Etiqueta: capitalisme 2.0

Existeix el consum rebel?

Ja fa més d’un mes que el món gira i l’emprenedoria fa camí sense treure el cap en aquestes pàgines.

És el què te el bloguerisme precaritzat. Sense la motivació econòmica, o el mínim reconeixement, es fa esparç i sense dates fixes. I és que, com deia el gran Ferrone, guitarrista excels i pitjor persona, …

no estamos hechos a base de chips

Feta la irreverent introducció a l’apunt, penetrem en el moll de l’ós que m’ha retornat a disertar #desdelnúvol.

I és que un estudi recent ha identificat l’adveniment d’un nou nínxol de mercat i, ja sia la mare de l’estudi o els mitjans que se n’han fet ressó, han batejat a les personetes que s’hi inclouen com a consumidors rebels.

Jo vaig fer coneixença amb aquesta qüestió en l’edició que divendres passat L’Independent de Gràcia va treure al carrer. Mogut per la tafaneria he rascat un xic més sobre la cosa i després de veure’n informacions a diaris generalistes com La vanguardia i El Mundo, i premsa d’aquella només apta per a directius d’empreses, he acabat arrufant el nas sobre la figura del consumidor rebel. No pas perquè no existeixi, però si per la relació que, en totes les informacios es fa, marida els hàbits de consum amb la pèrdua de poder adquisitiu, la crisi econòmica i la irrupció mediàtica d’una força política en construcció.

No dubto que l’esdevenir economic hagi engruixit el número de consumidors crítics amb les multinacionals i els productes o serveis que encapçalen els rànquings econòmics de la societat capitalista de consum, però no crec que sia la disminució del poder adquisitiu, ni tan sols la percepció que això sia així, el què fa que algú opti per productes de segona mà o produccions alimentàries cooperatives, ecològiques o de proximitat.

En qualsevol cas, el fet que el Mikroskopia de MyWord, una empresa d’estudis de mercat regentada per una ex Presidenta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), posi l’accent en aquestes qüestions, suposa un toc d’atenció a aquells que encara malden pel manteniment del capitalisme tal i com és ara i no perceben l’adveniment del postcapitalisme, el capitalisme 2.0 o l’etiqueta que se li vulgui posar i que fa forat, fins i tot, en un mercat tan tradicionalista com l’espanyol.

El consum rebel existeix. Existeix i impregna cada cop la decissió de consum de més persones, com una gota malaia que comença a normalitzar una altra manera de viure i de veure, una manera més humana de viure.

Allò que fou i serà: L'economia més enllà de l'economia

Estirant del fil de Dark Wallet que va mostrar, ara fa uns dies, Vilaweb ens endinsem en un món més propi dels thrillers de lladres i serenos que no pas de la realitat que ens arriba quan consultem informacions sobre el món de l’empresa i l’emprenedoria en general.

Dark Wallet , com el seu nom indica, és un moneder de bitcoins que permet ocultar la identitat de la gent que l’usa, tot esborrant les traces de les transaccions fetes amb aquesta moneda digital.

En un món on els bancs permeten les transaccions de corruptes adinerats i grans multinacionals, mentre neguen el pa i  la sal al comú dels mortals, aquesta eina empodera als ciutadans i les empreses de més menuda dimensió per a aconseguir ubicar-se en una alternativa lliure i independent als controls d’uns mercats que frenen la iniciativa emprenedora i social de la majoria de la població.

El cas, i on volem posar l’accent en aquest apunt, no és tant la moneda o l’eina en sí, com la participació de dos dels espais alternatius d’economia social i solidària amb més solera del nostre país en aquest món alternatiu.

Ens referim a la gracienca Kasa de la Muntanya , un dels referents okupes de Barcelona, i a la vallbonenca Ca la Fou, comuna ecoindustrial postcapitalista que rutlla aliena a l’economia capitalista imperant.

Dos centres actius i alternatius que, en aquest camp, com en tants d’altres, actuen de potent infraestructura emprenedora que pensa globalment i, sovint, actúa globalment també.

Als dos centres suara esmentats, s’hi suma una entitat de l’economia social i diversa que, sota l’ègida de l’Enric Duran, el robin hood català batalla per a la construcció d’una sòlida alternativa d’autogestió i empoderament ciutadà, la Cooperativa Integral Catalana, els serveis de la qual són a disposició d’una economia més lliure i oberta que pot ser un bon recurs per a projectes asfixiats pel sistema capitalista decimonònic que encara perdura.

