Que venen els neofeudals!

Possiblement vaig un xic tard, ja que la cursa per a la conquesta de l’espai virtual es va fer ben visble quan el rei del màrqueting 2.0 ens va presentar la seva nova finca a l’hiperespai. L’iCloud del senyor Steve Jobs ha aixecat la llebre sobre el cloud computing (com han batejat al fet de tenir tot el teu disc dur a la xarxa). Però és que a mi em va enxampar en la preparació del BizBarcelona i, de fet, no em semblava tan innovadora com l’han presentada als mitjans més generalistes i algun de dedicat.

Arran de la presentació del Senyor Jobs, allò que, fons ben informades diuen, van inventar tres xicots d’Olesa de Montserrat, ha madurat tant, que les grans del sector comencen a fixar-s’hi i ha construir-hi els seus espais particulars, amb la finalitat d’establir, com deien al Público de fa uns dies, un neofeudalisme de magatzems d’informació que, d’alguna manera, venen a reproduir allò que ja fan, des dels temps de l’1.0, algunes de les forges del programari lliure o algunes empreses de gestió d’espais a Internet. I, més recentment, les xarxes socials i algunes de les propostes de crowdsourcing o de sharing (l’altre nom del compartir) de més anomenada.

Això sí, ara sembla que la usabilitat de la cosa serà molt millor, que els grans s‘ho faran per manera de simular els escriptoris dels ordinadors tradicionals, aconseguint, doncs, que nosaltres ens n’aprofitem i accedim a tota la nostra informació sense necessitat de tenir disc dur a l’ordinador.

Pels que comenceu a emprendre els vostres negocis, i vulgueu donar un cop d’ull al sistema dels magatzems de lloguer -i amb accés des de qualsevol indret amb connexió a Internet-, jo us recomanaria una primera visita a  l’escriptori dels nois d’Olesa. Diuen que és el més antic del sector. I és que, els xicots de casa, que estan de moda, tenen una molt bona eina. I, com tota bona eina, han rebut forçá crítiques. Unes crítiques que asseguren que el seu producte no ha evolucionat en tres anys. Però… per què hauria d’haver evolucionat, si els competidors tot just arriben ara al mercat i ells ja hi són ben posicionats?

Creativitat divertida… amb esperit Franz de Copenhague #bizbarcelona

Fa un parell de setmanes feia una introducció nostàlgica a l’esdeveniment.

La setmana passada, i en plena jornada, repassava quatre models de creixement transnacional que, malgrat la seva diversitat, estaven resultant efectius per a les quatre empreses participants..

En plena inauguració del Fòrum Impulsa gironí, acabo la trilogia amb un apunt molt vigatà.

Cross innovation i fusió d’idees va ser la xerrada que va protagonitzar un dels deixebles més notables del enyorat Professor Franz de Copenhague. Si se’m permet, jo rebatajaria an Xavier Verdaguer com el Ferran Adrià de l’emprenedoria vigatana. I el seu projecte més nou, l’Imagine Creativity Center crec que dóna arguments més que suficients a favor d’aquest sobrenom.

Però deixem-nos de preàmbuls i, per tal de fer-ho més curt i directe, comencem a piular els aprenentatges d’un emprenedor en sèrie que no ha perdut encara la curiositat de la quitxalla i que fonamenta l’emprenedoria en tres pilars: Actitud mental possitiva, risc i diversió.

Mur de piulades:

1.- La creativitat funciona molt millor quan s’aplica a la teva passió.

2.- Els reptes, els premis, estimulen la creativitat.

3.- La creativitat rutlla més quan es treballa amb equips pluridisciplinars.

 4.- El més important d’una empresa, d’un projecte, és l’equip humà, el talent dels seus components.

 5.- Tota crisi és una oportunitat, perquè obliga a reinventar-se. Això sí, la velocitat és fonamental per tal d’aprofitar les escletxes que és generen en temps de crisi.

 6.- És imprescindible creure en la gent jove, en els nadius digitals, Només cal donar-los reptes i deixar-los llibertat absoluta per jugar apassionadament a aconseguir-los. En aquests entorns treuen el màxim de responsabilitat.

7.- Les Escoles de Negocis de Catalunya han de formar menys directius i formar més emprenedors.

8.- Per crear es necessita risc i, a casa nostra, la cultura del risc està molt mal valorada.

9.- La marca Barcelona està ben posicionada en Disseny i Creativitat. Cal aprofitar-ho.

10.- Si vols confrontar una idea, explica-li a un nen i escolta les seves preguntes i propostes. 

11.- Per crear t’ho has de passar bé. La feina ha de ser un joc.

Com deiem, doncs: Actitud mental possitiva, risc i, per damunt de tot,  diversió, la diversió de jugar, de ser nen a qualsevol edat.

BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.

S’apropa el Saló de l’Emprenedor: ¡Pasen y vean, el espectáculo más grande del mundo es a punto de comenzar!

 Avui, quan falta una setmana per l’esdeveniment emprenedor de la ciutat de Barcelona, recordo amb un xic d’enyorança aquella primera edició del Dia de l’Emprenedor. Esdeveniment que, juntament amb el més elitista HiT, és reconegut com a pare d’aquest Saló de l’Emprenedor que reneix el proper dimecres a La Fira de Barcelona. Reneix després d’una edició de transició que va servir per a provar un nou model de reconeixement i simbiosi de la Barcelona emprenedora als peus de la muntanya de Montjuïc.

