privada funciona millor que la pública”, però si us plau que tornin la xarxa bàsica de distribució al sector públic, encara que sigui al solidari i cooperatiu.

Perquè nosaltres som encara joves i tenim la possibilitat de gestionar-nos a les fosques. Però,

I si això els passa als vellets del segon pis que aguanten pacientment dins l’ascensor quan s’espatlla?
I si passa a qualsevol persona o família amb problemes de mobilitat?
I si passa a algú, l’avisador del qual, depèn de la xarxa elèctrica?

Crec que no cal que digui quina ha estat la meva resposta a la pregunta que la Xarxa per a la Sobirania Energètica proposa al multireferendum:

Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?

Doncs això!

LoopHole4All – paradisos fiscals a l'abast de tothom?

Aquesta setmana ens fem ressó d’un dels serveis per a persones emprenedores més interessants i curiosos que un port trobar a la Xarxa. Parlem de LoopHole4All, el primer servei d’offshoring finnacer a l’abast de tothom.

Per a les que desconeixeu el llenguatge econòmicament correcte i us fa mandra visitar els enllaços, us diré que l’offshoring és la manera polida amb que les grans empreses fan referència a la creació de filials en “centres financers amb un nivell impositiu molt baix”, o, per a dir-ho en llenguatge pla, en paradisos fiscals.

LoopHole4All s’especialita en les sempre boniques i britàniqus Illes Cayman i la seva oferta manté l’anonimat de la persona que decideix enviar diners en aquest centre financer, tot utilitzant una de les filials de grans i conegudes empreses existents i que, per primera vegada, han sortit dels sistemes informàtiques de les illes per a fer servei a qualsevol que vulgui utilitzar-los a plaer.

Signant aquest ambició i útil servei hi trobem la Paolo Cirio Ltd, una multinacional amb seu a la city de Londres que, en paraules pròpies, ofereix un

“servei de democratització del  offshoring financer, tot posant-lo a l’abast de totes aquelles persones que no vulguin pagar pels seus guanys”,

afegint que

“empoderem tothom a evadir impostos, a amagar diners i deutes, però mantenint l’anonimat.”

Tot plegat sona molt bé i fa que qualsevol jugui a la primera divisió de l’economia mundial, però no és més que la darrera i emprenedora acció d’un dels més reputats agitadors culturals de la mediterrània, el hacktivista torinès Paolo Cirio que, en aquesta ocasió, desvetlla els noms de les filials que entitats financeres i grans empreses tenen a les illes caribenyes abans esmentades per eludir, de manera ilegitima si més no, les seves obligacions fiscals en els països on actuen.

I és que, com assenyala el Código Abierto d’en Bernardo Sampa, en Paolo, aquest emprenedor de l’agitació cultural, ens ha despullat un bon grapat d’empreses que no ajuden a pagar serveis socials, que no gan servir les resgles del joc on s’hi que hi ha la resta d’emprenedors més menuts i amb menys cintura gloal i que, massa sovint, són tingudes per bones pràctiques d’emprenedoria global.

Avui volto per EuroVegas.. amb el GATCPAC de fons

I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.

El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.

O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.

Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.

Oi més quan la taxa d’atur a Nevada, l’estat d’on és originaria l’empresa que ens porta el projecte, ha anat creixent i creixent des de l’any 2007 fins a esdevenir la més alta dels Estats Units. Allà, ja ho han vist i estan en plena reconversió cap a sectors industrials centrats en el coneixement i la innovació i això inclou educació i cultura -.

Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.

Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?

Ara que som la Capital Mundial dels Mòbils – #MWC12 #GSMA

Barcelona acull una nova edició del Mobile World Congress i, si voleu que us sigui sincer, no em desagrada l’aplec de professionals d’un sector, el de la telefonia mòbil, que té molta empenta i que forma part d’aquest núvol que tan m’agrada. I,  per això, aquesta setmana, el #desdelnuvol parlarà de mòbils.

Però no pas d’aplicacions o models de negoci, sinó de quelcom que hauria de tenir un espai propi a la Fira, però que mai hi treu el cap i resta en l’anonimat d’uns quants ciutadans que aprofiten aquest esdeveniment per a parlar-ne off the congress.

Parlo del coltan, una barreja de minerals que s’utilitza per a fer més menuts els aparells electrònics i que, no cal ser gaire intel·ligent, per reconèixer que és en el cor d’aquest món que s’aplega a la nostra ciutat. De fet, la seva funció principal és la de substituir els condensadors electrolítics tradicionals per tal de guanyar capacitat elèctrica i reduir la mida dels dispositius més extravagants. Els condensadors electrolítics fabricats amb coltan permeten que els aparells més moderns siguin cada cop més petits sense perdre prestacions, ans al contrari, augmentant-les. Fins aquí, tot correcte.

