Sant Cosme i La Mina: barris emprenedors, veïnats possibles

Aquest cap de setmana, San Cosme ha estat l’avantsala de la Fira de l’Economia Solidària que tindrà lloc els propers dies 24, 25 i 26 d’octubre a Sant Andreu del Palomar.

Sant Cosme, uno de los lugares más peligrosos de Barcelona, segons la informació que donen als turistes i que forma part de l’imaginari col·lectiu barceloní, certament ho és de perillós.

Ho és, però no pas en el sentit que volen mostrar tour-operadors i rumoristes, sinó per la seva vitalitat emprenedora i per llur capacitat de generar un altre món possible i alternatiu a la realitat vigent.

El Festival Esperanzah! , l’esmentada avantsala, no és un festival de música al uso. Esperanzah! és la celebració anual del compromís social d’un barri que s’autofabrica entre el seu veïnat divers, però no dispers. Un veïnat que recull, com molts d’altres, tot la sal i el sucre de la vida.

No es motiu d’aquest apunt entrar en els projectes socials d’aquest indret que, des de la distància, podriem maridar amb els que es treballen a un altre dels barris “perillosos” de la conurbació barcelonina, però si donar unes quantes vies d’entrada per a coneixer-lo millor i endinsar-se pels seus carrers i les seves propostes.

I és que, Esperanzah!, posa l’accent en la celebració com a punta d’un iceberg global per una altra món que no només és possible, sinó que cada cop és més tangible.

Avui parlem de llibreters i llibreters

Aquest Sant Jordi que rep el meu escrit ben d’hora ben d’hora, viurà la vaga de treballadores i escriptores al centre mateix de Barcelona, certificant així l’errada política que va portar al gegant francés de la cultura a Barcelona. Aquesta reflexió que, així, de bones a primeres, pot sonar gruixuda, bé a tomb de la precarització de les persones que hi treballen i que fan d’un espai d’oci una nova presó per qui ofereix el seu temps i els seus coneixements a l’empresa francesa.

Per sort vivim en un país lletraferit i això fa que, mentre l’FNAC és en guerra laboral, esforçats i valents llibreters omplin Barcelona de projectes ‘literaris’ engrescadors.

En les pàgines d’aquest bloc ja hem fet esment, manta vegades, del cas de la ‘Vila de llibres’, l’associació de llibreries de Gràcia, però n’hi ha d’altres que viuen i creixen en d’altres barris tocats pels aires de la bona literatura: Al Poblenou d’en Xavier Benguerel, la ja tradicional Etcètera viu ben a prop de Nollegiu, un espai literari que juga fort en les xarxes socials; al Sant Antoni d’en Pere Calders, el tradicional mercat de vell es mira cofoia la nova veïna que li ha nascut dins d’una fàbrica de botons. La Calders també sap posicionar-se #desdelnúvol al carrer.

Aprofito doncs aquestes ratlles per felicitar als llibreters d’ahir, d’avui i de demà, i per demanar als lectors que sien savis a l’hora de triar on adquirir els llibres que honorin Shakespeare, Cervantes, Tisner i, al més desconegut de tots, en Vinyes d’Olot i Barranquilla, sabio catalán que en Gabo feu immortal.

La #VilaDelsLlibres s’ubica més enllà de la #ViaCatalana

Avui és un mal dia per parlar d’emprenedoria i defugir una Diada que, ja de bon matí, es presenta històrica.

Resultaria senzill parlar de l’esperit emprenedor de les catalanes, prenent com a model l’esdevenir de l’ANC i les mobilitzacions socials que, emparats sota aquestes històriques sigles, està vivint la societat catalana.

Però, l’esperit rebel i emprenedor sempre cerca una eixida del ramat principal i, com un boc negre, em concentro en una nova que, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català, ha transcendit a la xarxa i en alguns mitjans més tradicionals.

I és que la setmana passada, si no vaig errat d’osques, es va presentar La Vila dels Llibres, una iniciativa que aplega i coordinar tota la oferta bibliogràfica de la Vila de Gràcia.

Una oferta tan diversa com rica en matisos que inclou des dels amics de l’aviació fins a anarquistes, passant per llibreries jurídiques, especialitzades en relats o en llibres juvenils i infantils, per posar-ne alguns exemples.

