I, al capdavall, són les persones

En aquest bloc periodístic, vaig enfilant, com un solista de jazz, algunes notes d’un concert que porta el seu temps en dansa: Em refereixo a la comunicació des del núvol, des d’aquest espai invisible, però ben tangible, on les relacions transcendeixen el continu de l’espai i el temps per tal de facilitar el contacte amb gent que, hores d’ara dorm o que, tan sols, no és en la mateixa sala.

Moure’s però en aquest espai, seria inabastable i, per això, em centro en el món de la gent amb empenta i ganes de fer. Abans d’una tasca difícil en deien una empresa i de la gent que la feia en deien empresaris. Però els empresaris van esdevenir classe social i el mot va negativitzar-se fins a l’extrem que la tasca ha perdut el nom, i a qui la fa, en diem emprenedor. Potser  per herència francesa o, qui sap si, un xic americana.

Com veieu, els significats de les paraules no són estàtics i canvien amb facilitat. I, si la  setmana passada, parlava d’uns emprenedors molt especials, els músics que prefereixen compartir per guanyar, que competir per fer diners. Avui vull mirar de desmuntar un mite que sembla que es va inflant dia si i dia també per tergiversar el concepte matriu de tota aquesta història. I és que el crowdsourcing no és open innovation. N’és un component, n’és, potser, l’origen, però no s’han de confondre els dos conceptes que, com no podia ser d’una altra manera, són anglicismes, car l’accent en la llibertat i en compartir les coses, ens agradi o no, és més anglosaxó que no pas continental.

Però deixem-nos de donar voltes i ataquem l’arrel dels conceptes: El crowdsourcing és un sistema de treball en què s’aprofita el coneixement i les habilitats i aptituds de molts, ja que no hi ha dues persones que sàpiguen exactament el mateix i, per tant, el fet de compartir permet la creació de forges d’aprenentatge. O, en altres paraules, és el sistema que genera comunitats de petits esforços exercits per grans multituds de participants. L’origen d’aquest mètode de treball se sol buscar en les comunitats de font oberta (open source)  i, per això, l’ús de termes com forja (el nom que reben els espais col·laboratius d’aquestes comunitats) és totalment vàlid pels espais virtuals on es desenvolupa aquest sistema de treball.

Els processos d’open innovation són processos que una empresa obra a la comunitat de clients, proveïdors o persones interessades en un producte o coneixedores d’un sector, per tal d’aprofitar el coneixement de tots en la millora dels seus serveis o processos operatius. Sens dubte, la base d’aquests processos és crowdsourcing, però ho és disminuït a un objectiu concret i amb el lideratge d’una empresa o promotor determinat.

Aquesta diferència és important tenir-la present, ja que s’està pervertint el concepte en assenyalar que el crowdsourcing és la resultant dels conceptes de crowd (multitud) i outsourcing (externalització) i que, per tant, això suposa substituir un lloc de treball intern per tal d’oferir-lo a una anònima comunitat de col·laboradors externs, reduint així costos en recursos humans. Excuses de multinacional que no valen pel món emprenedor. Aquell món on, si un té uns coneixements determinats, unes habilitats i s’ha plantejat de traslladar-los a una empresa, pot aprofitar els canals digitals per a construir comunitat amb altres persones emprenedores que puguin complementar els seus serveis i, d’aquesta manera, oferir-los d’una manera més dinàmica i ajustada a la demanda.

Això, aquest aplec d’emprenedors, és crowdsourcing en estat pur. I no pas el concepte externalitzador que se’ns vols imposar per part de les grans empreses que obren els seus espais creatius (ja sigui per a una campanya de comunicació, per a la millora d’un servei o d’un producte, ..) per obtenir un retorn que ells mateixos lideren. En aquest segon cas estem obrint la innovació de les empreses tradicionals, però no gestionant entre iguals, que és la mare dels ous del crowdsourcing.

Per donar-li un toc poètic, el crowdsourcing vindria a ser el pol·len que les abelles carretegen d’un lloc a un altre i que ajuden a què els cirerers de l’hort de casa guanyin les millors propietats dels companys que tenen a prop. El resultat unes cireres més gustoses per la mixtura de dues savieses naturals agermanades.

I, si no t’ha quedat clar el concepte, llegeix López Daltellescolta Nashrepassa Tapscottpassejat per la Viquipèdia. Una companya, emprenedora i traductora, ja ho va fer i avui ofereix Serveis Globals per Internacionalitzar-te, amb una xarxa de col·laboradors forjada en les xarxes socials més habituals i alguna d’especialitzada.

