BarcelonaWorld és Eurovegas?

Amb la ressaca d’una jornada històrica per a les reivindicacions nacionals catalanes que ha transcendit les fronteres peninsulars, jo abandono la xarxa i em fixo en la darrera jugada anticrisis dels gestors del país, avui comunitat autònoma d’Espanya.

Barcelona World, l’embolcall de Port Aventura que ha estat negociat a esquenes de la societat – en la millor tradició jesuïta -, s’avança a un guió ja viscut en el cas del rovell del qual en serà clara. Port Aventura va començar com un projecte nord-americà i va acabar gestionat per la mateixa entitat que aprofita els terrenys preparats per aquella aventura, després de la fugida dels inversors de les barres i els estels que el van impulsar.

La ressaca d’aquell nyap fou el judici a Javier de la Rosa, el Bañuelos d’aquell projecte; i el resultat en va ser un parc d’atraccions que, segons dades publicades, lidera les visites als centres d’oci de la pell de brau, però no pas d’Europa… caldrà canviar-ho, no?

Dilluns, aquest mateix diari publicava una radiografia d’un país on el pes dels serveis sortirà reforçat amb el projecte del Camp de Tarragona, tot creant una macrocefàlia econòmica que deixa la industria, el nostre sector nacional, en una situació crítica. I és que, en el mateix reportatge, es posa l’exemple d’un dels campions ocults de l’economia productiva del país. Aquella que ha anat rutllant fora dels focus mediàtics.

I jo em pregunto…

Quin impacte tindrà Barcelona World en l’economia productiva catalana?
Els ajuts i finançament, ja migrats en aquests temps que corren, es concentraran en el projecte turístic i abandonaran l’economia productiva, les empreses de llarg recorregut que han rebut l’apel·latiu de campions ocults?
El nou projecte deixarà de ser cap de ratolí per esdevenir cap de lleó del sector turístic europeu?
El passat especulador del senyor Bañuelos repercutirà negativament en un projecte que ens continua portant vers un sector de sol i platja i emocions generades?

Barcelona World no és EuroVegas, tot i què incideix en l’economia especulativa i la generació d’il·lusions, dos sectors que no generen musculatura econòmica pel futur Estat que ahir mateix es reclamava pels carrers, però que permeten generar llocs de treball per a persones sense estudis – millor invertir en pa per avui i fam per demà que en un bon sistema educatiu, no fos cas, que l’educació donés capacitat crítica.

Barcelona World però no és EuroVegas, perquè ens saltem la previsible fugida de LasVegas Sands. Oi més, després de sentir les estrambòtiques propostes de trasllat d’aeroports i estadis de futbol que feien els americans. Una fugida tan previsible com ens ha ensenyat la nostra pròpia història recent, amb el cas Port Aventura com a ensenya. Allà, ens van deixar els de la Dysney, els d’Universal Studios i els de la filial de complexes lúdics de l’empresa que fabrica la Budweiser, cervesa que, ja que hi som, no és tan gustosa com les pròpies; empresa que avui ja no és nord-americana, sinó belga. M’ensumo que l’EuroVegas de Madrid acabarà, si ens atanem a l’històric local, en mans de Bankia, el Santander o el BBVA, en el millor estil d’aquest Estat de pandareta.

Barcelona World és el projecte que ens apropa més a Florida o Califòrnia que al model Massachussets tan desitjat i que fomentaria una economia productiva, la dels campions ocults, de la qual parlàvem la setmana passada en aquest mateix bloc.

Un any #desdelnuvol que cal celebrar amb @grera – La rateta que escombrava l’escaleta

Avui que estem a les vigílies de l’aniversari d’aquest bloc @ARAemprenem, rellegeixo aquell primer apunt i viatjo al 26 de gener de 2011.

En aquella data, parlava de tres xarxes socials per a emprendre des del núvol que acabaven de veure la llum. A saber, la renovellada Anella de la Generalitat de Catalunya; el BiznetBarcelona, sorgit de les forges de l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb les xarxes d’emprenedoria de la ciutat; i, una tercera experiència de regust aranès, empenta manresana, tecnologia vigatana i cercador de capital barceloní.

Grèra.net, la iniciativa privada que va captar l’atenció d’aquell primer apunt, va néixer a les aules de la Universitat de Vic ja fa més d’un any i ha anat guanyant volum i nom, fins i tot fora de les estrictes fronteres del mercat català.