Però, anem al moll de l’os i descobrim les raons que em fan pensar que, un congrés com el de Barcelona, és el lloc ideal per a prendre acords per millorar allò que s’amaga al cor mateix del sector de la mobilitat.

Tot i que el principal exportador mundial de coltan és Austràlia, la zona on hi ha més reserves d’aquest mineral és al centre de l’Àfrica, allà on el Congo, Ruanda i, en menor mesura, Uganda han establert les seves fronteres. Curiosament, el mateix territori on malden per sobreviure els últims goril·les del planeta és on, gràcies a aquest aliatge que tots portem a la butxaca, les successives guerres s’han guanyat el trist sobrenom de Tercera Guerra Mundial.

M’ensumo que, enguany, també perdrem la oportunitat d’acordar, si més no, unes bones pràctiques per acabar amb els senyors de la guerra que dominen les mines d’aquest tan preuat com cruel mineral.

Steve Jobs, entre Houdini i el Gran Germà

… o entre la il·lusió i el control, per dir-ho en d’altres paraules.

El tema de la setmana en el món dels emprenedors i les tecnologies, ha estat la defunció del Rei del Màrqueting: el malaguanyat Steve Jobs, l’emprenedor? el tecnòleg? el venedor?

Mal faríem al núvol si, des del núvol, no en féssim esment:

“El nostre Steve Jobs és el Sr. Esteve de l’auca; la Puntual seria la nostra Apple. #ThankYouSteve #graciesrusiñol” by Josep Maria Ganyet (@ganyet)

“Ten years ago, we had Steve Jobs, Johnny Cash and Bob Hope. Now we have no jobs, no cash and no hope.” – piulada popular

Feta la semblança i el panegíric del geni de Cupertino, passem a parlar de l’home que ha hipnotitzat al món amb la poma a la mà, tot alterant el sentir del seu ideari de joventut – com va fer el seu alterego Bill Gates-, per escollir el camí d’adaptar la tecnologia als seus clients, però de quedar-se-la com un preuat tresor capaç de controlar el món des de les Valls de Mordor, seu central del capital.

Steve Jobs ha estat el rei del màrqueting, no pas de la tecnologia. Per això ara se’l venera i per això, en els meus anys joves, qui tenia un Mac, tenia un jersei Privata o unes bambes Converse i dissenyava pàgines web. I avui el món es divideix entre els que tenen iPad i els que no en tenim.

Però més enllà de l’elitisme Apple – Jobs, jo tinc un dubte:

¿Què hagués passat al món, si una ment privilegiada com la seva, hagués participat de la tradicional cultura del compartir?

¿Què hagués pogut succeir, si un home que ha estat capaç de crear productes exclusius i restrictius en continguts, s’hagués obert al món amb la força del seu discurs a Stanford?

Però no ho va fer i la censura, el control i l’erosió de drets laborals sempre han estat presents en el seu imperi.

I és que, mentre esdevenia l’home d’avantguarda entre la élite consumista occidental, mantenia unes condicions infrahumanes allà on es fabricaven els seus productes, com han posat de manifest en Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Beijing o l’Albert Sales, profe de sociologia de la Pompeu, entre d’altres.

BONUS TRACK

Tres noticies …

– Ramon Folch a elperiodico.cat: La poma de la concòrdia

– Manuel de  la Fuente a lapaginadefinitiva.com: La muerte de Steve Jobss™

– Rodrigo Savasoni en advivo:  Steve Jobs inimigo da colaboraçao

… i un rumor

–       Luis Alfonso Gámez als blogs de elcorreo: A Steve Jobs le ha matado su fe en las terapias alternativas

 

Amazon contra els emprenedors?

No era pas aquest el tema que volia tractar aquesta setmana. I és que, qui em coneix, ja deu saber que la meva obsessió actual són les oportunitats emprenedores al cor de l’Àfrica negre. Aquestes i la manera com, els africans que m’he trobat, encaren la vida amb empenta i il·lusió. Una imatge ben allunyada de la que ens ensenyen per aquestes terres. Però, dilluns d’aquesta mateixa setmana, un article del @CiberPaís em treia un xic de polleguera.

I és que, una cosa és que una multinacional obri negoci a Espanya, i una altre de molt diferent, és fer d’aquest esdeveniment, un Fukushima cultural de dimensions extraordinàries. I, certament, avui Amazon.es ha obert les seves portes digitals amb llibres físics i convencionals.