Per tots els que érem en aquella primera edició, allò, aquell esdeveniment, era tan nou com ho és el Saló d’enguany, Era un pas endavant, un salt al futur per uns Premis que volien reconèixer la gent que posava les seves energies en crear una empresa a Barcelona. En aquells temps, emprendre no estava de moda. La moda ha vingut amb la crisi, però el Dia de l’Emprenedor ja aplegava alguns dels esbojarrats que es decidien a anar per lliure.

Un servidor va néixer laboralment a l’empresa que ho muntava, coincidint amb aquella jornada. No vaig viure les Nits de l’Emprenedor, les gales que van precedir un dia que ha anat pivotant entre el Palau de Congressos del cap d’amunt de la Diagonal, i el Palau de Congressos del cap d’avall de la Diagonal.

Ara, quan som a les portes de presentar el fill d’aquell esdeveniment, recordo les solitàries hores de feina amb l’equip que en feia la web. Cal reconèixer, doncs, a la gent que ha participat en aquesta aventura des d’aquell llunyà 2001: Als dissenyadors i les seves propostes; als programadors i les seves solucions; als reptes de la direcció de l’empresa i les seves il·lusions. Com deien els Manel en el seu primer disc: ens ha costat Déu i ajuda arriba fins aquí.

Però n’estic orgullós. N’estic orgullós, perquè d’aquella sembrada en venen aquests fruits. I, a les portes del  Bizbarcelona –el nou nom de la cosa, parit per l’agermanament amb uns padrins de luxe -, em sento un xic envellit. M’hi sento en veure com aquell plançó s’ha fet major d’edat i ha trobat una nova colla d’amics amb qui compartir les seves il·lusions. Envellit i orgullós. Orgullós d’haver estar un engranatge més d’un equip que va fer possible un esdeveniment tan agradós. Orgullós d’haver participat en la sala de màquines d’un esdeveniment que, de tan créixer, s’ha vist obligat a esdevenir Saló. A esdevenir-ne per acollir més gent, més idees, més ànimes inquietes. I, maridat amb el HiT – l’esdeveniment de la inversió -, donar més terreny de joc als emprenedors que vulguin visitar-lo.

Avui som a les portes d’una cita que, mantenint alguns dels elements originaris del Dia de l’Emprenedor, ofereix més oportunitats per a enxarxar relacions i aconseguir eines per a la millora d’aquells i aquelles que, tossuts i valents, decideixen prendre el camí d’anar pel món amb una empresa pròpia.

I és que , com deia un company de viatge en la blogosfera de l’ARAempren, allà hi tindrem emprenedors d’arreu que han vingut a casa nostra, Però  també hi tindrem emprenedors nostrats que han sortit a veure món. Perquè ja n’hi ha que fan les amèriques.. o les europes.. o… els camins de l’emprenedor són inescrutables. No et pica la curiositat això d’anar amb el teu propi sac a descobrir món?

“No oblidis super-internacionalitzar-te i hiper-globalitzar-te!”

Volia titular aquest apunt amb un fílmic “fins a l’infinit i més enllà”, però la seva publicació automàtica en algunes xarxes socials, m’ha fet posar-li un títol que inclogués dos o tres dels conceptes que expliquin millor la cosa. I és que, aquest apunt, va dirigit a totes aquelles persones emprenedores que vulguin jugar a la divisió d’honor de l’economia mundial, aquella que es juga en els mercats internacionals, uns mercats que, si se sap jugar amb nas i empenta, són oberts fins i tot a les botigues més menudes de qualsevol població de Catalunya.

Eps! I em refereixo als mercats convencionals, els mercats que toquen matèria, no els mercats especulatius i de dubtosa moralitat.

L’accés al món, ara com ara, ha esdevingut una obligació. Si més no per fer-te veure. I és que, si tens botiga, perquè cada cop venen més turistes i si tant conegut des de casa és més fàcil que et visitin. I, si funciones en algun altre negoci, perquè no saps d’on pot venir la teva competència ni on poden ser els teus clients. Ho sento, però, si has decidit seguir vivint, ara només ho pots fer comptant amb el món. I, per això, cal super-internacionalitzar-se i hiper-globalitzar-se per apropar-se un xic més al super-emprenedor que ho ha viscut.

En altres apunts d’aquest bloc, ja he parlat de les finestres i les eines que et dóna Internet i, segurament, ho tornarem a fer en d’altres entregues. Però, en aquest apunt vull presentar-te tres programes que, amb més o menys empenta, obren portes a l’estranger des de la ciutat de Barcelona.

La primera, són els ponts tecnològics, una oportunitat per anar a treure el nas en un determinat mercat, però amb l’agenda construïda per experts en aquestes qüestions.

La segona és l’acord de Barcelona Activa amb el Plug&Play, una mena d’aeroport per a emprenedors que vulguin fer negocis pels voltants de San Francisco.

I la tercera és un programa europeu que, emulant l’intercanvi d’estudiants, permet als emprenedors de conèixer la realitat d’un emprenedor de qualsevol lloc d’Europa, tot anant a fer-hi una estada temporal.

I, per postres, us deixo l’experiència d’un d’aquests emprenedors que volta pel món i torna poc al Born: En Marc Vidal.