Anuncis

Postres de músic

Aquesta setmana faig un doble salt mortal amb pirueta incorporada i en llenço, sense paracaigudes, d’un avió en marxa. I és que, després d’haver posat fil a l’agulla al meu projecte  sense tenir un duro, m’han entrat ganes d’escoltar una mica de música. I, per fer-ho, m’he endinsat en un d’aquests sectors emprenedors que m’agrada titllar de sectors socials o, per dir-ho a la moda, sectors 2.0. És a dir, sectors on compartir i coopetir (col·laborar en competició) són conceptes que ajuden a treure tot el suc que, en entorns més privatius, es rebutja.

Fa un parell de setmanes, vaig començar parlant del món de les cerveseries artesanes: un sector on la línia entre consumidor i productor es difumina, i on la competència esdevé cooperació entre iguals. Aquesta setmana, agafo la cervesa de l’altre dia i em poso un xic de música, a veure si me’n surto d’aquest nou embolat en el que m’he enxarxat.

I és que avui parlem de música lliure, i no tinc ganes de parlar del que són les llicències copyleft o de lliure còpia, ni entrar en una discussió, la del dret de còpia, que fa més de dos-cents anys que dura. Només vull fer referència a una alternativa de mercat on l’autor conserva els seus drets de propietat, sense cedir-los a tercers, i gestiona la manera com vol que la música arribi al seu públic i, fins i tot, de quina manera la finança.

musicalliure,catmusicleft.net o musicalibre.es són alguns dels portals que apleguen músics que han decidit promoure’s sense perdre els seus drets, però amb la ferma voluntat d’arribar al màxim de públic possible per tal, i ara semblaré el Núñez del Crackòvia, d’aconseguir que els contractin per actuar, omplir els seus concerts, vendre més entrades i, perquè no?, aconseguir un contracte amb una multinacional del sector. Tot i que aquest darrer no sembla pas el camí escollit per la majoria de músics que utilitzen aquests canals, més donats a d’altres formats de comercialització i accés als seus fans.

Però com es financen aquests grups? Regalen la seva feina? Només viuen dels aires del cel o dels concerts al casal del Barri?

No, no i tampoc.. Les llicències que utilitzen asseguren la llibertat de difusió, però no pas de còpia. És a dir, que lliure no és gratuït o, per dir-ho amb unes altres paraules: Hom pot fer ús dels seus temes, escoltar-los, passar-los als amics, anar fent créixer la comunitat de fans del grup, però, en el moment que algú hi vol guanyar diners, l’autor en cobra els seus drets.

A més a més d’aquesta protecció –natural, inherent al creador de qualsevol cosa i estesa fins a l’infaust naixement del dret de còpia en temps del Rei Pepet i la Guerra del Francès -, espais com Auamusic, una productora de crowfunding (finançament en massa) musical, hereba del projecte Apadrina Un ArtistaJamendo, l’avi web de les plataformes de codi lliure europees,  Kickstarter, que s’autodefineix com “la major plataforma de finançament de projectes creatius del món mundial” o Herzio, una proposta que ofereix eines per a promocionar grups de música que, a més a més, poden vendre els seus treballs i les entrades dels seus concerts a través de Facebook, ajuden a obtenir els diners necessaris per a editar treballs, comercialitzar cançons i donar un rèdit econòmic a uns creadors que, ajudats per les noves tecnologies socials, s’adapten als temps que corren i fan trontollar les parets de la Fortalesa del Copyright (=dret de còpia).

Emprendre sense un duro

Després de fer la cervesa, m’he quedat sense un duro per emprendre. I, per això, torno a somiar en aquests moments inicials en què l’emprenedor té idees en marxa, ganes de moure’s i molta il·lusió. Tanta il·lusió com manca de diners. Uns diners que són la sang que circula per les venes de la societat emprenedora on ens trobem. 

Abans de veure què puc fer amb la butxaca buida, faig una foto del moment: la foto de les venes més marcades i evidents que han aparegut per aquestes pàgines recentment: La vena que m’és m’agrada és la del finançament en massa. L’altra vena notable és la dels  àngels inversors i els emprenedors en sèrie.

Em guardo la foto a la cartera i segueixo caminant, tot presentant una vena que, no per manca de diners, presenta menys interès a l’hora d’obrir portes a les il·lusions. És la vena de l’intercanvi i els bancs de coneixement.

