L' #emprenedor, el darrer reducte de la Utopia

Utopia (evoca) dues paraules gregues: eutopia, és a dir bon lloc; i outopia, que significa enlloc” Zygmunt Bauman (2007) Temps líquids. Viure en una època d’incertesa

Des d’un temps ençà, m’he aficionat a la lectura d’un d’aquests sociòlegs de referència i prestigi mundial. El seu nom és Zygmunt Bauman i la font de la seva fama, més enllà d’una vida més pròpia de la ficció que no pas del món real, li ha proporcionat la conceptualització del terme modernitat líquida i d’un tou de derivats que ajuden a explicar-nos el món on som allotjats. La idea de fons, resumida en la seva essència nuclear, ve a dir que, avui en dia, tothom corre i les relacions – econòmiques, socials, polítiques, … – són tan efímeres i modulables com l’aigua de la mar.

Doncs bé, en una de les seves obres més encertades – Temps líquids. Viure en una època d’incertesa – mostra com el concepte d’utopia ha estat substituït pel concepte de fugida endavant. Ara, si una situació no ens agrada, si no ens hi sentim segurs, no ens plantegem de millorar-la – en el sentit de fer-la més agraïda per a nosaltres -, sinó que en fugim, i en cerquem un substitutiu que, massa sovint, és un fòtil adquirit a les rebaixes i que tampoc ens acaba de solucionar la necessitat.

Hores d’ara ja et deus estar preguntant on carai vull anar a parar. I la resposta vindrà després de dir-te que la següent obra que va escriure aquest pensador porta per nom Vida de consum, i parla d’un canvi social que, segons paraules del mateix Zygmunt, està fent que, davant d’una necessitat, la gent no generi, no creï, no produeixi, sinó que consumeixi … o, per dir-ho en la bella metàfora final dels Temps líquids, no faci d’acurat jardiner, sinó que retorni al cavernícola estatge de caçador compulsiu.

I a qui és on volia arribar: Un emprenedor no és un individu que segueix la moda de crear el seu negoci. Si aquest és el cas, l’emprenedor està seguint, ja de sortida, el camí del fracàs, el camí del caçador que consumeix espai i recursos, sense pensar més enllà del consum immediat. Ser emprenedor demana un xic d’utopia, demana d’una voluntat ferma d’aplicar un canvi real en una necessitat social. Tenir el dibuix de l’Itaca personal, o col·lectiva, dins del cap, convertir-la en una breu visió, i començar, tot seguit, a navegar per les esbravades mars de la modernitat líquida, amb la finalitat de portar la utopia a la realitat, una realitat que, per la força de la idea, l’emprenedor haurà modificat. Però que, per influència de la realitat sobre la idea, sempre serà imperfecte i caldrà millorar.

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.