Ja tenim Llei d’Emprenedors… segur?

Divendres passat, roda de premsa pels del nostre sector: El Govern presentava l’avantprojecte de llei d’emprenedoria i n’assegurava la tramitació amb caràcter d’urgència.

No seré jo qui entri a valorar el document en qüestió, ja que Internet va plena de partidaris i detractors d’una normativa que ben pocs han llegit directament. En aquest cas, només exerciré de politòleg per assenyalar que la urgència anunciada encara no s’ha fet efectiva i que l’Avantprojecte, hores d’ara, encara és això, un avantprojecte. Un avantprojecte que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, ni tan sols ha fet la seva entrada a Corts.

Brindis al sol de Na Soraya? No pas! Certament el Consell de Ministres va estudiar la norma i va emetre l’informe d’on s’extreuen les paraules de la Vicepresidenta, però mala peça al teler quan la burocràcia, o els interessos de l’emissor, alenteix els procediments i encara no és en l’agenda política dels diputats espanyols, ja que cal fer-la bullir en l’arena dels mitjans de comunicació.

Per dir-ho ras i curt, l’avantprojecte en qüestió encara trigarà ha arribar i, de les informacions aparegudes, em sorgeixen uns quants dubtes del seu encaix en un teixit empresarial com el nostre on la majoria de persones que trien aquesta via ho fan a la menuda.

En qualsevol cas, un sol advertiment davant la seguretat mediàtica que la llei ja és un fet aplicable: Divendres va plantar la llavor en forma d’avantprojecte, però no començarà a tenir efectes fins a esdevenir llei. I, per acabar aquest tràmit, ens podem trobar que les Cortes Generales tanquin per vacances i que la nova norma o bé la discuteixi la Diputació Permanent i aparegui a mitjans d’agost, o bé s’allargui tot el que resta d’any i no sigui publicada i, per tant, comenci a llaurar camí fins a finals d’aquest 2013.

Cal tenir present que, un cop la llei sigui escrita, refrendada i publicada, començaran a muntar-se les estructures que en facilitin l’aplicació (reglaments, ordenances, espais on ubicar les finestretes, recursos humans i materials per a fer de la paraula escrita, un fet, …) i, pel què és jo no entraré en contingut fins al gener del 2014, pel cap baix.

Eps! Sempre hi quan la nova norma no aporti res de nou i profund per a les persones emprenedores, que, de fet, és el que em temo.

Per això, ara com ara, em quedo amb el constructiu diàleg que es produeix a la sala de reunions d’aquí al costat. Un diàleg per a seguir construint la Oficina d’Atenció a l’Empresa de l’Ajuntament de Barcelona, Una Oficina que tan sols necessita gestionar els recursos existents – tècnics de les entitats implicades, un servei de tramitació telemàtica, … -, tot traslladant-los a la seva nova seu – també existent- i, d’aquesta manera arribar a qualsevolq ue vulgui establir-se pel seu compte.

Anuncis

Showrooming! Showrooming!

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.

Aversió empresarial

Aquesta setmana, tenia previst parlar de showrooming, però una tendinitis a l’espatlla dreta m’ha deixat en serveis mínims i, per tant, lluny de la capacitat de posar els enllaços pertinents sense perdre massa hores.

Per això, torno a tocar de peus a terra i faig quatre reflexions sobre l’aversió, a vegades inconscient, que els autònoms tenen de reconèixer llur personalitat jurídica empresarial.

La reflexió ve a tomb a un fet habitual i repetitiu entre els usuaris dels serveis de formació de l’empresa on treballo, i, a un altre de puntual, però que afecta a una de les plataformes de finançament en massa més reconegudes del nostre entorn.

El primer fet és que molts autònoms, en fer les inscripcions, no reconeixen que el seu número d’identificació fiscal és el que figura en el seu DNI. És a dir, els costa reconèixer la seva doble condició física i jurídica. Arribant fins i tot a dubtar que l’activitat o servei ofertat estigui dirigit a ells.

El segon fet és la frase “els nostres serveis no són per empreses ni per emprenedors” utilitzada per la citada plataforma, donant per entendre que les propostes culturals microfinançades no estan generades per persones que les han emprès i que, per tant, refuten la sentència utilitzada.