L’article esmentat parla de terratrèmol en el comerç electrònic i aquí, crec, és on l’erra de totes, totes. Possiblement, Amazon, millori la visibilitat dels llibres de les editorials amb les que arribi a acords de distribució (caldrà veure la seva permeabilitat amb projectes d’autoedició, com fa en d’altres mercats). Però, a risc d’equivocar-me, crec que actuarà com una gran llibreria convencional. És a dir, vendrà llibres de mercat, a preu de mercat. Ja que cal tenir en compte que no es pot jugar a la reducció de costos que Internet ofereix, perquè el preu del llibre, a Espanya, és taxat i, per tant, el gegant de la cultura, haurà de guanyar a les llibreries tradicionals, per la banda dels serveis. I això, crec jo, l’inhabilita en les obres de més actualitat, aquelles que són als prestatges de les llibreries i que, anant a la botiga, hom compra al moment: Vas a la botiga, pagues i t’emportes el llibre. Per la resta, la seva competència seran les botigues electròniques dels comerços tradicionals, que es dediquen a la literatura de mercat.

¿Com afectarà, l’aterratge d’Amazon a les botigues especialitzades, a les llibreries de vell, a les editorials “alternatives”, a… ? El terratrèmol en el comerç electrònic restarà en l’aristocràcia cultural, tot just esmentada en el paràgraf anterior, però no sortirà de la cleda de les societats de drets d’autor i les grans fortunes culturals del país. I, aquí, hi ha camp per córrer a plaer i fer negoci: Els mercats culturals alternatius, el llibre professional, les necessitats dels “pirates” espanyols – que tot ho copien per manca d’una oferta digna i a preus competitius – són prou atractius per aquell que estimi la cultura.

Com deia un xic més amunt, doncs, qualsevol emprenedor que vulgui entrar al mercat de bens culturals, té molt de camp per córrer més enllà dels grans projectes empresarials. I, si d’alguna cosa li serveix l’arribada d’aquest gegant, és per tenir un player suficientment potent com per enviar-li tots aquells clients que, errats en la seva cerca, busquin cultura de masses en negocis especialitzats.

Eps! I aquí si que falta oferta, que jo ja porto més d’un més cercant “El rodaje de La reina de África. Cómo fui a África con Bogart, Bacall y Huston y casi pierdo la razón” de la Katherine Hepmburn, i no hi ha manera de trobar-lo!

Algú s’anima a muntar una bona botiga de cinema, amb descatalogats com aquest, o hauré de piratajer l’exemplar d’una biblioteca a risc d’esdevenir un perillós delinqüent?

Tots tenim el mateix cost per moure'ns per Internet?

Les carreteres de la informació van per barris i, quan un mira les analítiques de les seves pàgines web, se n’adona. Quantes vegades t’han sorprès visites des d’indrets insospitats? Ja saps que darrere d’aquestes visites hi pot haver el teu veí del costat de casa?

Ahir es va acabar el termini per presentar esmenes a la Llei General de Telecomunicacions i la paradoxa que he presentat a l’inici de l’escrit ve a tomb d’aquesta normativa, i d’un dels temes que s’hi poden regular: el de la neutralitat a  la xarxa o el fet que “tot el trànsit d’Internet sigui tractat de la mateixa manera, sense restriccions de cap classe”.

I és que els operadors d’accés a Internet, utilitzen les possibilitats de la xarxa per a desviar allò que rebem i enviem. I ho fan, pel que sembla, segons el què paguem o, molt sovint, segons les necessitats de la mateixa operadora.

Ara, la neutralitat pren volada a Espanya, perquè està en vies de tràmit l’esmentada reforma de la llei general de telecomunicacions i, donat el caràcter tècnic de la discussió parlamentària, el lobby de les operadores pot tenir més capacitat que el comú dels usuaris d’Internet a l’hora d’accedir als parlamentaris i aixecar la seva veu.

Deixo l’apunt en aquest moment, tot recomanant la lectura de l’escrit d’en Ramon Roca i expressant la certesa que, sense neutralitat, no hi ha igualtat d’oportunitats per arribar, amb garanties, al receptor del nostre missatge. I sense igualtat d’oportunitats, el joc de l’emprenedor i la creació d’empreses, resta pervertit per la mà de les operadores i els seus interessos oligopòlics.

L’any de les xarxes socials i l’empenta de Google+

Si la setmana passada parlàvem de l’arribada dels neofeudals, grans empreses TIC amb voracitat econòmica, als inexplorats territoris del núvol; avui tornarem al primer apunt d’aquest bloc per certificar una de les guerres virtuals que més batalles prometen: Estem parlant, com no, de l’any de les xarxes socials i del tercer intent de Google per a fer-s’hi un lloc amb suficiència i garanties.