Grèra.net acaba de superar les 4.000 empreses i professionals adscrits al seu producte i, durant aquest mes de gener, han promogut una campanya de sol·licitud de pressupostos a la seva comunitat empresarial. Una manera d’accedir a un potencial de proveïdors força nombrós a través d’una de les eines que acompanyen aquesta àmplia plataforma social: L’aplicatiu de demandes, un veritable mercat d’interacció entre clients i proveïdors potencials sense moure’s del despatx.

Però no només de vendes viu l’empresa. L’estratègia i la capacitat de generar sinèrgies són bàsiques i, per això, la plataforma catalana presenta una altra funcionalitat molt interessant, la dels Grups de Treball, on les empreses poden compartir idees, dubtes, documents, vídeos, fotos, … en un entorn intuïtiu i molt similar al que es troba, per posar un altre dels casos d’aquell primer apunt, al BiznetBarcelona.

Com que una altra de les potes bàsiques que busquen les empreses és la internacionalització, en tafanejo els casos d’èxit en l’ús de Grèra i em troba amb Ribamatic, una empresa dedicada al disseny i la producció de màquines especialitzades en teixits tècnics que ha assolit un client a Mèxic a través de Grera.net. De fet, el posicionament en cercadors de la plataforma catalana, va facilitar la cerca d’una empresa mexicana que va anar a petar al perfil Ribamàtic de Grèra.net. La relació comercial establerta per Internet es va fer tangible amb la venda de dues màquines i amb la obertura del mercat mexicà a través de les sessions de demostració que fa l’empresa exepmlaritzada a través del seu primer client mexicà.

En definitiva, que – paral·lelament al bloc – els seus protagonistes van creixent #desdelnuvol al món del negocis reals.

Vols viure un somni o un malson?

La setmana passada trobava una aplicació de crowdfunding internacional força interessant, i vaig decidir de dedicar-li quatre ratlles des del núvol.

Ahir mateix em trobava amb la presentació videogràfica del nou MBA de la UOC: un programa destinat a persones emprenedores que, a més a més de fer diners, vulguin participar en la refundació global per una economia més humana.

Ahir mateix també, els mitjans de comunicació bullien amb una opinió que, no per coneguda, resulta insultant: No només ho fan, sinó que encara se’ns en riuen. La millor versió que n’he trobat és aquesta:

I tot i que l’individu és un pela-canyes amb afany de protagonisme, no difereix gaire de les opinions que d’altres reconeguts homes de negocis han presentant en els seus escrits. I, ara com ara, penso en George Soros.

I la resposta que en dono a tot plegat és que, si tens estalvis en una entitat financera, assegura’t de conservar-los, tot desviant-los cap a organitzacions o projectes –amb o- sense ànim de lucre que connectin a persones a través de préstecs que actuïn sobre la pobresa. Un dels casos, que m’han arribat per diverses fonts, aprofita Internet i una xarxa mundial d’institucions de microfinances, per a permetre, als individus amb estalvis, prestar 25 dòlars (uns 20 euros) a oportunitats de negoci d’arreu del món. Casos com el dels californians Kiva, permeten invertir en la millora de les condicions de vida del planeta, tot deixant diners que, un cop destinats al negoci, poden retornar-nos i, d’aquesta manera, fer un estalvi real i allunyat de l’economia especulativa on, els ciutadans del carrer, sempre tenim les de perdre.

Des del núvol es somia. Es somia amb l’economia dels petits projectes i els beneficis humans.

BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.

“No oblidis super-internacionalitzar-te i hiper-globalitzar-te!”

Volia titular aquest apunt amb un fílmic “fins a l’infinit i més enllà”, però la seva publicació automàtica en algunes xarxes socials, m’ha fet posar-li un títol que inclogués dos o tres dels conceptes que expliquin millor la cosa. I és que, aquest apunt, va dirigit a totes aquelles persones emprenedores que vulguin jugar a la divisió d’honor de l’economia mundial, aquella que es juga en els mercats internacionals, uns mercats que, si se sap jugar amb nas i empenta, són oberts fins i tot a les botigues més menudes de qualsevol població de Catalunya.

Eps! I em refereixo als mercats convencionals, els mercats que toquen matèria, no els mercats especulatius i de dubtosa moralitat.

L’accés al món, ara com ara, ha esdevingut una obligació. Si més no per fer-te veure. I és que, si tens botiga, perquè cada cop venen més turistes i si tant conegut des de casa és més fàcil que et visitin. I, si funciones en algun altre negoci, perquè no saps d’on pot venir la teva competència ni on poden ser els teus clients. Ho sento, però, si has decidit seguir vivint, ara només ho pots fer comptant amb el món. I, per això, cal super-internacionalitzar-se i hiper-globalitzar-se per apropar-se un xic més al super-emprenedor que ho ha viscut.

