La Barcelona emprenedora, entre PAMs i Growthies

Aquesta setmana deixem el núvol i toquem de peus a terra altra vegada, concretament trepitgem l’asfalt de la Ciutat Comtal. I, per a fer-ho, maridarem als policy-makers de la ciutat amb la massa de barcelonins anònims, però que també fan i desfan al seu aire, allunyats de les elits de la ciutat.

El #desdelnúvol doncs es capbussa en la diversitat barcelonina amb dues eines informatives d’upa:

1.- La presentació que el Gerent de l’Àrea d’Economia, Empresa i Ocupació de l’Ajuntament de Barcelona ens va fer als equips de Barcelona Activa – l’Empresa en nomenclatura municipal actual – sobre la nova Agència de Promoció de la ciutat Barcelona Growth, i,

2.- el reportatge que, en l’edició març-abril del magazine cultural BCNmes, oficialitza comunicativament un concepte d’ús comú als carrers del Cap i Casal: El dels PAMs tal i com molts han decidit batejar-se irònicament.

Comencem pel final i definim el concepte PAM que apareix a les pàgines d’aquest portaveu de l’agitació cultural barcelonina:

Els PAM són el 98% del teixit empresarial del país, segons dades mostrades en el reportatge esmentat. I entre ells, hi ha un gruix creixent de persones que, buscant-se la vida, han optat per autoocupar-se sense altra voluntat, en molts casos, de tenir una feina digna en un món on la dignitat laboral va a la baixa.

El culture jammer BCNmes presenta alguns casos de persones emprenedores, les circumstàncies de les quals, els han portat a llençar-se a l’aventura empresarial sense planificació i amb un “seed capital” provinent de la “family and other halves”.

I és que els PAMs són els empestats de l’economia global, els oblidats d’unes polítiques públiques que, o bé els giren l’esquena o, quan se’ls miren, és de cara a la galeria o amb afany recaptatori o regulatori, tal i com denuncia al mateix rotatiu en parlar del Decret-Llei d’emprenedoria del Govern Rajoy.

Molt lluny dels PAMs, Barcelona mira al món amb ulls globals i, aprofitant la capitalitat mundial del mòbil, engega una Agència de Promoció, el Barcelona Growth, amb l’objectiu de posicionar la ciutat de Barcelona en l’èlit de l’economia mundial, tot oferint serveis diversos i una zona lliure d’impostos a l’edifici mediaTIC del 22@ barceloní. Caldrà veure si aquesta illa impositiva acull talent veritable o esdevé un offshore laboral d’empreses de mobilitat.

Entre els uns – els PAMs – i els altres – els Growthies – , les Direcciones Operatives d’Emprenedoria i d’Empresa de Barcelona Activa, amb el suport de la Direcció Operativa de Formació, maldem per construir ponts de connexió. Ponts de connexió entre els Putos Autònoms de Mierda (el significat real de les sigles PAM) i els Growthies globals, perquè Barcelona no pot ser només un atractor d’emprenedors d’èlit, sinó que no ha de perdre de vista als menuts negocis locals que, des de temps immemorials, sustenten l’economia barcelonina i mantenen, amb més penes que treballs, el teixit veïnal del Cap i Casal.

A veure, a veure, si ens en sortim i no disparem al freelance!

Anuncis

LoopHole4All – paradisos fiscals a l'abast de tothom?

Aquesta setmana ens fem ressó d’un dels serveis per a persones emprenedores més interessants i curiosos que un port trobar a la Xarxa. Parlem de LoopHole4All, el primer servei d’offshoring finnacer a l’abast de tothom.

Per a les que desconeixeu el llenguatge econòmicament correcte i us fa mandra visitar els enllaços, us diré que l’offshoring és la manera polida amb que les grans empreses fan referència a la creació de filials en “centres financers amb un nivell impositiu molt baix”, o, per a dir-ho en llenguatge pla, en paradisos fiscals.

LoopHole4All s’especialita en les sempre boniques i britàniqus Illes Cayman i la seva oferta manté l’anonimat de la persona que decideix enviar diners en aquest centre financer, tot utilitzant una de les filials de grans i conegudes empreses existents i que, per primera vegada, han sortit dels sistemes informàtiques de les illes per a fer servei a qualsevol que vulgui utilitzar-los a plaer.

Signant aquest ambició i útil servei hi trobem la Paolo Cirio Ltd, una multinacional amb seu a la city de Londres que, en paraules pròpies, ofereix un

“servei de democratització del  offshoring financer, tot posant-lo a l’abast de totes aquelles persones que no vulguin pagar pels seus guanys”,

afegint que

“empoderem tothom a evadir impostos, a amagar diners i deutes, però mantenint l’anonimat.”