I, per fer-ho, m’agafo de la mà de l’Alvaro Solache i la Teresa Cristóbal, emprenedors social en sèrie que hores d’ara mouen els seus projectes des de les muntanyes de Lleó. Ells em porten a la seva xarxa social de gent corrent i ànima dispesa.

Comunitats.org és un producte de recent creació i en constant evolució que, com diuen els seus creadors, facilita “l’intercanvi de coneixements entre aquelles persones que vulguin iniciar el seu propi negoci”, tot “oferint, o trobant, aquells coneixements que els fan falta per a desenvolupar els seus projectes, aprofitant l’avinentesa per donar a conèixer les seves iniciatives i trobar a gent disposada a invertir el seu temps en elles”. 

Quina és la moneda d’aquesta xarxa? El temps que hom dedica a projectes aliens. Un temps que es converteix en moneda social, una alternativa prou bona per començar a emprendre amb empenta i pocs diners, tal i com demostra un altre “monstre” amb bloc notable a Internet.

El seu nom és Julio Gisbert i, a vivirsinempleo.org, ens va ensenyant alternatives a l’economia del diner. Eps! Com ell mateix deia en una recent entrevista, no es tracta de substituir, sinó de subsistir. De subsistir en un entorn més humà, on l’egoisme no és la base del sistema i els egos són força mundans: O hi guanya tothom, o la teva aportació no hi cap.

Si no tens diners, però tens idees, valors i coneixements, aquí tens un terreny de joc on començar a bellugar-te. A canvi d’ajudar als altres amb els seus projectes, ells t’ajudaran a tu amb els teus. I, entre tots, hi guanyareu una mica, tot recordant que, en temps de crisi, és quan millor funciona l’esperit de Wörgl, una alternativa parida en aquella crisi que ens va fundar a nosaltres i que, si recordes els llibres d’història, en deien el crack del 29.

Sense cervesa, no hi ha emprenedor

O, millor dit: sense emprenedor no hi ha cervesa.

I no t’espantis, que no tinc la intenció que castiguis el fetge amb litres i litres de cervesa per tal de montar el teu negoci. Ans al contrari, vull que que ho facis amb el paladar apunt per accedir a un sector emprenedor que em crida l’atenció cada cop que, navegant sense nord, tafanejo per la web.

I és que, més enllà de l’Estrella, la San Miguel i la Moritz -amb uns sabors molt determinats i produccions força massives-, hi ha tot un món de cervesers artesanals que demostren com, amb bon paladar i força empenta, es pot emprendre en un sector on cada consumidor pot esdevenir productor al mateix temps.

Entrem al món de les cerveses artesanals per la Falda del Montseny. A Sant Miquel de Balenyà, hi trobem les instal·lacions de la CCM, la Companyia Cervesera del Montseny, una de les artesanes més antigues d’entre les novelles emergents. I és que, en els orígens d’aquesta cooperativa hi trobem – i si algú del sector creu que m’erro que m’ho digui – al Pep Guardiola de les cerveses locals, en Pablo Vijande. una de les ments i mans més actives d’aquest món de petites empreses que han fet de la cervesa un negoci lucratiu.

Un sector que sembla que va néixer al voltant de la desapareguda Barcelona Home Brewers (BHC), associació d’el·laboradors casolans de cervesa, i que és farcida d’emprenedors que estimen la competència com un entorn on compartir experiències, i arribar a un mercat de prosumidors (productors i consumidors a la vegada) que creix constantment.

De fet, els mateixos productors animen a la producció casolana de cerveses – qui perd els orígens, perd identitat, que diuen -. Un exemple d’aquest fet és la pàgina cervezas.info on, a més a més de formació i informació, ofereixen el material per a fer la pròpia cervesa. Costos baixos d’el·laboració permeten l’ebullició d’aquest sector, un sector on, la diferència entre produccions, la marca la diversitat de sabors i la capacitat de costumitzar els productes treballats. I un segon exemple és el bloc Cerveza Artesanal en Cataluña, el millor mitjà per a seguir el dinamisme d’aquest jove, però ferm sector productiu.