L’experiència m’ha demostrat que aquesta aversió, conscient o inconscient, a reconèixer-se com a empreses acaba esdevenir una frontera mental que llasta l’esdevenir del negoci gestionat, en tant en quant, suposa un acotament mental que renuncia a definir una marca, unes estratègies de millora i una amplitud de mires que defuig la inevitable gestió del dia a dia.

Dit això, la setmana vinent, parlarem de showrooming, botigues i Internet.

Una altra economia neix envoltada de sang

L’atur ha esdevingut la principal de les paüres que ens assetgen des de les pàgines dels diaris i les pantalles d’Internet i les televisions.

Som 6 milions!

Som més d’un 50% de joves!

Al Banc Expropiat de Gràcia cada cop hi arriba més gent enviada per uns Serveis Socials que no els poden atendre.

I és que, l’economia, tal i com l’hem coneguda fins ara, és com el déu Kronos, un déu que es menja als seus fills. En aquest cas, els diners, i amb ells a milers i milions de persones.

La seva voracitat és insaciable, però a mi em dóna la sensació que tot plegat només és un trànsit, un dolorós part vers una altra economia que, aprofitant el millor d’aquesta, n’engruna el gra de la palla, el benefici del salari, la cooperació de la competitivitat. Com, si no, s’explica que tanta gent visqui sense un ral?

L’ajuda mútua, els bancs del temps, els espais cooperatius d’àmbit local, l’intercanvi de cols per enciams dels hortelans d’abans … esdevenen nou teixit. Callat, persistent, aliè a les grans xifres, allunyat de les grans polítiques i de qui, ben apoltronat, mata la gana amb macroeconomies que, si arriben als ciutadans, és per excloure’ls encara més de la “vida de consum i préstecs” vigent.

I, en aquest món que treu el cap entre les cames de l’economia actual, l’intercanvi ja no es fa en euros, s’utilitza, si cal, alguna de les anomenades monedes socials.

Un fantasma recorre el món, el fantasma de l’emprenedoria!

EMPRESA f.
|| 1. ant. Símbol o figura enigmàtica que serveix de divisa i representa allò que un vol fer o la norma del seu obrar; cast. empresa.
|| 2. Acció o obra que un emprèn; cast. empresa.
|| 3. Societat mercantil o industrial fundada per a emprendre obres o especulacions; cast. empresa.
Etimologia: forma femenina del participi passat de emprendre.

Font: Diccionari Català-valencià-Balear

Comença a corre la brama que som immersos en una nova bombolla: la bombolla emprenedora.

Darrerament, la trobo arreu. en mitjans escrits, en digitals, en alguns dels companys de l’entorn laboral, en…  I, les fonts principals d’on beu la crítica a guanyar-se la vida sense amo, s’alimenta des de mitjans afins a l’elitisme ultracentrista.

Mitjans com eleconomista.es, del Marqués de Montecastro y Llanahermosa; o elconfidencial.com, el diario de los lectores influyentes, alimenten el fantasma de la nova bombolla. I ho fan amb dos argumentacions bàsiques:

1.- No tothom pot emprendre.

2.- Per emprendre cal formar-se.

Sense voler aprofundir en polèmiques polítiques i econòmiques que no venen al cas, ja que cadascú és lliure de pensar com vulgui sempre que accepti per als altres allò que s’aplica per a ell mateix, crec que la brama creix i ja arriba a mitjans generalistes, com La Vanguardia del passat 25 d’abril, i que, en l’arrel de tot plegat, ens trobem amb un problema conceptual de fons que cal explicar.

Un emprenedor, segons llegim al DIEC, és una persona que

“no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses.”

I això ens fa emprenedors a tots aquells que, de la vida, en fem passió, ja sia per vocació o necessitat.

En un món on, les èlits economicistes, ens volen mesells dels seus designis, màquines de les seves línies de muntatge, ascetes del món real, obrir una botiga o mantenir el lloc de feina, és el retorn a l’esperit d’una data, la d’avui, que molts voldrien oblidada.

Ah! I per fer-ho, només calen hores i més hores de feina, fins que l’experiència ens dóna la primera formació i ja tornem a tenir temps per a formar-nos com Déu mana i anar avançant tossudament en la nostra empresa, sia la que sia.  Altra cosa són els cants de sirena dels finançadors de l’emprenedoria empresarial i la possible bombolla del capital esmerçat en generar nous soldats al servei de les elits econòmiques d’arreu. Però aquí, ja juguem en una divisió que, ara com ara, no és la nostra.