Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.

Col·laborem, col·laborem …

… que el món s’acaba!

Poc abans del Nadal – carai si en fa de temps, quan es parla d’Internet! -, el CESCA va acollir una conferència sobre nous models de negoci en entorns digitals. L’objectiu d’aquell aplec, emprenedor i digital, era el d’animar el mercat de les telecomunicacions i de l’accés a la Xarxa. De fet, no calia desplaçar-s’hi per a seguir la conferència, ja que, coses dels tecnòlegs, la transmetien directament per Internet.

Com a moderador hi havia una d’aquestes bèsties catalanes que s’atipen de TIC, l’Andreu Veà que, entre d’altres feines, presideix la Secció espanyola de la Internet Society, organisme que vetlla perquè els beneficis d’Internet arribin a totes les persones del món mundial. I, com a convidat, un dels cervellets més ben dotats del sector, el d’en Ramon Roca, tecnòleg infatigable i una de les ments prodigioses que hi ha darrere de Guifi.net. Guifi.net, per cert, és una iniciativa ciutadana que està creant xarxes de telecomunicacions obertes i que, hores d’ara, és un dels majors referents mundials en aquest sector amb més de 10.000 nodes operatius a Europa, Amèrica i l’Àfrica. I tot això, havent nascut al municipi sense poble, és a dir, al remenut, però potent, Gurb de la Plana.

L’aposta de Guifi.net rau en habilitar l’usuari, que és qui posa els diners, per decidir en què i com inverteix el seu capital, gaudint així del nivell de servei que necessita. Per a fer-ho possible, la gent de Guifi.net, proposa noves maneres d’operar la xarxa, més obertes, més plurals i farcides de noves idees. Asseguren que els avenços tecnològics i les xarxes de nova generació ofereixen oportunitats molt interessants per a fer-ho possible. L’experiència de Guifi.net en aquest camp és força dilatada, així com les possibilitats de negoci que s’han anat gestant dins de la comunitat d’usuaris d’aquest servei.

En el rerefons de tot plegat, hi ha la necessitat d’assolir els objectius de l’Agenda Digital Europea 2020, uns objectius impossibles d’abastar amb l’actual model d’accés a Internet, dominat per empreses que ataquen la neutralitat en la circulació de les dades, tot posant barreres al mercat, per tal de limitar l’accés de nous agents. Uns agents que tenen una dimensió més humana, com ara els autònoms i les petites i mitjanes empreses, la base de teixit empresarial de la majoria de mercats del món. Les mateixes que potser poden donar un millor servei al client, que, al final, és qui posa els diners en dansa.

I, si el cas de Guifi.net en el camp de l’accés a la xarxa no és suficient, aquest passat dissabte les ciutats de Barcelona, Madrid i Donosti acollien el I Festival Crowdfunding o, per dir-ho en paraules més locals, el I Festival que presenta experiències i projectes de “finançament en massa”. Caldrà seguir-ne el rastre en un proper apunt.

Capitalisme 2.0: les persones canvien el món?

A la feina ens fan formació. Tenir el personal format és una de les eines més potents per a entrar en el cercle virtuós que plantejava un expresident del Barça tot just arribat a la política parlamentària.

Un dels cursos que ens fan enguany és d’anglès. I jo tinc la sort de gaudir d’un professor londinenc que no s’està de comparar les realitats de la seva metròpoli amb els de la nostra capital. Amb un peu a cada banda, ens deia, en una de les seves classes, que no entenia com aquí, en entrar en un negoci, tot client és un potencial lladre. Ens deia que a Londres, qualsevol comerciant prefereix perdre un caramel o una cartera, que no pas fer sentir malament la clientela, amb un vigilant contínuament seguint-li les passes; o que, en un banc, el tracte és exactament el mateix si hom hi va a fer un ingrés de 100 que de 100.000 euros. El raonament que un en fa és que, allà, ja s’ha implantat el capitalisme 2.0 i que, aquí, portem uns anyets de desavantatge.

 Què vull dir? Què és el capitalisme 2.0?

Doncs vull dir que allà on el capitalisme 2.0 ja ha entrat en dansa, el poder real no és en les empreses, sinó en els individus del carrer, les seves opinions i les seves necessitats més bàsiques. L’altre dia llegia en un bloc de nom tan suggeridor com Del yo al nosotros que el capitalisme 2.0 és la perfecció del sistema: En un entorn com aquest tota demanda queda coberta. Utòpic? Potser si, però aquí és on entren les tres recomanacions que il·luminen aquest apunt:

1.- Capitalismo 2.0. El poder del ciudadano para cambiar el mundo, el llibre que han escrit a quatre mans una emprenedora amb olfacte social, la Patricia Sáez, i una d’aquestes bèsties glocals parides a casa nostra, el Doctor Lluís Pareras, referent en emprenedoria en el camp de la Salut. Un treball que transparenta la suposada complexitat de l’emprenedoria social i que no s’està d’exemplificar la cosa amb casos d’èxit contrastable.

2.- El primer MBA Social (MBAS) en territori espanyol. Un programa que,  organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, proposa un mapa de carreteres per innovar i emprendre en el sector social i posa les bases per a la nova generació d’emprenedors socials al nostre país. I,

3.- El Programa de suport a l’Emprenedoria Social a Catalunya 2010-2011 que, impulsat i coordinat per dos dels Departaments més dinàmics de la vella Generalitat (el de Treball i el d’Economia i Finances) ha entomat la nova Gene d’en Mas a través de la seva conselleria d’Empresa i Ocupació. Un programa que desenvolupen la Fundació ESADE, Barcelona Activa i la Fundació Seira; i rep el recolzament d’entitats com l’Alumni UB, la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, MicroBank, Crédit Coopératif, Ara_Coop, FETS – Finançament Ètic i Solidari o la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur. Déu n’hi do de la selecció que aplega, no?

Tres recursos per treure el cap en un dels nínxols de mercat amb més potencial de futur i que dóna resultats que, sense menystenir els balanços, aconsegueix beneficis més humans i agradables.  Eps! I hi ha força remor de fons per titllar-lo d’un sector d’utòpics il·luminats!