Cap a la Oficina d’Atenció a l’Empresa de Barcelona

Després de força temps de no parlar directament de la feina que em dóna de menjar, aquesta setmana hi torno amb un apunt directament relacionat amb les meves tasques de tècnic de formació per a l’empresa de Barcelona Activa.

I ho faig perquè el proper dimarts iniciem trimestre formatiu i el web d’activitats del Barcelona Empresa ha sofert un canvi esperat i desitjat per tal de millorar-ne la operativa i anar derivant-lo cap a un dels projectes més engrescadors de l’empresa on treballo: La Oficina d’Atenció a l’Empresa de Barcelona.

La Oficina d’Atenció a l’Empresa hauria de ser el punt d’accés de les empreses als serveis que s’ofereixen per a la seva consolidació i creixement. I suposo que hi arribaran aviat perquè les obres al mediatic, l’edifici que n’acollirà la seu central, van a bon ritme i ens espanten els usuaris del Cibernàrium amb les seves rebregades.

Però anem a la part formativa, que és la que em toca directament. Les activitats formatives s’apleguen, en el nou web, a raó dels serveis que, ara com ara, hi ha pensats que s’ofereixin des de l’esmentada Oficina.

Així, la persona que hi accedeixi es trobarà amb activitats per a constituir la seva empresa, per a transmetre (o rebre la transmissió) d’una empresa existent i correctament valorada, per a marcar-ne l’estratègia, per a poder trobar diners per a finançar-la, per a cercar personal i gestionar-lo correctament i, finalment, per a accedir a nous mercats.

No ho sé, però em fa il•lusió pensar, que la meva feina, la meva ocupació, ajuda a l’altre gent a guanyar-se les garrofes amb una feina que, parafrasejant als cubans, no sia “trabajar en algo que no te gusta, para comprar cosas que no necesitas”.

Anuncis

L’intercanvi és natural, el diner és cultural

Aprofitant el Dia del Pare, us parlaré d’una anècota amb la meva filla que exemplifica i força la naturalitat que s’explica tot seguit:

L’altra dia, la meva filla de quinze mesos va agafar un d’aquells CDs que són vitals per al meu esperit.

Espantat, vaig corre a trobar-hi solució. Em vaig llançar a l’estanteria dels CDs i en vaig agafar un. En oferir-li, la punyetera, m’allargava l’altra mà per quedar-se amb els dos discos i, lògicament, vaig agafar-ne un altre de l’estanteria indicada i els hi vaig oferir. Alleujat vaig veure com cedia i feia l’intercanvi desitjat. La meva peça de col·leccionista era salvada de la mort possible al preu de dos CDs alternatius que, en colpejar-los, sonaven d’allò més bé.

Aquesta anècdota exemplifica el contingut d’aquest apunt d’avui. Un apunt que beu directament d’una piulada llançada per la gent de Comunitats.org, el banc del temps i el coneixement pioner per aquestes terres:

En l’article esmentat en el twit, l’autor parla de dos projectes d’intercanvi d’objectes: L’aplicació per a mòbil obsso i la multiplataforma tradeya.

Aprofitant la seva tirada doncs, proposem d’altres espais d’intencanvi com la mateixa Comunitats.org, pel què fa als coneixements, Couchsurfing.org, per intercanviar uns minuts de cafè o espai on dormir fóra de casa. O, tocant de peus a terra, els mai prou promocionats bancs del temps que, en aquest article, es donen a conèixer a través de Xarxanet.org, la xarxa associativa i de voluntariat de Catalunya impulsada pel Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya; o els encara més desconeguts mercats d’intercanvi que es van coordinant a través de projectes com Intercanvis.net.

I més enllà, tot un món informalitzat de casals, centres socials, grups d’afinitat i bancs expropiats.

Finançament participatiu: una llei per a ofegar-lo?

La idea d’aquest apunt va sorgir d’una piulada d’aquestes que, si més no, et fan dubtar un xic de la transparència de les coses:

Oi més quan saps que, al nostre país, les petites i mitjanes empreses que necessiten finançament extern depenen en un 80% de la banca, mentre que en d’altres països europeus aquest grau de dependència és tan sols de 50%.

Mogut doncs per les notícies dels mitjans i per la dada suara esmentada, vaig decidir-me a a contactar amb dues de les persones que millor es mouen en el sector: En Ramon Saltor i en Josep Nebot que, per postres, fan activitat de equity crowdfunding i de crowdlending en l’equip de formadors que gestiono per Barcelona Activa.

Com veuen ells la voluntat governativa de regular el sector del finançament participatiu?

En Josep Nebot, el primer en respondre, celebra, com bona part dels protagonistes del sector, la voluntat de regular un sector en creixement i es posa a disposició del Govern per a llimar el tema més crític de la proposta governativa, el de la limitació de quantitat de les inversions, així com per a harmonitzar la legislació espanyola amb les normatives que s’estan treballant en d’altres països que van iniciar abans el procés, com ara França o el Regne Unit.

És justament en la part de legislació comparada que, la cara més visible d’Arboribus, em remet a un article on ja inicien la tasca comparativa entre normatives europees del sector. I, com es veu, aquí es queden amb engrunes que dificulten l’acció finançadora.

Per la seva part, en Ramon Saltor, l’altre expert a l’abast, considera molt important que es reguli el crowdfunding, per oferir un marc legal a plataformes, inversors i projectes en el qual actuar.

Afegeix que el crowdfunding està actuant com un vehicle canalitzador de finançament privat que està funcionant molt bé a nivell internacional. I per tant és molt important que aquest marc legal, igual que s’ha fet a altres països com Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, en permeti un creixement ordenat. Però aquest marc regulatori ha de passar per regular les plataformes en el sentit de que es doni prou informació als inversors. Però mai limitant la quantitat a invertir per invesor.

Ens trobem doncs en un moment on el sector és a l’expectativa de la regulació anunciada. Ho és aliè potser al lobby bancari que no vol perdre el pastís financer, però amb la mà estesa per a aportar-hi l’experiència i ajudar a convertir la normativa en via de consolidació d’un sistema de finançament que, en la meva modesta opinió, es mou entre el fools, friends and family i els diners que demanes al banc, però amb la seguretat dels segons i la frescor dels primers.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.