Un #desdelnuvol molt fan de la veu macroeconòmca de Nou Barris?

Aquesta setmana, el #desdelnuvol puja de nivell i s’endinsa en les jungles macroeconòmiques, aquelles que, per dinamitzar el consum, apugen els impostos sobre els productes de consum; o que, per explicar com malviuen els pobres, fan mediàtic a un profe del IESE.

Ni un ni l’altre però són l’objecte d’aquest apunt. Ans al contrari, el seu protagonista és un veí mileurista de Nou Barris que despulla el sistema i ens el mostra com en aquell conte infantil: el rei va nu i fa temps que ens ensenya les vergonyes sense que ens en vulguem adonar.

Ni conec personalment a l’autor ni he llegit cap dels seus llibres, però compartir generació, ambients, classe social –si és que no és pecat dir-ho- i saber-lo fora de Radio Nacional de España – aquella emissora que ens ha deixat orfes de Asuntos Propios i, per tant, d’una de les seccions que, a la gent com jo, ens entretenia força: La Economia para idiotas que portava el nostre home -, ja em donen patent de cors per a referir-m’hi amb coneixement de causa.

I tot m’arriba per la piulada de eldiario.es on em porten a la crisis que fabrica miedo y servidumbre, on comenten Posteconomia. Hacia un capitalismo feudal, el darrer dels llibres d’aquest producte d’extrarradi que és l’Antonio Baños.

Potser juga amb la imatge de rebelde sin pasta, potser no és més que un altre periodista mediàtic i potser el llibre no ens explica res de nou, però tot això, ara com ara, se m’escapa, ja que un servidor, amb l’aigua al coll com molts, espera que el llibre sigui a les biblioteques públiques de Barcelona per llegir-lo. Coses d’aquest capitalisme feudal que, si no hi és, s’apropa més ràpid que el TGV.

I, mentres tant, em conformo en llegir-ne entrevistes i comentaris:

Jorge Navarro Cañada a ElPolemista – Posteconomía de Antonio Baños Boncompain, y el desarrollo humano frente al económico.

Silvia Cruz a LaVanguardia.es – “Antonio Baños: “La economía se ha convertido en un dogma y una iglesia

Kiko Amat a bendito atraso – Libro del mes (Julio/Agosto 2012): ANTONIO BAÑOS Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal

Mentres escolto aquesta cançó

Anuncis

El bootstrapping és un nou esport d’aventura?

Feia temps que no el sentia, però, quan l’altre dia me’n van parlar, vaig tornar a veure que els anglesos tenen paraules per a tot i una ment privilegiada per a fer saltar conceptes d’una disciplina a una altra.

El bootstrapping, aquest “esport d’aventura” emprenedora que és objecte d’aquest apunt, n’és un cas privilegiat.

Amb un incert origen – que sembla portar-nos a les pàgines de les Aventures del Baró Munchausen escrites per Rudolf Eric Raspe a finals del segle XVIII – el bootstrapping és la llengüeta que algunes botes altes porten per a facilitar-ne el calçament.

Durant força temps, es va utilitzar per a referir-se a quelcom que fos impossible. I, avui per avui, sembla mantenir aquest significat en el món de l’emprenedoria, sempre que qui l’utilitzi no tingui un esperit positiu i dinàmic i es deixi portar per les pors internes tan pròpies dels humans.

Però abans d’entrar en el món dels negocis, la parauleta va fer fortuna en els de la Informàtica, la Recerca, l’Estadística, la Biologia, el Dret, la Física, l’Electrònica, la Tecnologia, la Filologia i, finalment, les Finances. Disciplina des de la qual Richard J. Christiansen i Ron E. Porter el van rescatar i documentar pel món dels negocis en el seu clàssic Bootstrap Business: A Step-By-Step Business Survival Guide.

El bootstrapping consisteix en iniciar, i consolidar, un negoci sense cap mena d’ajuda externa: ni finançament bancari, ni capital privat, ni… res de res. Inversió inicial pròpia (en el model pur, inversió en recursos materials i humans, exclusivament) i reinversió dels beneficis obtinguts en el propi negoci per a provocar-ne la seva consolidació.

Els seus valedors asseguren que això és factible si s’és liberal en les inversions (incloses les hores de feina), però gasiu en les despeses (qualsevol cosa que no suposi benefici per l’empresa).

