I després de les persones …

… les màquines. Bé. No ben bé. Millor dit, els programes o, per a dir-ho en idiomàtica digital, el software.

En Pau està de moda. En pocs dies n’hem llegit entrevistes, reportatges i noticies a molts mitjans de l’entorn emprenedor, però també de tirada més general. En Pau és un dels cràpules – i segur que l’adjectiu no els fa nosa, car són joves i amants de la llibertat – que és darrera d’eyeOS, un escriptori virtual que va fent fortuna i ha anat assolint fites que li donen credibilitat.

eyeOS va descobrir que feien cloud computing quan el seu producte estava en marxa i hi havia una comunitat d’anònims col·laboradors, donant-los-hi un cop de mà. I és que abans que aparegués el nom, ja existia la cosa. Com també existia un acrònim per a referir-se a aquest model de servei que ens permet treballar des de qualsevol ordinador del món sense perdre la informació que, en el model antic, sempre havíem de transportar amb un CD, un DVD o un llapis de memòria, residus del passat. L’acrònim era SaaS (oftware as a Service) i sembla que va ser encunyat al ventre d’IBM, un dels gegants que, com una au fènix, sembla que, de crisi en crisi, encara jugui en la màxima divisió de la tecnologia mundial.

La setmana passada, parlàvem d’intra-emprenedors i, aquest cop, ens quedem dins d’una empresa, però canviem les persones per les màquines i parlem dels programes que ens permeten gestionar el nostre negoci i treballar amb qui ens vingui de gust.

Quantes vegades has enviat un document a algú i t’ha dit que no el podia obrir? Doncs amb el cloud computing (informàtica des del núvol) això és difícil que succeeixi, ja que compartireu exactament el mateix programa, però allotjat en servidors als quals accedeixes a través d’Internet. Però no només el podrà obrir, sinó que el podreu treballar conjuntament, al mateix temps. Veient tu els canvis que l’altre faci i a l’inrevés.

Normalment, en parlar d’aquests temes, tothom pensa en grans corporacions i inversions inabastables, però per a les empreses menudes i els treballadors que rutllen al seu aire, la informàtica des del núvol li pot ser de gran utilitat. Per què pagar per un programa que, ràpidament, queda obsolet, si es pot llogar el programari i es va actualitzant contínuament?

A més a més, hi ha opcions de baix cost, com la versió bàsica de l’escriptori d’eyeOS, la del Zoho o el  Google docs. Tres serveis que, tot hi demanar registre, es poden utilitzar a molt baix cost.

Anuncis

Emprens o t'avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.

No ens fem mal amb la web social

Com que sóc tafaner de mena i m’agrada conèixer les experiències d’aquelles persones inquietes que volen comerciar en les xarxes socials, l’altra dia me’n vaig anar a un comerç de Barcelona per conèixer una experiència que hi volia fer cap, però que no sabia ben bé per on començar.

Si tens una botiga, segur que la situació no et ve de nou. I és que, l’emprenedora en qüestió, va voler fer una botiga virtual, però desconeixedora d’aquests temes, es va enganxar els dits amb un proveïdor que va mirar més per fer diners fàcils que no pas per atendre les necessitats del seu client. I que fàcil que és enganyar al que no sap d’una matèria! Però el resultat va ser un retràs en fer la botiga virtual, ja que la botiguera en qüestió havia estat enxampada, però no vençuda i, amb l’experiència d’un primer fracàs, va anar a un nou proveïdor que li va fer una web que fa patxoca.

Superat aquest primer moment, volia treure el cap pels principals carrers d’aquesta nova ciutat digital. Es plantejava, doncs, sortir en els primers llocs de Google i aparèixer en les xarxes socials més conegudes. I, per fer-ho, s’havia dirigit a una empresa dedicada al social media i al màrqueting digital. Però quina va ser la seva sorpresa en trobar-se amb una altra roca. En aquest cas, un pressupost inabastable per un petit comerciant. Era car al servei? Segurament no ho era, la feina d’aquestes empreses és molt bona, però demana d’hores i hores d’anàlisi i treball. Unes hores que cal pagar. Ara bé, una botiga tradicional, un d’aquests negocis que aguanten l’economia d’un país de petites empreses com el nostre, no es pot permetre aquesta feina tan ben feta, ni aquesta inversió en un nou món que li és desconegut. Per això, abans d’entrar a jugar a divisió d’honor, cal que, el nouvingut, es plantegi molt bé què hi vol anar a fer i a qui vol dirigir-se. Fet això, haurà de gastar unes quantes horetes de feina, testejant aquest nou món i, d’aquesta experiència, treure’n uns coneixements que li permetin negociar pressupostos amb les empreses que treballen aquests temes digitals. Ara sí, amb garanties d’èxit i, si tot ha anat bé, amb uns primers ingressos generats en els nous canals