 

 

Cooperativitzes o co-treballes?

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

– Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Localitza'm, si us plau

Arrel d’un apunt a la publicació per a gent digital TechCrunch va fer-se públic el sistema de seguiment de Google a través d’aparells mòbils Location History (https://maps.google.com/locationhistory).

La notícia, publicada al desembre de 2013, ha tingut una segona onada de publicitat en xarxes socials durant aquest estiu, iniciant, per aquests verals, un debat sobre l’ús del sistema en qüestió.

Aquesta segona onada és en la què, mogut per l’exposició Big Bang Data del CCCB, he crestejat jo. I és que, el datacentrisme avança, però pot tenir un bon ús, si inclou transparència i accés per part de l’usuari.

I justament el sistema de seguiment de Google pot tenir un ús que empodera autònoms i pimes, entre més, per tenir oportunitats que, fins fa quatre dies, només eren a l’abast de multinacionals que, com les operadores de telecomunicacions, en feien ús intern, mancat de transparència i, qui sap si, comercial.

Per exemple: Una petita empresa de logística només ha d’obrir comptes de google dels seus transportites i proporcionar-los telèfons mòbils per a fer seguiment de les rutes i, si cal, optimitzar recorreguts.

En elcas d’un pare treballador i despistat com jo, em serveix per quan m’oblido de fitxar a la feina i em toquen el crustó des de Recursos Humans. Cerco el dia sense rastre als registres de l’empresa i puc saber si realment vaig anar a treballar i en quines hores, aproximadament, vaig entrar o sortir de la feina.

Altra cosa és l’ús que el gegant de les comunicacions pot fer de les dades, individuals i agregades, que disposa i si els governs ja estan afilant els seus ganivets per a treure’n suc de control als dissidents. Tot i que, en aquest cas, només cal desactivar les opcions de geolocalització del mòbil i, tal i com em va passar aquest estiu a França, ja no et poden seguir la traça.

 

Fes-t’ho tu, Marta!

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.

Finançament participatiu: una llei per a ofegar-lo?

La idea d’aquest apunt va sorgir d’una piulada d’aquestes que, si més no, et fan dubtar un xic de la transparència de les coses:

Oi més quan saps que, al nostre país, les petites i mitjanes empreses que necessiten finançament extern depenen en un 80% de la banca, mentre que en d’altres països europeus aquest grau de dependència és tan sols de 50%.

Mogut doncs per les notícies dels mitjans i per la dada suara esmentada, vaig decidir-me a a contactar amb dues de les persones que millor es mouen en el sector: En Ramon Saltor i en Josep Nebot que, per postres, fan activitat de equity crowdfunding i de crowdlending en l’equip de formadors que gestiono per Barcelona Activa.

Com veuen ells la voluntat governativa de regular el sector del finançament participatiu?

En Josep Nebot, el primer en respondre, celebra, com bona part dels protagonistes del sector, la voluntat de regular un sector en creixement i es posa a disposició del Govern per a llimar el tema més crític de la proposta governativa, el de la limitació de quantitat de les inversions, així com per a harmonitzar la legislació espanyola amb les normatives que s’estan treballant en d’altres països que van iniciar abans el procés, com ara França o el Regne Unit.

És justament en la part de legislació comparada que, la cara més visible d’Arboribus, em remet a un article on ja inicien la tasca comparativa entre normatives europees del sector. I, com es veu, aquí es queden amb engrunes que dificulten l’acció finançadora.

Per la seva part, en Ramon Saltor, l’altre expert a l’abast, considera molt important que es reguli el crowdfunding, per oferir un marc legal a plataformes, inversors i projectes en el qual actuar.

Afegeix que el crowdfunding està actuant com un vehicle canalitzador de finançament privat que està funcionant molt bé a nivell internacional. I per tant és molt important que aquest marc legal, igual que s’ha fet a altres països com Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, en permeti un creixement ordenat. Però aquest marc regulatori ha de passar per regular les plataformes en el sentit de que es doni prou informació als inversors. Però mai limitant la quantitat a invertir per invesor.

Ens trobem doncs en un moment on el sector és a l’expectativa de la regulació anunciada. Ho és aliè potser al lobby bancari que no vol perdre el pastís financer, però amb la mà estesa per a aportar-hi l’experiència i ajudar a convertir la normativa en via de consolidació d’un sistema de finançament que, en la meva modesta opinió, es mou entre el fools, friends and family i els diners que demanes al banc, però amb la seguretat dels segons i la frescor dels primers.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.