Capitalisme fora mida? Un retorn a les bases de l’economia rural? O un nou model de negoci aplicable en temps d’incertesa?

Com deia aquell cantautor nord-americà:

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

Un nou contacte amb el coworking

Surto escopetejat de l’oficina perquè ja faig tard a la cita concertada. Fitxo la comissió de serveis i, amb una esgarrapada, sóc al metro de Llacuna. Repasso la proposta, les condicions i, finalment, em deixo portar per la lectura de Calendes. Impressions sobre mites, festes i celebracions catalanes.

 Quan baixo a Joanic, ja estic un xic més reposat. Miro el rellotge i comprovo satisfet que encara falten quinze minuts per a la cita que tinc al número 7 del Passeig d’Amunt: un carrer que neix al cim d’Escorial i mor a Secretari Coloma.

Sóc a la seu del Gràcia Work Center, la llar d’en @gregorioalonso i la @crismartine, i un dels espais de treball col·laboratiu més antics de Barcelona.

La proposta de col·laboració que els faig tracta d’explicar les raons, els avantatges i les principals característiques d’una manera de treballar que, sense perdre la independència, permet generar sinèrgies entre els professionals que comparteixen un espai que els dóna imatge, sales de reunions, serveis comuns i, encara millor, la possibilitat de relacionar-se i contactar amb un ampli ventall de coworkers d’arreu del món, a través de les xarxes que s’estan generant entre persones que s’han decidit per aquesta manera de fer tan flexible i adaptable a les canviants realitats de l’economia actual.

No cal dir que la relació fructifica i que, fins i tot, hi ha propostes de formació interessants per a ensenyar a establir-se com a espai de coworking, una alternativa al tancament actual de locals comercials o edificis mancats d’ús real.

I és que els pares de la cosa demostren passió per la feina. Just el què busquem en la nova cartera de formadors que estem construint pel 2012. Una formació que asseguri la qualitat pràctica suficient per a enfortir el teixit econòmic de la ciutat de Barcelona.

Càlcul d’estructures en formació empresarial

Segur que després de l’apunt de la setmana passada, algun dels habituals del bloc deuen pensar que he deixat el món d’Internet per una obsessió laboral profunda.

Aquells que ho pensin, aquesta setmana se’n convenceran del tot. Però suposo que ser intraemprenedor a l’empresa pública ja té aquestes coses: vols millorar, et donen les eines per fer-ho i acabes embolicat amb els fils de la teva pròpia empenta.

I és que, si fins ara, portava temes de comunicació digital a la Direcció Operativa d’Empresa i, de fet, l’apunt de la darrera setmana encara bevia d’aquesta vella funció, ara he mudat d’habitació sense sortir de la mateixa casa. I he passat a gestionar les xarxes socials del Cibernàrium, a l’hora que ajudo a donar cos a una nova Direcció Operativa, la de Formació que, nascuda del Cibernàrium, ordenarà i gestionarà l’activitat formativa de Barcelona Activa a partir del mes de gener del 2013.

Som doncs a boxes d’una nova etapa. Som preparant el cotxe, tot construint els nous models formatius, cercant sinergies entre formacions diverses i intentant posar ordre dins d’una àrea – la de la formació – que, feta des de l’administració, ha de donar eines a qui no pot arribar al mercat privat, però sense trepitjar-lo i posant l’accent allà on l’oferta privada no arriba.

El repte, s’incrementa més encara en un moment de recursos limitats com l’actual. Crisi? Potser si, però en el sentit etimològic del mot: Crisi = oportunitat i canvi. I …en això estem.

En el meu cas concret, em trobeu reformulant la formació per a les persones emprenedores i les empreses. Una formació que sovint que, a les habituals càpsules de tres horetes tan pròpies de Barcelona Activa, hi vol unir nous programes d’aprofundiment – un xic més llargs, doncs – que facin de l’experiència laboral dels docents, el seu principal actiu.

Me’n sortiré? Ens en sortirem? Ara com ara, ho desconec, però tinc un trimestre per a fer proves i un ampli camp per corre, aquell que tu, benvolgut lector, benvolguda lectora, trobis a faltar.

Què t’agradaria aprendre per millorar l’esdevenir del teu negoci? De la teva empresa o projecte? Comenta, que t’estic escoltant.