I com ho fem això?

Com deia, el primer és saber què volem, quin suc volem treure d’Internet. Hem de marcar-nos un camí i no deixar-lo estar per res del món. Internet és un gran món, però un món d’individus solitaris amb els seus objectius necessitats i aspiracions. Nosaltres mateixos som un d’aquests individus que viatgen a la velocitat de la llum i que ara se’ns apropen, ara ens defugen, ara ni els veiem. Cal, doncs, estar preparat per captar la seva atenció quan siguin a prop nostre o anar-los a buscar, si són lluny de nosaltres.

I, per fer-ho, ens hem d’asseure a taula, agafar un llapis i un paper, i pensar en la gent que entra en la nostra botiga – què ens demanen? quines paraules utilitzen? – i en els clients que ens envien correus electrònics – què ens demanen? Com ens ho demanen? – I, encara més, si tenim algun sistema d’anàlisi del nostre web – com ara el Google Analytics -, com ens troben a Internet?

Amb aquesta feina, obtindrem un llistat de paraules que haurem d’utilitzar per descriure la nostra empresa i els nostres productes allà on siguem – un web, un bloc, un Facebook, un Twitter, un… – El canal és molt menys important que les paraules, ja que els cercadors – veritables oracles d’Internet – busquen per paraules i el client és qui les escriu en el seu propi llenguatge, no pas en el teu que sol ser molt més tècnic i ajustat.

Feta aquesta feina, o simultàniament a la mateixa, hem de tafanejar les paraules que hem trobat i, a través d’aquest camí, descobrir on són els nostres clients potencials. Potser ens hem encegat amb facebook i la nostra gent és a linkedin. Allà on els trobem és on haurem de dirigir els nostres esforços i guanyar reputació en el mitjà.

No ens hem de deixar seduir per noms o per productes. Una campanya de Google AdWords només obtindrà retorns si la dirigim a un aspecte concret, a un producte determinat, a una pàgina que acabi per captar l’atenció de la persona que ens ha trobat a través d’aquests mitjans. Si no ho fem bé, perdrem la relació. Si la campanya dirigir al client potencial a la pàgina d’inici de la nostra empresa, difícilment anirà més enllà. Una campanya de paraules clau, ha de seguir amb una experiència d’usuari que respongui exactament a les necessitats que hem cridat. D’altra manera, estarem llençant els diners. Obtindrem vistes, però no pas vendes que, no ho oblidem, és el què estem buscant.

Altres eines per testejar en el nostre bateig social, poden ser:

> un bloc temàtic amb un toc específic i sincer. No es tracta tan de vendre com d’esdevenir un líder d’opinió sobre el sector on ens movem comercialment.

> un programa que ens ajudi a gestionar la nostra presència social. Eines que ens ajuden a programar enviaments, a segmentar la gent que circula pels canals socials, o a analitzar els resultats de la nostra presència i la difusió dels nostres missatges per d’altres individus d’aquest món social. Jo utilitzo el Hootsuite, però n’hi ha a cabassos. Pel que cal tenir present que són eines amb les que ens hem de trobar còmodes, cadascú a d’adaptar la tecnologia a les seves necessitats i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, entrar en el món social és un repte que demana de molta humilitat – com que no sé res, em tocarà provar i assajar – i un xic de paciència – perquè malgrat la velocitat d’Internet, o justament per ella mateixa, els resultats triguen un xic en arribar – Abans de vendre, cal consolidar una reputació que no faci dubtar als incrèduls de la teva sapiència i bona voluntat.