En altres apunts d’aquest bloc, ja he parlat de les finestres i les eines que et dóna Internet i, segurament, ho tornarem a fer en d’altres entregues. Però, en aquest apunt vull presentar-te tres programes que, amb més o menys empenta, obren portes a l’estranger des de la ciutat de Barcelona.

La primera, són els ponts tecnològics, una oportunitat per anar a treure el nas en un determinat mercat, però amb l’agenda construïda per experts en aquestes qüestions.

La segona és l’acord de Barcelona Activa amb el Plug&Play, una mena d’aeroport per a emprenedors que vulguin fer negocis pels voltants de San Francisco.

I la tercera és un programa europeu que, emulant l’intercanvi d’estudiants, permet als emprenedors de conèixer la realitat d’un emprenedor de qualsevol lloc d’Europa, tot anant a fer-hi una estada temporal.

I, per postres, us deixo l’experiència d’un d’aquests emprenedors que volta pel món i torna poc al Born: En Marc Vidal.

Emprèn des del núvol!

Aquest any que tot just ara comença, arriba farcit de sucoses novetats per a la gent emprenedora de qualsevol classe i pelatge. Si el 2010 va ser l’any de l’esclat de les plataformes ciutadanes, liderades per emprenedors amb ganes de fer bullir l’olla, com ara, Gild, El Iniciador o Barcelona Enterpreneurship City, per posar tres casos força notaBles; el 2011 serà l’any de les xarxes socials que, nascudes en clau catalana, volen esdevenir mercadal nostrat de l’intercanvi global.

Glocalització és la parauleta que farà fortuna enguany. El mot no és nou. Car és nascut en la ruralia japonesa de la dècada dels 80. És glocal aquell que té la capacitat de crear ponts entre allò local i allò global. És a dir, que pot parlar en català de política internacional o, en anglès, dels problemes de Vilatova de Baix. De fet, el terme ‘glocal’ es fa servir en referència a aquelles persones que són capaces de menjar-se un pa amb tomàquet a Catalunya, o una brotxeta de saltamartins a Laos, és a dir, que no tenen massa problemes per adaptar-se a les realitats locals d’un món globalitzat i on les fronteres es desdibuixen si hom obre la ment i surt de casa.

I què te a veure tot aixó amb la gent emprenedora?

Doncs bàsicament que, l’any passat, va veure l’adaptació local d’eines globals que acceleren les capacitats de l’empresa catalana per trobar gent amb qui fer negoci i esdevenir més glocals.

La primera de les apostes és la de la Nova Anella, el testament que el Govern d’Entesa llega als seus substituts al capdavant d’ACC1Ó. Es tracta d’una xarxa de networking empresarial que té l’objectiu d’internacionalitzar l’empresa catalana. L’Anella no és una novetat. De fet, era un taud dificil de fer rutllar. Un mort en vida que, com l’Au Fènix, ha renascut de les seves cendres, i ara sí, ara sembla que és molt més usable i funcional. Tota una aposta per l’empresa que vol posicionar-se en aquest mercat global on som tots enredats.

La segona de les apostes, esdeve el punt de trobada de les empreses que tenen Barcelona com a referent, objectiu i imatge. Biznetarcelona, encara en fase de proves, és el regal de l’Ajuntament de Barcelona a les empreses de la ciutat. Un punt de trobada de part dificil, per llur magnitud i l’aplegament d’interessos que hi ha hagut a la rebotiga del projecte, però que està donant un resultat espectacular pel que fa a la generació d’espais de trobada i col·laboració a disposició dels usuaris que, en ell, hi fan estada. Obertura total per qui vulgui viure la Barcelona emprenedora i empresarial.

La tercera és l’aposta del rerepaís: Grèra neix d’un dels emprenedors amb més futur i visió emprenedora de casa nostra. En Josep Albertí és un manresà capaç de vendre estufes al desert del Sàhara. La tecnologia que hi ha darrera de la seva escombra aranesa és d’arrel vigatana. I, per postres – l’olfacte sempre mana -, el seu soci financer viu al rovell de l’ou de la ciutat de Barcelona, el punt que atrau més capitals d’aquest país que ens agermana.

Tres eines, tres estratègies, tres apostes que, complementades, esdevenen un nou mercat de contactes i relacions al servei de l’emprenedoria catalana. Ja sigui la dels estevets de botiga i manguitos, o la dels Verdaguers, Bonvies, Lees i d’altres “glocals” de nau ferrenya i mires àmplies.