Els Ateneus de Fabricació: Convertint la informació en matèria

“La crisi es produeix quan lo vell no acaba de morir i quan lo nou no acaba de néixer” – Bertolt Brecht (via @ateneu_roig)

Recuperem una temàtica que ja va ser objecte de tractament #desdelnúvol al febrer del 2012. El #fabbing o la nova revolució dels mitjans de producció.

En aquella ocasió el detonant de la noticia fou el llançament del physibles de The Pirate Bay i aquest cop l’origen de tot plegat és la visita al primer dels Ateneus de Fabricació que, sota el paraigua de l’Ajuntament de Barcelona, estan naixent a la ciutat comtal.

L’Ateneu de Fabricació de les Corts ocupa una part d’una antiga nau industrial ubicada al cor d’aquest barri barceloní i, en un parell llarg d’anys, estarà integrat a la nova i flamant biblioteca central d’aquest districte.

Ara com ara, l’Ateneu comença a obrir-se a la ciutat a través de les escoles i va fent xarxa per a obrir-se al major nombre d’agents socials i ciutadans possible.

Les impressores 3D, les fresadores, els talladors làser, els escàners 3D i la filosofia col·laborativa que impregna aquests centres, poden materialitzar qualsevol idea que una persona amb esperit emprenedor es pugui enginyar.

D’aquí el seu potencial per a democratitzar la producció, per apropar el què es necessita al conjunt de la ciutadania. Sobretot quan la filosofia del fes-t’ho tu impregna l’aposta municipal per aquests espais de producció on, ara les escoles, i després tothom, podrà fer-se allò que pensa i necessita.

Podrà fer-s’ho i, si és prou espavilat, fer-s’ho a mida. En la reunió d’avui han sortit joguines per a les escoles bressol, peces per armaris, elements de merchadising i, fins i tot, una cadira.

Som als inicis, però com LaTele en el panorama audiovisual o l’Ateneu Roig en l’associatiu, els Ateneus de Fabricació són part d’aquest nou món que va naixent, mentre el vell món agonitza.

Anuncis

Reflexions d'un servidor públic

En la gestió dels afers públics, més que en cap altre entorn emprenedor, l’excel·lència i la millora continua esdevenen dos principis de funcionament que resulten imprescindibles.

El fet de jugar amb diners públics posa un plus de responsabilitat en qui gestiona aquests diners i també en qui els utilitza en forma de servei, activitat formativa, etc.

Aquesta reflexió ve a tomb de la meva tasca quotidiana com a gestor d’activitats de formació. Una tasca on, després de sembrar i recollir, toca veure si la collita trimestral ha estat prou bona.

En aquest segon trimestre de l’any, hi ha hagut un increment notable en la satisfacció de les activitats de formació ofertades per a les persones emprenedores i les empreses que volen aprofitar-nos per a millorar les seves competències i encarar els seus reptes de present i futur.

Per fer un símil casteller, aquest trimestre hem passat de fer castells de 7 a fer-los de 8 amb regularitat i ha bastir alguna torre de vuit folrada en alguna acció específica.

Ara bé, amb el cava a la mà, toca tornar-lo a guardar a la nevera. I és que, sense entrar a valorar-ne els motius, hi ha hagut un notable descens en la ocupació de les aules, tot i que aquest descens no es correspon amb les inscripcions realitzades.

Ens tocarà fer un esforç per millorar les assistències a les activitats, però també caldria fixar alguna mesura per a què l’usuari, que reiteradament falta a activitats on s’ha apuntat sense notificar-ne la baixa, entengui que està fent un ús fraudulent dels diners que tothom acaba posant a l’administració per a què els faci rutllar amb sentit.

Ara que els uns escapcen amb tisores gegant i els altres es queixen de la cosa pública, fora bo atendre les demandes de racionalització del diner públic i ser més curosos en l’aprofitament dels serveis que encara es mantenen.

En aquest cas, tot depèn de la nostra capacitat per comunicar i, ja posats, obligar les assistències dels inscrits, però també als usuaris del servei que, de manera inconscient, roben diner públic amb la seva inassistència.

La Física aplicada a l’Empresa: Per què creixen les empreses?

M’agrada llegir. I, com tot bon lector, em deixo seduir per les propostes que les Biblioteques Públiques em fan des dels seus prestatges i gòndoles publicitàries.

És justament per aquesta via, per la que em va arribar una recomanació del Bibarnabloc.cat que em va atraure pel títol, Masa crítica. Cambio, caos y complejidad.

Un títol que em va retornar l’inacabat Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement de la UOC i les pàgines d’un projecte digital com el NoticiesdIn, la pèrdua del qual, em va fer recuperar els apunts escrits en un  blog personal que resta ancorat en un lloc indeterminat de la Xarxa.