Per ajudar-te en aquesta feina, un recurs et vull recomanar. És un recurs de l’empresa on treballo, però que pot ajudar-te a no perdre’t dins de tot plegat. Són les activitats del Cibernàrium i, més en concret, els videocursos que han penjat en aquest enllaç:  http://videos.cibernarium.cat/

 Un cop feta aquesta aproximació, ja podràs invertir en una empresa d’aquestes que us deia abans i anar, de bracet, un xic més enllà.

Fem la Masia dels Emprenedors

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

 

Començo aquest apunt sota la influència del Relat d’en Manel Manchón i del Polièdric d’en Marcel Prunera a l’araemprenem del dissabte 26 de març i amb l’Inventant el futur que va emetre tv3 més o menys per les mateixes dates. Per fer un xic de memòria, doncs ja han passat uns dies, només cal assenyalar que, ambdues peces, posaven l’accent en la capacitat d’atracció emprenedora de la ciutat de Barcelona, però no només de la ciutat, sinó també del país que ha donat fesomia i caràcter a la seva capital. Mentre el reportatge ens mostrava els joves genis que actuen de punta de llança inspiradora a tota aquesta història.

I és que el tarannà i el clima de casa nostra, ens permeten assegurar que Catalunya és el Silicon Valley d’Europa i Barcelona el seu particular San Francisco. O, per dir-ho en paraules i tòpics més nostrats, som els més europeus dels espanyols, però és que, a més a més, per tradició i cultura, també som els més anglosaxons dels europeus continentals (potser rivalitzant amb els holandesos i els escandinaus – partida guanyada, nosaltres tenim el sol -).

Un parèntesi explicatiu abans de seguir el relat: Si recordeu l’apunt de la setmana passada, ser anglosaxó és posar l’accent en la llibertat com a valor generador d’igualtat i fraternitat. La llibertat de l’individu per aportar-se a la comunitat. Una comunitat de persones iguals en la llibertat de fer i aportar. Tanquem el parèntesi i desenvolupem la idea amb una pilota als peus.

Poca gent dubta que, hores d’ara, el Futbol Club Barcelona és un referent mundial i, com l’Espanyol entre els clubs més modestos o l’USAP en el món del rugbi, ho és per la seva capacitat de generar ofici entre nanos que, tenint les característiques adequades, aprenen i desenvolupen les seves dots esportives a les pedreres d’aquests tres clubs ben catalans. Uns clubs que tenen el tarannà de l’àrea que els ha parit i l’influència de gent forana que, desplaçada a casa nostra, s’ha barrejat amb els locals per a fer una feina que és l’admiració de l’esport internacional.

He sortit un xic del núvol, però no pas gaire, ja que dins del meu núvol, les inquietuds emprenedores hi són constant. La gent té ganes de moure’s, de participar, de crear i compartir, i Barcelona té tot el potencial per a què aquests brots verds – per utilitzar un concepte que feia fortuna no fa pas gaire en els passadissos de Govern  – rebin l’aigua i els adobs necessaris per créixer i fructificar.

Com deia en Marcel Prunera, potser n’hi ha que marxin – molts jugadors de la pedrera han fet fortuna en altres camps -, però sempre recordaran amb carinyu el lloc on es van fer grans i, sabent que hi ha bona gespa, ens recomanaran.

La Masia emprenedora, nom que donaria a l’ecosistema que s’està generant, no l’han de crear els poders públics, ni tampoc els privats. Cal una actuació conjunta que ens permeti anar avançant: eliminar barreres, generar eines, sumar-se a propostes, difondre el potencial i, sobretot, no defallir en l’aventura d’aprofitar la marca Barcelona per crear i compartir, compartir des d’una forja – i tornem a l’apunt de la setmana passada – de solitaris emprenedors que, des del seu lloc de treball – siguin autònoms o laborals – remin tots a una, per aconseguir aprofitar la crisi per millorar la societat.

Incís final:
Crisi: Paraula d’origen grec, derivada de “separar, jutjar, decidir”, que indica un canvi brusc d’una situació, d’un estat existent. Aquest incís final tan sols té raó de ser per dir que, certament estem en un moment de canvi, però que, dels nostres judicis i decisions, en depèn un futur més agraït o menys amb les nostres il·lusions. Ens hi posem?
Tanquem l’incís final