Facilitadors de feina

Tornar de vacances és dur. Oi més quan hom ha de programar un panell ingent d’activitats formatives en el mínim temps possible.

S’agraeix doncs la facilitat en les comunicacions i la flexibilitat en les disponibilitats de la trentena llarga de proveïdors de formació en dansa.

Per aquest motiu, vaig agrair d’allò més la sorpresa que em vaig trobar dilluns en arribar a la feina.

Un dels proveïdors més dinàmics, creatius i ben valorats, em va fer arribar el seu calendari viu a través d’una de les aplicacions de Google i em va dir:

Tu mateix. Tria entre els espais disponibles.

Aquest gest, l’accés al calendari professional del formador en qüestió, suposa una millora substancial en les comunicacions. Ara, ja no cal demanar-li disponibilitat en cap dels quatre trimestres en què, desde Barcelona Activa, programem activitats formatives. A més a més, un cop consolidades les activitats, puc comprovar que les ha agendat correctament, disminuint d’aquesta manera possibles incidències.

Si tots els proveïdors fessin el mateix, les gestions de programació disminuirien d’aital manera que podríem esmerçar el temps en tasques tan importants com el seguiment i avaluació de les activitats formatives, la millora dels canals de comunicació amb els usuaris o la millora i la coordinació entre les activitats formatives que oferim a empreses i persones emprenedores de la ciutat.

No cal dir que, aquest mateix sistema, i la transparència que l’acompanya, és hàbil i útil per a d’altres col•lectius i amb d’altres finalitats. Quina és la teva?

Wifi: obert o tancat?

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

Empreses subvencionades

L’apunt d’avui és plenament vacacional, és a dir, escrit tal com raja i sense revisions de cap mena. Ho dic per la lectora fidel que hi pot trobar menys qualitat de l’habitual.

De fet, volia fer vacances  però el repàs matiner dels digitals m’ha esperonat a la reflexió següent: Cal que l’Estat, l’administració central de l’Estat, subvencioni més les empreses de la capital? No suposa això un greuge comparatiu amb la resta d’empreses de la pell de brau? I encara més: no modifica això el teixit empresarial espanyol?

Aquesta és la indignació sorgida de l’Informe Axesor sobre les subvencions públiques a les empreses, un Informe que situa Madrid com la comunitat de les empreses subvencionades i les Balears i València en el darrer vagó de la subvenció pública.

Darrera Madrid, les Canàries, Castella i Lleó i Catalunya, totes tres amb un pes més alt d’inversió autonòmica que no pad estatal.

Detalls, detalls d’una manera de fer que només pot portar a la desafecció a un Estat centralista, a un Estat capaç de mimar el centre i de deixar, en mans de les ‘escanyades’ comunitats autònomes, l’economia del seu teixit empresarial.

Quė busco en un allotjament?

Després de la campana del passat dimecres, torno amb un #desdelnúvol sobre la meva primera experiėncia amb airBnB, la xarxa d’allotjaments que fa uns dies va aparèixer mediàticament arran de la denúncia del sector turístic català.

Com deia doncs, aquesta darrera setmana de juliol, hem utilitzar aquest servei per a visitar la vall de Chamonix, als Alps, amb la dona embarassada i la menuda de 30 mesos.

Difícilment ho haguessim fet d’altra manera, ja que som habituats a moure’ns al nostre aire i a cercar sempre la convivència máxima amb la gent que visitem, tot diluint-nos-hi, si és possible.

A diferència dels allotjaments formalitzats (hotels, apartaments turístics, albergs, …), les alternatives col·laboratives (airBnB, couchsurfing, …) superen la frontera turista-autòcton i permeten conviure amb la quotidianitat del destí, generant una manera de viatjar que ens resulta més autèntica.

Aquest és el nostre modus de viatjar. Una manera de moure’ns que, com es pot veure, no resta negoci al sector turístic tradicional. Sector que no hem deixat d’utilitzar per a fer nit en pujar i baixar dels Alps, ni per invertir els nostres diners a l’hora de visitar les atraccions turístiques de la zona.

Tancar-se al nostre mode de viatjar -prou comú nord enllà-, com es despren de la multa de la Generalitat a airBnB o les exigències que se’n driven, només pot afectar negativament al coneixement de Catalunya i llur capacitat d’atracció.

Altra cosa és el mal ús que, com en tots els casos, es pugui fer d’aquests serveis. Un mal ús que, afectant a la convivència, ha d’estar perseguit i penat, lògicament.