Vella xiruca

Emprenedors d’ahir i d’avui van aplegant-se en aquest bloc que, tot i dirigir-se a gent que s’ho fa, acaba resultant un xic eclèctic i dispers.

Avui per exemple defujo l’emprenedoria ‘dels obrers’ i faig sentit homenatge a una família de burguesos espardanyers garrotxins que, amb llurs productes, han fet les delícies de generacions de caminaires molt abans de l’arribada del gore-tex al calçat de muntanya.

I és que aquesta setmana mateix m’arribava la nova de la defunció d’en Joan Fontfreda i Castanyer, l’home que va enginyar-se unes soles impermeables per a les espardenyes tot aprofitant residus plàstics diversos, com ara vells pneumàtics de camió..

Reciclar durant la postguerra.
Reciclar en temps d’autarquia i manca de matèries primeres.
Reciclar per a crear un calçat que ens ha permès caminar hores i hores per muntanyes i valls del país i més enllà.

La Chiruca fou el calçat de la Transició conjuntament amb les sabates de pell girada. Això si, nascudes del ventre mateix del Règim que els portadors d’aquest calçat, maldaven per enderrocar.

Ara, que la marca ja no és garrotxina, bé val recordar la feina dels germans Fontfreda i d’una confecció que va donar feina a força veïns de la volcànica comarca.

Tanquem doncs el record pel fill de la Chiruca, de la galaici-catalana Mercedes.

Anuncis

L'aplec de col·laboratius

A principis d’aquesta setmana, el diari que llegeixes digitalment es feia ressó d’un nou pas en la implantació de l’Economia col·laborativa a casa nostra.

Parlo de la creació de Sharing España, associació d’empreses que tenen en els prosumidors el seu creixent mercat entre nosaltres.

En aquest bloc, ja hem parlat d’aquesta dimensió de les ’emprenedories alternatives’, un espai farcit de models empresarials on els lideratges són difusos o inexistents, i el treball en xarxa entre consumidors, els fa a l’hora veritables productors dels bens o serveis que consumeixen.

Sharing España arriba per consolidar un model, el de l’economia col·laborativa, que, per llur caràcter innovador, sol tenir mala premsa, però que ha nascut per a quedar-se i crèixer.

I éss que les empreses col·laboratives i llurs tradicionals coopetidores amb accent social, les cooperatives, són la punta d’un nou model econòmic que es va gestant en el revellit model capitalista actual.

Intentar frenar-lo amb lleis és posar portes al camp o intentar aturar la modernitat líquida amb la porosa roca de la tradició.

Vells i nous emprenedors de la comunicació

Fa no massa dies llegia en un mitjà de comunicació digital, l’estat en què es troba el Grupo Planeta, el cronista més privilegiat d’una Restauració Borbònica que, grups comunicatius com el suara esmentat, han vestit de Transició democrática.

Nascut a l’empara del franquisme, el Grupo Planeta, segons la font consultada, es va fer a través d’adquisicions, més o menys transparents, d’editorials republicanes o poc afectes al règim imperant.

Després, amb el bipartidisme monàrquic em construcció, no van dubtar en donar veu als nouvinguts al sistema.

Darrerament però, una d’aquelles veus ha estat silenciada per iniciativa de la Real Academa de la Lengua, veritable  Ministerio de la Verdad orwellià del regim vigent.

A l’ombra dels grans grups comunicatius que han generat el discurs d’aquests darrers 36 anys d’història – Planeta, RBA, Zeta, …) està brotant un nou magma comunicatiu.

Emprenedors del segle XXI que defugen la verticalitat organitzativa i treballen amb una flexibilitat líquida. Una manera de fer que els dóna llibertat i, a través d’aquesta, veracitat màxima.

Parlem dels més o menys anònims periodistes cooperativistes de projectes d’alt valor afegit com Sentit Crític, La Directa, Panenka, Yorokubo, La Marea, MrdiaCAT o Diagonal.

Mitjans que, amb un tarannà jove i desenfadat esdevenen les veus d’aquest nou regim que despunta rere els casos de corrupció i la crisi del sistema sorgit del magma de sopars, reunions i accions que van derivar en la Cinstitució espanyola de 1978.