Philip Ball, l’autor, és un químic i doctor en Física que, a través del seu treball, dóna la mà a les humanitats disfressades de ciències socials, és a dir, l’economia, la sociologia i companyia, endinsant-se en el fecund i sempre atractiu camp dels estudis en Ciències Tecnologia i Societat, del qual, el meu tutor en aquells temps doctorals, n’és un reconegut expert.

En aquest entorn és on la curiositat dels físics ha maridat amb la dels economistes i n’ha sortit una teoria, empíricament testada, segons la qual el creixement, possitiu o negatiu, d’una empresa no depèn tant de la seva dimensió, del seu mercat o dels seus objectius específics, com dels membres que la conformen.

Uns membres, anomenats agents en econofísica, que cerquen maximitzar el seu propi benefici, un benefici anomenat felicitat i que, en el món de l’empresa, els porta a una cruïlla on poden optar per treballar més, amb l’objectiu d’obtenir diners, o tenir més temps lliure, reduint els diners guanyats. Una cruïlla on les decissions es prenen amb una racionalitat limitada als coneixements disponibles, és a dir que hom pot decidir treballar més a l’empresa on treballa, sense saber que hi poden haver opcions millors fóra de l’entorn on es troba.

En la teoria aquí exposada sembla haver-se demostrat que, en les empreses amb creixement negatiu, els treballadors perceben una minva en llur objectiu de maximitzar la seva pròpia felicitat. És a dir, que la relació diner-temps lliure ja no es percep com l’adequada, ja sia per un increment de la informació disponible i, per tant, de la racionalitazt en les decisions, ja sia per un malbaratament de les condicions de treball que fa que el preu/hora no lliure decreixi per damunt de les espectatives dels agents implicats.

Concloent i, per dir-ho en d’altres paraules, no són els agents, el perill de les empreses, sinó la mala gestió de llurs condicions laborals, inclos l’ambient de treball. Per això, noticies com aquesta, ens fan pensar que no anem bé.

Una altra economia neix envoltada de sang

L’atur ha esdevingut la principal de les paüres que ens assetgen des de les pàgines dels diaris i les pantalles d’Internet i les televisions.

Som 6 milions!

Som més d’un 50% de joves!

Al Banc Expropiat de Gràcia cada cop hi arriba més gent enviada per uns Serveis Socials que no els poden atendre.

I és que, l’economia, tal i com l’hem coneguda fins ara, és com el déu Kronos, un déu que es menja als seus fills. En aquest cas, els diners, i amb ells a milers i milions de persones.

La seva voracitat és insaciable, però a mi em dóna la sensació que tot plegat només és un trànsit, un dolorós part vers una altra economia que, aprofitant el millor d’aquesta, n’engruna el gra de la palla, el benefici del salari, la cooperació de la competitivitat. Com, si no, s’explica que tanta gent visqui sense un ral?

L’ajuda mútua, els bancs del temps, els espais cooperatius d’àmbit local, l’intercanvi de cols per enciams dels hortelans d’abans … esdevenen nou teixit. Callat, persistent, aliè a les grans xifres, allunyat de les grans polítiques i de qui, ben apoltronat, mata la gana amb macroeconomies que, si arriben als ciutadans, és per excloure’ls encara més de la “vida de consum i préstecs” vigent.

I, en aquest món que treu el cap entre les cames de l’economia actual, l’intercanvi ja no es fa en euros, s’utilitza, si cal, alguna de les anomenades monedes socials.

La Barcelona emprenedora, entre PAMs i Growthies

Aquesta setmana deixem el núvol i toquem de peus a terra altra vegada, concretament trepitgem l’asfalt de la Ciutat Comtal. I, per a fer-ho, maridarem als policy-makers de la ciutat amb la massa de barcelonins anònims, però que també fan i desfan al seu aire, allunyats de les elits de la ciutat.

El #desdelnúvol doncs es capbussa en la diversitat barcelonina amb dues eines informatives d’upa:

1.- La presentació que el Gerent de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona ens va fer als equips de Barcelona Activa – l’Empresa en nomenclatura municipal actual – sobre la nova Agència de Promoció de la ciutat Barcelona Growth, i,

2.- el reportatge que, en l’edició març-abril del magazine cultural BCNmes, oficialitza comunicativament un concepte d’ús comú als carrers del Cap i Casal: El dels PAMs tal i com molts han decidit batejar-se irònicament.

Comencem pel final i definim el concepte PAM que apareix a les pàgines d’aquest portaveu de l’agitació cultural barcelonina:

Els PAM són el 98% del teixit empresarial del país, segons dades mostrades en el reportatge esmentat. I entre ells, hi ha un gruix creixent de persones que, buscant-se la vida, han optat per autoocupar-se sense altra voluntat, en molts casos, de tenir una feina digna en un món on la dignitat laboral va a la baixa.