Una xarxa d’empreses sense moneda

Avui fa deu dies que en Roger Cassany escrivia una noticia a Vilaweb.cat sobre les eleccions a Sardenya. Poc m’interessen, des del punt de vista d’aquest bloc el tema principal de l’anunci, però si la referència a la ocupació laboral del cap d’un dels partits polítics en dansa.

En l’article ens deia que Franco Contu, promotor de la candidatura independentista Sardegna Possible, era el fundador de Sardex.net, una xarxa d’empreses que intercanvien serveis sense fer ús de moneda. Eps! Al tantu! Economia col·laborativa d’intercanvi entre empreses!

Entro doncs a Sardex.net i, esperit comercial al darrera, hi trobo un bonic i didàtic vídeo amb el funcionament de la iniciativa sarda:

Feta la visualització penso ràpidament en els mercats d’intercanvi del meu voltant i, per l’ús de les xarxes socials que fan els sardexnesos, penso en l’Alvaro, la Teresa i el seu Comunitats.org, una iniciativa d’intercanvi de coneixements i temps que pivota entre Lleó i La Llagosta des de fa poc més de tres anys.

Do it yourself: Del punk a l’ateneu

Per seguir l’apunt d’aquesta setmana s’ha d’haver viscut amb pocs recursos i moltes ganes de fer. O, si més no, haver-hi estat a prop, quan tot va començar. Però, ara que hi penso, no és aquest l’estat on som la majoria de mortals a data d’avui.

Posem l’inici de tot plegat en el moviment punk, aquell crit de ràbia nascut als suburbis de les principals ciutats d’Occident a remolc de la crisi del petroli dels anys 70 i llurs efectes en l’electrificat món occidental.

El posem aquí, però possiblement el podríem posar en qualsevol dels moments on ha aflorat l’anomenada contracultura, aquella expressió que, generació rere generació, trenca els motlles de la cultura dels pares per a crear-ne una de nova que acaba esdevenint cultura per una nova contracultura naixent.

I ara, quan la societat de consum ha esdevingut cultura dominant, la digitalitat obra una nova contracultura que comença a mutar en un nou paradigma productiu, el paradigma dels makers que es manifesten a través dels seus productes compartits i que aterren a Barcelona a través del mob del carrer Bailén i dels ateneus de fabricació que promou l’Ajuntament de Barcelona.

Del fes-t’ho tu contracultural al imprimeix-t’ho tu amb suport municipal que, a Barcelona Activa, començar a caminar per oferir aquesta filosofia cocreativa a les empreses de la ciutat.

El cau de l'economia social i solidària

Aquesta setmana he tingut la sort de conèixer dos projectes solidaris diferents. L’un, més incipient, serà objecte de tractament en el proper #desdelnúvol; l’altre, ja rodadet, em va portar al carrer Casp, 43 de Barcelona aquest passat dilluns.

El carrer Casp, 43 és el cau col·laboratiu d’un bon grapat d’organitzacions que es mouen en aquesta alternativa que va prenent el nom d’economia solidària i que s’agrupen, ja sia associant-s’hi o utilitzant l’espai comú, en ECOS grup cooperatiu.

Aquest grup va néixer a la Comissió d’Intercooperació de la Xarxa d’Economia Solidària (la XES) i es va formalitzar com a cooperativa de segon grau l’any 2011.

Actualment agrupa una quinzena d’organitzacions, entre cooperatives, associacions i empreses d’altra format jurídic, que donen feina a un centenar de persones i serveixen a més de 7.000 sòcies de consum d’arreu de Catalunya.

El seu volum de negoci ronda els 7 milions d’euros i, entre d’altres projectes, són darrera de la Fira d’Economia Solidària, un esdeveniment nascut al 2012 i que el 2013 va aconseguir un notable creixement.

Des de la visió d’un “emprenedorista” com jo, un dels projectes més engrescadors d’aquest col·lectiu és LabCoop, una promotora d’emprenedoria social cooperativa que desplega quatre línies de treball complementàries: la gestió d’un espai de treball obert a projectes d’emprenedoria social, l’acompanyament i orientació d’aquests projectes, l’impuls de l’aprenentatge cooperatiu i, finalment, la promoció de l’economia social i solidària de base local.

En definitiva, una ferma aposta per un món que, amb valors ben alçats, toca de peus a terra per a generar sinèrgies i compartir recursos per a construir un present més solidari i col·laboratiu.