A l’agost, fem vacances #desdelnuvol

Tot treballador es mereix unes vacances i un servidor que, entre d’altres laborals, es mira el món des de les vores més innovadores i properes i explica les troballes fetes des del núvol d’aquest bloc, no vol ser menys.

Per això, durant aquest mes d’agost, el Des del núvol, amb amor se’n va a dormir les calorosos migdiades de l’estiu i s’acomiada fins al setembre. Malauradament, el seu autor no farà el mateix i, ja sia a Lisboa, Sintra, Evora, Rota o Sevilla anirà captant la vida de les persones que han fet del seu camí un repte i malden per fer-se un nom entre la tribu emprenedora del planeta.

Esperem tornar del romiatge doncs amb noves experiències del ponent meridional peninsular i amanir el darrer trimestre de l’any amb nou models de negoci, possibilitats de finançament més enllà de la clientela, alguna casuística curiosa des del núvol o en el món més corpori i tradicional o, per què no, informacions sorgides d’un entorn laboral que permutarà la gestió dels webs d’empresa pel més bast territori de la gestió de la formació per a les empreses, els professionals i els emprenedors que tinguin a bé passar-se per Barcelona Activa per a millorar les seves capacitats.

Bones vacances als atzarosos que en disposeu, i molta sort als que, per contingències del destí, us quedeu prop de casa per a fer quatre calerons, gaudir del vostre entorn immediat o patir els rigors d’un estiu que ja ha superat la canícula del solstici.

Però no vull marxar sense deixar deures als desvagats: Es tracta de voltar pel Connecta, l’espai per a les connexions dels professionals i les empreses de Barcelona. Una xarxa social que és en beta pública fins, si tot rutlla com Déu mana, mitjans de setembre. Volteu-la, connecteu-vos, trastajeu-la i, si voleu, digue-me com la veieu i si us rersulta d’utilitat.

Bon agost i ens retrobem al setembre!

Anuncis

El Cau del Poblenou: Efectes de la pluja en sòl local

Una de les majors aportacions del núvol, d’Internet, a l’economia actual és, sense cap mena de dubte, la glocalització, un concepte que, en la seva vessant comunicativa, es defineix pel lema “pensa globalment i actua localment” i, baixant del núvol a través del Facebook, visito un negoci que fa honor a aquesta aportació cibernètica des de la Rambla del Poblenou.

Certament, el seu mur encara no traspua la globalització d’un comerç que, quan es visita, pren tota la força d’un concepte de negoci que, inaugurat encara no fa una setmana, tentineja com qualsevol negoci recent nat, però amb la força de la il·lusió dels recent nascuts.

El Cau del Poblenou és una botiga de records. Una botiga de records que, a diferència del comú de tendes del seu sector, agafa el millor del barri on és arrelat i ho ofereix al turista i al passavolant que, Rambla avall, se’n van a les platges de la vella Icària del Manchester català.

Al local, hi trobem una acurada selecció de productes catalans, barcelonins i, el què li dóna el toc diferencial, del propi barri. I és que, les associacions d’aquest tros de món, tenen en aquesta botiga, un lloc on posar-hi les peces de roba i records que permetin autofinançar-se a l’hora quer es donen a conèixer entre el veïnat i els estrangers que hi fan cap.

Els escriptors, així com l’Arxiu Històric del Poblenou – que ja tenia parada i fonda en una llibreria amb solera dins del mateix suburbi – tenen també en aquest Cau, un lloc on donar-se a conèixer a propis i estranys.

I justament aquesta tasca és el que fa d’aquest petit racó, un negoci fresc i adaptat a la modernitat líquida actual, una modernitat que traspua glocalització en el model de negoci parit per dos sardanistes evolucionats: en Marc Samper i la Imma Soler.

Esperem que l’arrelada, a la vegada que enlairada, proposta dels dos poblenovins tingui tan futur com la idea que l’ha generada.

Keep the faith! – El futbol que torna als seus origens

 Com no podia ser d’altra manera, és en Kiko Amat, el de La Escuela Moderna i Bendito Atraso, qui m’ensenya el camí d’un futbol molt allunyat de la Roja, del Barça i del Madrid, per citar les tres icones del futbol modern.

És en Kiko Amat qui em mostra que els Buendia, Agapito i Cosialls never walk alone en la seva manera de veure el futbol i de transmetre-la – i parlo de l’experiència Buendia, la del Atlético Diagonal – a la quitxalla dels barris del Poblenou, Sagrada Família i los Triangulos barcelonins.

Aquest apunt doncs va per ells i els que, com ells, inculquen valors des de la base de l’esport en qualsevol de les seves diciplines. Però no parlaré pas dels emprenedors que han parit les escoles de futbol, sinó d’una altra mena d’emprenedors que, en barris populars d’arreu, estan retornant l’esperança en un esport que s’ha deixat entabanar pels diners i els egos massa inflats.

 Coneixia el cas del AFC Wimbledon, l’escissió de l’històric – i ja desaparegut – Wimbledon F.C.; i del més recent, pero més sonat, United de Manchester, l’escissió del Manchester United que van protagonitzar un grup d’aficionats emprenyats amb els rumors de compra del club vermell. Ara els Red Rebels disposen d’un club sense afany de lucre i amb plena democràcia interna on cada aficionat té una acció del seu equip (sense possibilitat de tenir-ne més) i que ha pujat quatre categories des de la seva fundació l’any 2005.

 Desconeixia però l’existència d’experiències més enllà de les illes britàniques. i, en Kiko Amat – “novel·lista accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop” -, em presenta el cas del benjamí entre els Clubs d’Accionariat Popular de la Península: els xixonesos de la U. C. Ceares, a través d’un impagable Reciclaje al Cultura/s de La Vanguardia.

El Ceares segueix així l’estela del CAP Ciudad de Murcia, el degà de l’accionariat popular, després de viure els efectes del futbol modern en pròpia pell; obrint així una escletxa de gestió que ja funciona en un bon grapat de clubs britànics. Clubs que demostren que el futbol és pels emprenedors units i que pot ser molt més que un grapat de monedes sense sentiments.

Retornem a l’essència del futbol: Aquella que, si més no a mi, em pot retornar a sentir allò que ens van ensenyar els Buendias, Cosialls i Agapitos als nanos de genolls pelats i mirada innocent dels barris obrers i menestrals de la Barcelona dels 80. Keep the faith!

Avui volto per EuroVegas.. amb el GATCPAC de fons

I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.

El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.

O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.

Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.

Oi més quan la taxa d’atur a Nevada, l’estat d’on és originaria l’empresa que ens porta el projecte, ha anat creixent i creixent des de l’any 2007 fins a esdevenir la més alta dels Estats Units. Allà, ja ho han vist i estan en plena reconversió cap a sectors industrials centrats en el coneixement i la innovació i això inclou educació i cultura -.

Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.

Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?