El culture jammer BCNmes presenta alguns casos de persones emprenedores, les circumstàncies de les quals, els han portat a llençar-se a l’aventura empresarial sense planificació i amb un “seed capital” provinent de la “family and other halves”.

I és que els PAMs són els empestats de l’economia global, els oblidats d’unes polítiques públiques que, o bé els giren l’esquena o, quan se’ls miren, és de cara a la galeria o amb afany recaptatori o regulatori, tal i com denuncia al mateix rotatiu en parlar del Decret-Llei d’emprenedoria del Govern Rajoy.

Molt lluny dels PAMs, Barcelona mira al món amb ulls globals i, aprofitant la capitalitat mundial del mòbil, engega una Agència de Promoció, el Barcelona Growth, amb l’objectiu de posicionar la ciutat de Barcelona en l’èlit de l’economia mundial, tot oferint serveis diversos i una zona lliure d’impostos a l’edifici mediaTIC del 22@ barceloní. Caldrà veure si aquesta illa impositiva acull talent veritable o esdevé un offshore laboral d’empreses de mobilitat.

Entre els uns – els PAMs – i els altres – els Growthies – , les Direcciones Operatives d’Emprenedoria i d’Empresa de Barcelona Activa, amb el suport de la Direcció Operativa de Formació, maldem per construir ponts de connexió. Ponts de connexió entre els Putos Autònoms de Mierda (el significat real de les sigles PAM) i els Growthies globals, perquè Barcelona no pot ser només un atractor d’emprenedors d’èlit, sinó que no ha de perdre de vista als menuts negocis locals que, des de temps immemorials, sustenten l’economia barcelonina i mantenen, amb més penes que treballs, el teixit veïnal del Cap i Casal.

A veure, a veure, si ens en sortim i no disparem al freelance!

Correm, correm, que el món s'acaba!!!

En aquesta hivernal on som establerts des de fa unes setmanes, no hi pot faltar una altra reflexió més pròpia de qui toca de peus a terra que no pas de qui es mira el món #desdelnúvol: em refereixo a la velocitat que han près les comunicacions i, a través d’elles, tots nosaltres.

Avui en dia, la informació és una arma que, per a ser poderosa, ja no pot guardar-se com s’ha fet sempre. Avui, la informació, per a esdevenir poderosa, ha de difondre’s i multiplicar-se en una munió de detalls i dades. Comunicar-se és poder, ésser un punt neuràlgic capaç de destriar, dirigir, ordenar i distribuir dades és un fonament bàsic per a obtenir reputació i, per tant, ésser tingut en compte i sobreviure en el món d’ara.

Qui no entén, per posar un exemple de malatissa actualitat, que el telèfon ha deixat de ser un aparell per parlar per a convertir-se en una centraleta de captació i distribució de dades, dificilment sobreviurà a la realitat urbanitzada actual.

Una realitat construïda damunt bosses immenses d’inhumanitat, però que, fins i tot els seguidors de la lentitud, els de l’slow movement, aprofiten per a comunicar els seus espais de relaxant descans.

Per tant, si vols ser emprenedor, si vols bellugar-te amb èxit en aquest miratge occidental, has de ser més ràpid que el pensament, has de deixar de preguntar-te sobre allò que necessites, però que pot entrebancar-te, i has d’ésser més veloç que qualsevol dels altres participants en aquesta, com em va dir un dia un bon amic, carrera de rates.

Avui no parlarem ni de temps ni d'exit

Fa un parell o tres de caps de setmana, en un reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional, un dels convidats assegurava que, avui en dia, l’èxit no rau en fer les coses bé, cercant la perfecció, sinó en la velocitat que es tingui en l’execució d’una cadena binària i consecutiva d’errades i solucions.

Una cadena, deia el convidat, on les causes de les errades o les incidències no importen, el que és important es aplicar una solució tan ràpid com sigui possible, solució que possiblement generi una nova errada que requereixi una nova solució.

Coincidint amb aquella emissió, que em va prendre baixant dels núvol que s’entortolliguen amb els cims del Montseny, estava fent una lectura on s’explicava com el mercat de futurs financers, el que la gent corrent coneixem com la Borsa, funciona amb els mateixos principis: ordres de vendes i compres que, en aquest cas, són executades directament per sistemes informàtics sense que els brokers no tinguin altra funció que parar alguna de les ordres per tal d’executar-la.

Aquest apunt des del núvol d’avui potser és un xic estrany i pot semblar allunyat del rerefons emprenedor d’aquest bloc, però si et deixes portar pel dia a dia i no t’obres oasis de reflexió estratègica, de cerca de la brúixola per al teu projecte, ràpidament esdevindràs un trist sistema informàtic que anirà processant errades i solucions a una velocitat que et semblarà impossible de gestionar.

Ara, si atenem al col·laborador del reputat programa de ràdio on es parla de gestió emocional que comentàvem al principi, potser aquest serà el camí a l’èxit en els temps actuals.