¿Consumes marrones o alternativas?

Aquesta setmana, se’m fa avinent destacar una campanya iniciada el passat divendres 14 de novembre des del portal konsumoresponsable.coop, un agregador d’alternatives de consum responsable enginyat per la Asociación de Redes del Mercado Social, nascuda al febrer d’enguany.

La campanya es composa de tres elements:

1/ L’etiqueta de facenook i twitter #marronxalternativa

2/  Un concurs participatiu a facebook i twitter que, iniciat el passat dilluns 17 de novembre, s’allargarà fins al 19 de desmebre a les 14:00 hores, via facebook www.fb.com/ElMercadoSocial i twitter @ElMercado-Social, consistent en què la gent envii videos, fotos i comentaris sobre alternatives de consum.I, el premi del qual, és una cistella de productes i serveis gratuïts valorada en 300 euros.

3/ Un espot de campanya que parodia els anuncis de detergents més repetitius de la història de la televisió moderna:

[yframe url=’https://www.youtube.com/watch?v=-V_1jNICneI’%5D

Una bona manera de mostrar alternatives reals als problemes quotidians del consum sotmès al benefici econòmic, utilitzant l’instrumental propi de l’economia mercantilista.

Cooperativitzes o co-treballes?

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

– Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Sant Cosme i La Mina: barris emprenedors, veïnats possibles

Aquest cap de setmana, San Cosme ha estat l’avantsala de la Fira de l’Economia Solidària que tindrà lloc els propers dies 24, 25 i 26 d’octubre a Sant Andreu del Palomar.

Sant Cosme, uno de los lugares más peligrosos de Barcelona, segons la informació que donen als turistes i que forma part de l’imaginari col·lectiu barceloní, certament ho és de perillós.

Ho és, però no pas en el sentit que volen mostrar tour-operadors i rumoristes, sinó per la seva vitalitat emprenedora i per llur capacitat de generar un altre món possible i alternatiu a la realitat vigent.

El Festival Esperanzah! , l’esmentada avantsala, no és un festival de música al uso. Esperanzah! és la celebració anual del compromís social d’un barri que s’autofabrica entre el seu veïnat divers, però no dispers. Un veïnat que recull, com molts d’altres, tot la sal i el sucre de la vida.

No es motiu d’aquest apunt entrar en els projectes socials d’aquest indret que, des de la distància, podriem maridar amb els que es treballen a un altre dels barris “perillosos” de la conurbació barcelonina, però si donar unes quantes vies d’entrada per a coneixer-lo millor i endinsar-se pels seus carrers i les seves propostes.

I és que, Esperanzah!, posa l’accent en la celebració com a punta d’un iceberg global per una altra món que no només és possible, sinó que cada cop és més tangible.

Llença't

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

La clau

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

L’ofici més antic del món s’autoorganitza

Aquesta setmana em recolzo en una informació apareguda ja pa un parell de mesos al suplement Cetrencada, el canal que elaboren els estudiants de tercer curs del grau de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra dins el marc de l’assignatura Taller Integrat de Periodisme, que contempla les especialitats de premsa, ràdio, televisió i internet.

I és que, a través d’aquest mitjà, s’han fet ressó de la primera cooperativa de serveis pel treball sexual de l’estat espanyol:  Sealeer.

Sealeer Cooperativa, que es va presentar al febrer d’enguany, aplega a una quarantena de professionals del sexe i neix amb la voluntat de donar cobertura legal a les persones que exerceixen la prostitució amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació com a autònoms.

I tenen un paraigua sindical potent i en plena organització i creixement: L’Associació Professional del Sexe de Catalunya que vetlla per dignificar el treball sexual, posar fi a l’estigmatització, conquerir els drets socials i laborals propis de qualsevol treballador i assolir el compromís de l’estat per unes estructures que garanteixin el lliure exercici d’aquest ofici.

En línies generals, com diuen en la publicació digital de la que veu aquest apunt, l’associació defensa un exercici del treball sexual lliure i autogestionat – autònom o cooperatiu –, i la formació de treballadores i treballadors per aquest fi.