Tot plegat sona molt bé i fa que qualsevol jugui a la primera divisió de l’economia mundial, però no és més que la darrera i emprenedora acció d’un dels més reputats agitadors culturals de la mediterrània, el hacktivista torinès Paolo Cirio que, en aquesta ocasió, desvetlla els noms de les filials que entitats financeres i grans empreses tenen a les illes caribenyes abans esmentades per eludir, de manera ilegitima si més no, les seves obligacions fiscals en els països on actuen.

I és que, com assenyala el Código Abierto d’en Bernardo Sampa, en Paolo, aquest emprenedor de l’agitació cultural, ens ha despullat un bon grapat d’empreses que no ajuden a pagar serveis socials, que no gan servir les resgles del joc on s’hi que hi ha la resta d’emprenedors més menuts i amb menys cintura gloal i que, massa sovint, són tingudes per bones pràctiques d’emprenedoria global.

El manifest anti-emprenedor: una nova mostra de desperta emprenedoria?

Als que ens mirem la realitat #desdelnuvol, ens agrada ficar el nas per tot arreu i, fent de la tafaneria ofici, arribar a contactar amb projectes globals de l’alçada d’AdBusters, el quarter general dels agitadors culturals, una d’aquelles iniciatives emprenedores que mostren les miseries del consumisme i del capitalisme utilitzant el mateix arsenal comunicatiu dels seus fautors i defensors.

Aquesta setmana, els contrapublicistes d’aquest col•lectiu han presenta la seva darrera contraproposta a les modes del mercat actual: El  anti-preneur manifesto, un document emprenedor de l’alçada d’altres declaracions de principis que han fet fortuna un cop sorgides de la contracultura alternativa i creativa mundial.

I és que el manifest anti-emprenedor ve a despullar la moda de les etiquetes per a tocar el moll de l’os de quzlsevol persona que vulgui valdre’s per ella mateixa, de l’emptenedor aventurer que va a contracorrent tot dient:

“Jo vull ser un conservador de mi mateix, un anti-emprenedor, una persona.

Disponibilitat il · limitada. No calen seguidors. Només amics.”

I és que avui en dia qualsevol persona que es vulgui rica i plena ha de tenir molt clar que només l’autenticitat, el ser com un és, el deixar-se de càrrecs, etiquetes i definicions, pot ser el tret diferencial i únic per a emprendre com Déu mana i sense falses especulacions.

Vivim en un cubell d'escombraries: aprofitem-ho!

Del meu pas per les aules de l’Autònoma me’n queden records de companys de promoció, que fa temps que no veig; del color de les parets d’aquell soterrani on politòlegs i sociòlegs èrem abocats; del vestit negre d’aquell mestre que veia el món amb els ulls de Pareto; i d’un seguit d’altres mestres que, d’alguna manera o altra, van participar en la meva manera d’analitzar el sector públic, les organitzacions i les polítiques en general.

Un d’aquests professors, potser el més notable de tots, fou en Joan Subirats, en Subi pels alumnes. I, de les seves classes, en tinc retingut el record del cas de l’AVE -acabaven de fer la inauguració de la felipada -, del de la piscina -i com calcular-ne la rendibilitat econòmica i social- i d’un model de gestió que m’ha ajudat, i molt, a moure’m en el món professional: el garbage can model.

De fet, el model del cubell d’escombraries és tant vell com jo, ja que en Cohen i els seus, el van definir ja fa una quarantena d’anys.

Potser et semblarà que fujo d’estudi i que m’allunyo de l’emprenedoria que impregna aquest bloc, però el garbage can model és un dels models estructurals més ûtils alhora de definir un projecte empresarial. De definir-lo, de saber que només explicant-lo se’l pot fer viable, i de bellugar-se amb èxit en el món actual, crisi inclosa.

I és que les beceroles del garbage can model venen a mostrar com tots els elements necessaris per actuar són sempre al nostre voltant, però, com en un cubell d’escombraries dels d’abans, barrejats i sense ordre.

Per tant, només cal estar al cas per a poder maridar un problema amb la seva solució o uns finançaments amb un projecte, o una feina amb un treballador, o… I és que, en el garbage can model, la planificació no hi té cabuda i, per això massa sovint, ens hi trobem perduts i intentem construir plans que ens ajudin a convençer-nos que som capaços d’ordenar el caos evident que és el món real. Aconseguir superar aquest estadi potser ens pot ajudar a estar menys tensos per assolir objectius, però més a l’aguait de qui i què tenim al nostre voltant.

T’hi llances?