Ara com ara, en tenim la noticia, la suma de voluntats i una pàgina web amb la relació de les 30 llibreries actives d’aquest tros de món dinàmic i actiu del Pla de Barcelona: http://llibretersdegracia.com/

Enxarxades doncs, les diverses i plurals llibreries aprofiten la “confederació”, per a fer força i obrir-se com un gran clúster per a lletraferits d’arreu.

Oficis que sempre desapareixen

M’avanço un xic al futur immediat i, llençant-me de cap a una piscina buida, presento un web que encara no ha nascut, però que anuncia la seva obertura durant aquest mes d’abril, si no vaig errat d’osques.

Preparant aquesta informació em vaig trobar un apunt de l’any 2008 on ja parlàven de l’últim esmolet en actiu, però el fet és que la cantarella del seu instrument passa dia si i dia també per la barcelonina plaça Lesseps. I és que l’ofici d’esmolar es resisteix tossudament a totes les absoltes que li canten.

Els esmolets, en l’imaginari col·lectiu, són sempre persones d’edat avançada que circulen a peu i amb la seva Vespa tunejada amb l’estri d’esmolar al costat.

Com el festivol déu Pan, amb qui l’esmolet si uneix en l’art d’esmolar l’eina, anuncien la seva presència tot bufant l’escala musical amunt i avall, avall i amunt en inconfusible cantarella. I, com deia, un ofici que arregla coses com aquest, se’l dóna per desaparegut o, si més no, en perill d’extinció dia rere dia, mes a mes, any a any. Però, com el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

I aquesta és l’aroma que desprèn la troballa realitzada en un passeig, nouvinguda al pit, pels carrers del nord de Gràcia: un cartell amb la URL afilacat.com per a poder fer com amb els superherois: cridar-los, en cas de tenir un ganivet esmussat.

Serà aquest l’oxigen definitiu per al manteniment d’un ofici tan antic com sostenible, necessari i entranyable?

Un #desdelnuvol molt fan de la veu macroeconòmca de Nou Barris?

Aquesta setmana, el #desdelnuvol puja de nivell i s’endinsa en les jungles macroeconòmiques, aquelles que, per dinamitzar el consum, apugen els impostos sobre els productes de consum; o que, per explicar com malviuen els pobres, fan mediàtic a un profe del IESE.

Ni un ni l’altre però són l’objecte d’aquest apunt. Ans al contrari, el seu protagonista és un veí mileurista de Nou Barris que despulla el sistema i ens el mostra com en aquell conte infantil: el rei va nu i fa temps que ens ensenya les vergonyes sense que ens en vulguem adonar.

Ni conec personalment a l’autor ni he llegit cap dels seus llibres, però compartir generació, ambients, classe social –si és que no és pecat dir-ho- i saber-lo fora de Radio Nacional de España – aquella emissora que ens ha deixat orfes de Asuntos Propios i, per tant, d’una de les seccions que, a la gent com jo, ens entretenia força: La Economia para idiotas que portava el nostre home -, ja em donen patent de cors per a referir-m’hi amb coneixement de causa.

I tot m’arriba per la piulada de eldiario.es on em porten a la crisis que fabrica miedo y servidumbre, on comenten Posteconomia. Hacia un capitalismo feudal, el darrer dels llibres d’aquest producte d’extrarradi que és l’Antonio Baños.

Potser juga amb la imatge de rebelde sin pasta, potser no és més que un altre periodista mediàtic i potser el llibre no ens explica res de nou, però tot això, ara com ara, se m’escapa, ja que un servidor, amb l’aigua al coll com molts, espera que el llibre sigui a les biblioteques públiques de Barcelona per llegir-lo. Coses d’aquest capitalisme feudal que, si no hi és, s’apropa més ràpid que el TGV.

I, mentres tant, em conformo en llegir-ne entrevistes i comentaris:

Jorge Navarro Cañada a ElPolemista – Posteconomía de Antonio Baños Boncompain, y el desarrollo humano frente al económico.

Silvia Cruz a LaVanguardia.es – “Antonio Baños: “La economía se ha convertido en un dogma y una iglesia”

Kiko Amat a bendito atraso – Libro del mes (Julio/Agosto 2012): ANTONIO BAÑOS Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal

Mentres escolto aquesta cançó