Una bona iniciativa per a batallar per les condicions laborals i l’economia lliure i autogestionada des de les entranyes del sistema.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

El mati del pastor: emprenedoria rural a l'abast de tothom

Diumenge, mentre força castellers reivindicaven novament la llibertat d’en Sergi Rubia, nosaltres ens desplaçàvem devers un punt imprecís de la geografia catalana per a fer un tast del viure essencialment rural, però adaptat als temps moderns. El viure d’una família que, del seu mas, en fa negoci i de la seva activitat, vocació.

Segur que no és un cas únic, però veure com rutlla un negoci tan tradicional com és el de la cria de bestiar, alimentant-lo de la manera més natural possible i aprofitant els recursos generats per a major eficiència, et fa sentir que tot s’està fent i tot és possible.

En aquest cas, el que vam visitar el passat diumenge, un ramat d’unes 500 ovelles i xais, marrans i cries a banda, van fer les delícies de la més menuda de casa, així com dels dos fills d’una altra família que ens acompanyava.

No entraré en els detalls de la visita ja que, anar-hi, és a l’abast de qualsevol família, però si que deixo en aquest bloc emprenedor la vàlua dels coneixements adquirits i algun detall com que la llana de les ovelles no té cap valor comercial i acaba formant part del jaç que les ovelles tenen al corral.

Una irreparable pèrdua per un territori que havia fet de les filatures i els tintats la seva principal font de riquesa.

El Govern espanyol s’enfronta a la Comissió Europea pel consum col·laboratiu

Dimecres passat parlàvem de la por que el consum col·laboratiu desperta en l’economia tradicional i com, aquesta darrera, s’acarnissa sobre una manera de fer que ha arribat per quedar-se i que, si no se la regula, acabarà fent forat al marge del “sistema”.

Aquesta setmana, l’hem començada amb un nou capítol d’aquesta disputa i, com ja va essent habitual, tornem a dedicar l’apunt #desdelnúvol a en Sergi Rubia.

Som-hi! Va per tu!

Dilluns, el Ministeri de Foment emetia nota de premsa sobre els serveis de consum col·laboratiu que, en l’entorn del transport, estan començant a aterrar a Espanya.

L’esclat ha arribat a tots els mitjans, sobre tot digitals, que centren la polèmica en BlaBlaCar, una plataforma on els usuaris manifesten els seus trajectes per tal de compartir despeses i, per tant, sense finalitat lucrativa. Però sembla que, aquest no és el cas, com molt bé indica @earcos en la seva informació.

La nota de premsa té un destinatari molt clar, es tracta d’Uber, l’aplicació de transport entre particulars, que ha aixecat protestes de taxistes d’arreu d’Europa, però que compta amb el suport explícit de la Comissió Europea.

Com acabarà tot plegat?
Si la Comissió fa una directiva regulant el consum col·laboratiu, què farà el Ministeri de Foment?
Allargar-ne la obligada introducció en la legislació espanyola?

Els temps estan canviant i la resistència mai afavoreix a qui s’enroca en el passat.

El consum col·laboratiu fa por a l’economia tradicional

Dilluns 26 de maig una bretolada legal va desviar l’atenció dels mitjans de comunicació envers avalots descontrolats en les nits sansenques i van desviar el focus principal de l’emprenedoria social, solidària i cooperativa que està fent forat en el món occidental i que tenia en el Centre Social Autogestionat Can Vias un node de desenvolupament important.

La reacció de bona part dels veïns de Sants durant aquesta setmana llarga ja és un bon indicador dels serveis que, des de l’esmentat equipament, es nodria el barri.

El fet ha coincidit amb el posicionament de la Unió Europea envers dos projectes col•laboratius que, des de sectors tradicionals, han estat fortament qüestionats.

El cas és però que l’economia col·laborativa va fent forat en l’economia tradicional, sobretot entre els joves.

Joves com en Sergi Rubia que participa activament en projectes col·laboratius com ara la Viquipèdia, del qual n’és un actiu col•laborador, o la Colla de Castellers de Barcelona, en la qual exerceix un bon grapat de tasques que fan rutllar la quarta colla castellera més antiga del país.
Aquest diumenge, els Castellers de Barcelona, una bona alternativa de networking i de dinamització del món cultural que podríem dir que competeix en el mercat de l’oci de la ciutat de Barcelona, celebra els seus 45 anys.

Ho farà a la plaça de Sant Jaume i ho farà en el marc de la campanya Human Towers for democracy. Una mostra del creixement de l’economia col·laborativa que sembla que ha molestat als servidors de l’economia tradicional.