No puc tancar aquest apunt sense fer referència a la cervesera pionera d’aquesta jove fornada de cervesers catalans. Es tracta de la Llúpols i Llevats d’en Àlex Padró. La seva marca, Glops, és la que fabrica més estils de cervesa diferents i va saber apropar-se a Barcelona Activa, l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona, per a cercar l’assessorament necessari per donar forma a la seva proposta emprenedora. Érem a finals del 2004 i l’any següent començava l’aventura cervesera d’un veí del Poble Sec que s’establia a l’Hospitalet de Llobregat.

Gotes d'aigua

Durant aquest primer mes d’apunts des del núvol, he focalitzat l’atenció en les oportunitats del nou món que anem generant els bàrbars – per utilitzar l’expressió d’en Baricco que pot fer més fortuna entre les velles elits de l’economia global, tot i que ens preferim titllar de nòmades, de nadius digitals o … deixem-nos de nomenclatures que encara som enmig d’una revolució social. -.

Però, avui, canvio de direcció i m’endinso en el carreró dels diners. I és que, si has tingut la santa paciència de seguir-me, t’hauràs fet la pregunta fonamental:

I qui paga la festa?

 Doncs avui miro de donar-hi resposta, tot utilitzant la clau que ja vaig deixar anar en acabar l’apunt Col·laborem, col·laborem…. El seu nom és finançament en massa o, per a ser fins i integrats, crowdfunding.

El finançament en massa és una forma de finançar propostes, projectes, empreses, … que el creador difon públicament. Les persones que volen, hi posen algun calé. Vindria a ser allò de: “em deixes unes monedetes per agafar el metro?”, però fet a l’engròs i amb un sentit de continuïtat.

Com ens diu un dels col·lectius que més fort està apostant per aquest model en el sector de les industries culturals, “abans l’espectador era tan sols un consumidor passiu, que anava al cinema, es gastava nou euros, consumia i tornava a casa.” Ara, en canvi, “l’espectador posa nou euros i es converteix automàticament en co-productor” o, com diuen els d’arregladoperoinformal.info, algú que “tiene la capacidad de participar en el proceso de creación, producción y ejecución del mismo” per què, ara, hi prenc les paraules de Nativa.cat, “l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins ”. Ja no gasta, inverteix. Inverteix perquè té alguna cosa a dir, perquè vol participar en la consecució d’un determinat equilibri. Un equilibri on ningú hi perdi i tothom hi guanyi, on ningú s’acabi sentint un objecte inanimat.

Posem alguns exemples de projectes finançats d’aquesta manera i, per fer-ho com Déu mana, comencem pel més conegut:

La Wikipedia, l’eina que ha revolucionat el món de les enciclopèdies i que es finança integrament amb les aportacions de la gent que, tot responent a la crida anual d’en Jimbo Wales – el seu creador -, decideix aportar algun euro per a què segueixi rutllant la cosa, participant així en un producte fiable i autogestionat per una comunitat de bàrbars que han ocupat el Palau d’Hivern del saber enciclopèdic o, en paraules vulgars, gent que deixa la seva individualitat per a participar en la compilació de coneixements i aprenentatges compartits. Això també té nom màgic, se’n diu crowdsourcing i potser un dia te’n dono quatre pinzellades.

Un altre que porta temps utilitzant el mateix sistema, però en un entorn un xic diferent, és la xarxa oberta i neutral Guifi.net, una aposta que va fent xarxa amb microprojectes de connexió que es financen mitjançant les aportacions de la gent que, diga’m egoista, aprofitarà el microprojecte a finançar per tenir millor connexió a la seva comarca, ciutat, poble, barri o vivenda.

Però, de moment, on hi ha més exemples d’ús del finançament en massa és en l’àmbit de la cultura. Un món amb propostes com:

– El Cosmonauta, un projecte híbrid entre el finançament de massa i el tradicional, però que ha sabut aprofitar el crowdfunding com a arma de màrqueting massiu. 

– No-res, un documental 100% crowdfunding del qual encara en pots ser co-productor; o

– Arròs Movie que, com la gent que l’ha ideat diuen, és “una road movie feta amb el teu granet d’arròs, llicències lliures i amor a la paella! “

En conclusió, el que et vull dir és que, més enllà de les subvencions, de les rondes de finançament i del capital de risc, hi ha una pluja de gotes d’aigua disposades a regar qualsevol projecte que estigui disposat a navegar pels mars de la imaginació, l’empenta i la creativitat, amb un xic de paciència i bona voluntat.

Eps! I tot això sense entrar en la galàxia dels bancs del temps, dels bancs de coneixement i de les monedes locals o comunitàries, tot un altre planter per moure un nou món… des del núvol.