Google+ sembla ser l’aposta definitiva de la innovadora multinacional americana per desbancar Facebook en el reialme de les xarxes socials. Ni Google Wave ni Google Buzz van comptar amb el favor dels navegants socials, tot i la seva integració amb la diversitat de productes que l’empresa de Larry Page posa a disposició dels internautes. Però ara que, com diu l’imperdible Polígon arroba d’en Jordi Sabaté (@jsmuns), Facebook va perdent mercat al centre neuràlgic del present digital, potser tenen el moment de fer-s’hi un bon lloc.

Més quan, l’aplicació de Google sembla apropar-se, i molt, a les necessitats dels enxarxats socials. Si més no, poques crítiques negatives s’han llegut en blocs i tuits dels early adopters de l’eina. Pocs dels tuitaires l’han comparat amb la seva eina fonamental – tot i que la campanya pel domini del sector ha donat a llum algunes informacions sobre les restrictives polítiques de Twitter amb plataformes afins, com ara TwitDesk -, però molts han mostrat la seva predisposició a deixar Facebook per adoptar una eina que els sembla més fàcil i útil, alhora de gestionar els seus contactes. Per postres, justament ahir llegia una enraonada argumentació sobre els avantatges que la nova plataforma té per a publicadors de continguts (líders d’opinió) sobre Twitter i una piulada força interessant de @fgrau:

“#google saca su #googleplus la semana pasada y ayer no renovó su contrato de indexación de tweets con #twitter… :- #piensamalyacertarás”

La batalla està servida, I, de moment, qui sembla viure’n al marge és LinkedIn, el caràcter més professional de la qual, sembla que l’aparta un xic del camp de batalla principal. I el mateix succeeix amb les tres xarxes més nostrades: Grera.net, Biznetbarcelona i comunitats.org. Tres xarxes que, focalitzades, en el negoci de les pimes, l’ecosistema emprenedor de Barcelona, i la gestió i l’intercanvi de coneixements, passen desapercebudes pels gegants d’una guerra digital on malden per dominar un dels territoris més sucosos del núvol digital.

Això sí, d’aquestes guerres, i d’aquestes xarxes, les persones emprenedores – inclosos els gestors de les xarxes més nostrades –  en poden treure algun negoci, alguna bona idea. Només cal fer rutllar la closca.

Que venen els neofeudals!

Possiblement vaig un xic tard, ja que la cursa per a la conquesta de l’espai virtual es va fer ben visble quan el rei del màrqueting 2.0 ens va presentar la seva nova finca a l’hiperespai. L’iCloud del senyor Steve Jobs ha aixecat la llebre sobre el cloud computing (com han batejat al fet de tenir tot el teu disc dur a la xarxa). Però és que a mi em va enxampar en la preparació del BizBarcelona i, de fet, no em semblava tan innovadora com l’han presentada als mitjans més generalistes i algun de dedicat.

Arran de la presentació del Senyor Jobs, allò que, fons ben informades diuen, van inventar tres xicots d’Olesa de Montserrat, ha madurat tant, que les grans del sector comencen a fixar-s’hi i ha construir-hi els seus espais particulars, amb la finalitat d’establir, com deien al Público de fa uns dies, un neofeudalisme de magatzems d’informació que, d’alguna manera, venen a reproduir allò que ja fan, des dels temps de l’1.0, algunes de les forges del programari lliure o algunes empreses de gestió d’espais a Internet. I, més recentment, les xarxes socials i algunes de les propostes de crowdsourcing o de sharing (l’altre nom del compartir) de més anomenada.

Això sí, ara sembla que la usabilitat de la cosa serà molt millor, que els grans s‘ho faran per manera de simular els escriptoris dels ordinadors tradicionals, aconseguint, doncs, que nosaltres ens n’aprofitem i accedim a tota la nostra informació sense necessitat de tenir disc dur a l’ordinador.

Pels que comenceu a emprendre els vostres negocis, i vulgueu donar un cop d’ull al sistema dels magatzems de lloguer -i amb accés des de qualsevol indret amb connexió a Internet-, jo us recomanaria una primera visita a  l’escriptori dels nois d’Olesa. Diuen que és el més antic del sector. I és que, els xicots de casa, que estan de moda, tenen una molt bona eina. I, com tota bona eina, han rebut forçá crítiques. Unes crítiques que asseguren que el seu producte no ha evolucionat en tres anys. Però… per què hauria d’haver evolucionat, si els competidors tot just arriben ara al mercat i ells ja hi són ben posicionats?