Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

L’ofici més antic del món s’autoorganitza

Aquesta setmana em recolzo en una informació apareguda ja pa un parell de mesos al suplement Cetrencada, el canal que elaboren els estudiants de tercer curs del grau de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra dins el marc de l’assignatura Taller Integrat de Periodisme, que contempla les especialitats de premsa, ràdio, televisió i internet.

I és que, a través d’aquest mitjà, s’han fet ressó de la primera cooperativa de serveis pel treball sexual de l’estat espanyol:  Sealeer.

Sealeer Cooperativa, que es va presentar al febrer d’enguany, aplega a una quarantena de professionals del sexe i neix amb la voluntat de donar cobertura legal a les persones que exerceixen la prostitució amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació com a autònoms.

I tenen un paraigua sindical potent i en plena organització i creixement: L’Associació Professional del Sexe de Catalunya que vetlla per dignificar el treball sexual, posar fi a l’estigmatització, conquerir els drets socials i laborals propis de qualsevol treballador i assolir el compromís de l’estat per unes estructures que garanteixin el lliure exercici d’aquest ofici.

En línies generals, com diuen en la publicació digital de la que veu aquest apunt, l’associació defensa un exercici del treball sexual lliure i autogestionat – autònom o cooperatiu –, i la formació de treballadores i treballadors per aquest fi.

Una bona iniciativa per a batallar per les condicions laborals i l’economia lliure i autogestionada des de les entranyes del sistema.

Els antisistema es financen sistèmicament?

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.

Si, ho sé, sóc un pecador. N’estic abonat!

Aquesta setmana m’allunyo un xic de l’economia que m’agrada i em confesso usuari i client d’un servei de pagament a Internet que té poc de social i solidari, però que m’ha captat en les seves xarxes. Es tracta d’Spotify i, si vols i em busques, prometo retornar el follow que em facis.

Em confesso un sonat de la música des de ben petit. Suposo que, quan encara no tenia memòria, devia ballar qualsevol cosa que sentissin les meves orelles igual com ho fa ma filla.

En la meva memòria d’infant hi ha una ballaruca roquera al Moll de la Fusta en aquells anys on s’hi feien concerts i coses d’aquestes i, ja amb dotze anyets, una possessió infernal dels timbals i les maraques de la torçida que havia aterrat a Barcelona seguint aquella tremenda selecció de Zico, Socrates i companyia.

Quantes cintes de cassette dec tenir gravades i amb caràtules personals i intransferibles fetes en aquells anys adolescents? Quants LPs coven pols en algun racó d’aquest món personal? I CDs?

L’spotify em permet recuperar alguns d’aquests materials que van omplir hores d’esbarjo occidental, els més comercials de tots, ja que em falten aquells materials de petites productores d’estar per casa o aquelles maquetes autoeditades per amics, coneguts i saludats. Però bé, això és el què m’ha portat al servei que, per postres, em relaciona la meva música amb d’altra música similar i tot a un preu molt competitiu. Si més no, just el què estic disposat a pagar per un servei que ensuma el futur de la industria musical. Però que em genera un parell de dubtes:

L’empresa guanya diners amb aquest servei?
I les empreses que n’inclouen els seus catàlegs?

ACTUALITZACIÓ 2 DE JULIOL 11:22:
És bonic fer un apunt sobre el model de negoci de la música i veure  que pot ser tendència del proper any:
Google se queda las recomendaciones musicales de Songza, via GenBeta.