Quan la cultura fa nosa

Imatge extreta de twitter

Escric , com la majoria de periodistes, amb les cartes marcades. Desconec les negociacions entre els gestors de Can Vies i l’Ajuntament que avui apareixen als mitjans de comunicació, ARA inclòs, com a disculpa o atenuant del desallotjament de Can Vies, el centre santsenc autogestionat que, des de fa 17 anys, cobreix moltes de les mancances socials i culturals de l’històric barri barceloní.

El cas de Can Vies té més delicte, fins i tot, que d’altres desallotjaments, ja que l’edifici és propietat de Transports Metropolitans de Barcelona –empresa pública, cal recordar-ho- i, per les informacions que m’arriben, no hi ha cap projecte d’ús de l’espai.

No hi havia en el cas Can Vies una possible solució a l’estil de l’Ateneu La Flor de Maig? Quins motius hi ha darrera d’un desallotjament que arriba després d’una campanya de desprestigi del centre iniciada per uns fets, encara per esclarir, ocorreguts el proppassat 12 d’octubre?

Més enllà de Can Vies, caldrà una investigació a fons dels fets santsencs: Qui va cremar la Unitat Mòbil de TV3? I, el més luctuós – perquè se’n coneixen els culpables i els paguem entre tots – : Per què es va atacar la seu de les cooperatives La Directa i La Ciutat Invisible? Per què, amb els meus impostos, trenquen un vidre que haurà de pagar la meva aportació per a la consolidació d’un mitjà de comunicació cooperatiu com La Directa?

Esperem que la bretolada dels integrants de la Unitat 0071 dels Mossos rebi les mesures disciplinàries que calgui. Ja que no és de rebut atacar periodistes de manera gratuïta i sembla que, en el moll de l’ós de l’actuació policial contra aquesta seu, hi ha la ràbia contra els periodistes d’un mitjà que ha destapat alguns dels casos més nocius de la nostra policia nacional: Cas Quintana, apallissaments a la comissaria del Raval, etc.

Tot el meu suport als gestors de Can Vies, als veïns de Sants, als periodistes afectats per les estossinades – inclosos els de la Unitat Mòbil de TV3 i el de la Cadena Ser que, segons diuen fonts ben informades, va rebre dels Mossos – i, si us plau, que la investigació de les actuacions i els fets de Sants no restin en el bucle etern del calaix dels expedients sense esclarir.

Som!

Qui em coneix sap que sóc soci i consumidor dels serveis de Som Energia, tot i que encara sóc pendent de rebre la primera factura; i soci, però encara no consumidor, de Som Connexió.

Podríem dir doncs que, en el meu esdevenir emprenedor, sóc soci de consum de Som Energia i soci capitalista de Som Connexió.
I justament de la més jove d’aquestes cooperatives és de la que vull parlar avui.

Som Connexió és una spin-off de Som Energia que malda per a posar ètica en el mercat de les telecomunicacions i, per això, està treballant per a oferir el millor servei de mobilitat i Internet possible als socis de la cooperativa. Socis que, segons comunicació recent als associats, ja som més de 300 amb una aportació que supera els 30.000 euros. I això que l’associació pont porta tres mesos de vida i la cooperativa que en dóna empara legal acaba de constituir-se.

Ara, Som Connexió ofereix als seus socis els serveis d’una menuda empresa basca de telecomunicacions i comença a moure’s amb acords amb projectes que porten més vida a les esquenes: Amb Guifi.net volen arribar allà on les grans companyies no hi veuen rendibilitat i amb FairPhone, oferir un telèfon el més net possible de la sang dels nens del Congo i d’altres barbaritats que fan competitius als taurons del sector.
Per postres, l’ètica mana, els seus diners (els nostres, si en som socis) són gestionats per Fiare, l’agent exclusiu de Banca Popolare Etica, una cooperativa de crèdit que opera a Itàlia com a banc a tots els efectes.

Enxarxant projectes socials, solidaris i cooperatius es va teixint una altra món existent.

Fes-t’ho tu, Marta!

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.

Necessitem més moros a la banca

Potser el títol és provocador i políticament incorrecte, però no pas el fons d’aquest apunt d’avui.

L’esca de l’apunt me la dóna un article del principal diari d’Uganda, el Daily Monitor. Un mitjà on, ahir mateix, n’Augustus Nuwagaba reflexionava sobre el sistema financer de la perla d’Àfrica. Un estat de majoria cristiana que, entre catòlics i protestants, sumen el 84% de la població; amb un govern fortament presidencialista, per no dir dictatorial directament, i amb una majoria de població que gestiona les seves finances en règim de suficiència.

Malgrat tot, els ugandesos no s’estan de plantejar-se la banca islàmica com a alternativa de dinamització econòmica del país. I aquí és on passen la mà per la cara a l’aconfessional Espanya i l’Europa que l’embolcalla.

Uganda es mira la banca islàmica com a alternativa financera i de dinamització econòmiva, mentre Espanya no para d’abocar diners a la depredadora banca europea i anem inventant-nos alternatives financeres que beuen directament de la font musulmana.

La banca islàmica, a diferència de la occidental, no carrega interessos als prèstecs concedits, s’involucra en els projectes invertits – ja sien personals o empresarials – i n’assumeix el risc a parts iguals amb la persona que els demana el crèdit.

Això fa aquest sistema, d’origen absolutament religiós – el Coran prohibeix la usura, expressament -, una alternativa ideal per a iniciar projectes de futur i comptar amb un soci privilegiat en qualsevol projecte que hom vulgui emprendre.