El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.

Reinventant el negoci de la comunicació: Vilaweb i La Directa

D’aquí a 9 escassos dies, Vilaweb arribarà a la majoria d’edat. 18 anys d’aquella aventura – La Infopista – engegada per un periodista visionari, amb nas per detectar a distància la direcció que aniria entomant el món comunicatiu.

El #desdelnúvol no volia deixar passar l’efemèride sense retre un homenatge a aquella efemèride i, quina millor manera de fer-ho, que parlant de models de negoci en el sector dels Media amb una doble referència: el vellot Vilaweb i la novella La Directa.

Vilaweb és la marca comunicativa de Partal, Maresme i Associats, una Societat Limitada que, com em deia en Vicent, “quan la vam crear, fa 17 anys, semblava la forma més sensata de tirar endavant el projecte.”

Aquesta fórmula els ha permès funcionar a la manera tradicional durant força temps,  és a dir, trobant prou publicitat per sobreviure. Però la publicitat és un model força caducat i, sense canviar de forma jurídica, han mogut peça. I l’han mogut vers un model tan innovador com interessant per aquells que som prosumidors d’informació:  +Vilaweb.

+Vilaweb esdevé quelcom més que un model de finançament. A +Vilaweb, segons l’aportació realitzada, el lector té més o menys oberta la porta de la redacció:  proposant temes, disposant d’una veu pròpia en el mitjà i participant d’activitats diverses, inclosa l’Assemblea de Lectors, una iniciativa que l’apropa força al model cooperatiu on han focalitzat els esforços l’altre model comunicatiu a presentar: el Setmanari Directa.

La Directa és una de les publicacions joves i desenfadades que, com Cafèambllet, eldiario.es, yorokubu o  Revista Mongolia,  està retornant el significat real al periodisme: informació veraç, contrastada i crítica amb el poder feta per professionals d’una jove nissaga capaç d’atrevir-se, en molts casos, a treure publicacions en paper, però que saben posicionar-se també en els entorns digitals.

La Directa porta vuit anys al carrer i tres a Internet. Fins ara, ha funcionat com a associació cultural de gent relacionada amb el moviment associatiu i, aliens a la publicitat com a font de finançament per tal de servar independència. Fins ara, s’han nodrit de les subscripcions rebudes i de les compres físiques de la publicació. Ara, justament aquests dies, estan tancant ronda de finançament a través de Verkami i estan redirigint el vaixell vers un model cooperatiu que tindrà una pota de producció i una de consum.

Comunitat de prosumidors i cooperativa de periodistes i lectors, dos models de futur per un món, el dels mitjans de comunicació, en constant crisi. Una crisi que, en aquests casos, té l’origen en el menysteniment del lector per a girar la mirada vers els anunciants, els accionistes i llurs interessos privats.

Actualització a 26 de juny de 2013:
Un dels rotatius esmentats en aquest apunt, ha actualitzat la informació sobre el sistema cooperatiu de gestió de mitjans de comunicació amb dos informacions que val la pena enllaçar. Són la conquesta dels mitjans i veus precàries amb accent propi arreu del món.