Existeix el consum rebel?

Ja fa més d’un mes que el món gira i l’emprenedoria fa camí sense treure el cap en aquestes pàgines.

És el què te el bloguerisme precaritzat. Sense la motivació econòmica, o el mínim reconeixement, es fa esparç i sense dates fixes. I és que, com deia el gran Ferrone, guitarrista excels i pitjor persona, …

no estamos hechos a base de chips

Feta la irreverent introducció a l’apunt, penetrem en el moll de l’ós que m’ha retornat a disertar #desdelnúvol.

I és que un estudi recent ha identificat l’adveniment d’un nou nínxol de mercat i, ja sia la mare de l’estudi o els mitjans que se n’han fet ressó, han batejat a les personetes que s’hi inclouen com a consumidors rebels.

Jo vaig fer coneixença amb aquesta qüestió en l’edició que divendres passat L’Independent de Gràcia va treure al carrer. Mogut per la tafaneria he rascat un xic més sobre la cosa i després de veure’n informacions a diaris generalistes com La vanguardia i El Mundo, i premsa d’aquella només apta per a directius d’empreses, he acabat arrufant el nas sobre la figura del consumidor rebel. No pas perquè no existeixi, però si per la relació que, en totes les informacios es fa, marida els hàbits de consum amb la pèrdua de poder adquisitiu, la crisi econòmica i la irrupció mediàtica d’una força política en construcció.

No dubto que l’esdevenir economic hagi engruixit el número de consumidors crítics amb les multinacionals i els productes o serveis que encapçalen els rànquings econòmics de la societat capitalista de consum, però no crec que sia la disminució del poder adquisitiu, ni tan sols la percepció que això sia així, el què fa que algú opti per productes de segona mà o produccions alimentàries cooperatives, ecològiques o de proximitat.

En qualsevol cas, el fet que el Mikroskopia de MyWord, una empresa d’estudis de mercat regentada per una ex Presidenta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), posi l’accent en aquestes qüestions, suposa un toc d’atenció a aquells que encara malden pel manteniment del capitalisme tal i com és ara i no perceben l’adveniment del postcapitalisme, el capitalisme 2.0 o l’etiqueta que se li vulgui posar i que fa forat, fins i tot, en un mercat tan tradicionalista com l’espanyol.

El consum rebel existeix. Existeix i impregna cada cop la decissió de consum de més persones, com una gota malaia que comença a normalitzar una altra manera de viure i de veure, una manera més humana de viure.

Anuncis

Per no dir res

Després d’un llarg parèntesi en l’actualització d’aquest espai, torno a escriure tot just superades les festes i sense una temàtica prou sòlida a tractar.

De fet, un cop rebutjada la idea de fer un redum del 2014 o presentar tendències del 2015 en emprenedoria i companyia, poca cosa m’he trobat en aquests dies que m’hagi cridat l’atenció amb força suficient per a donar-ne publicitat.

I és que el fet més destacat en l’esdevenir emprenedor durant aquests temps de silenci, ha estat la Operació Pandora, tapadora mediàtica de la lluita del model econòmic vigent per anorrear qualsevol alternativa viable de millora de món i del benestar de la seva gent.

Més enllà d’això…. torrons i cançons, tortells i regals que engreixen la deutocràcia familiar i alimentenun sistema col·lapsat i en crisi humanitària.

Vella xiruca

Emprenedors d’ahir i d’avui van aplegant-se en aquest bloc que, tot i dirigir-se a gent que s’ho fa, acaba resultant un xic eclèctic i dispers.

Avui per exemple defujo l’emprenedoria ‘dels obrers’ i faig sentit homenatge a una família de burguesos espardanyers garrotxins que, amb llurs productes, han fet les delícies de generacions de caminaires molt abans de l’arribada del gore-tex al calçat de muntanya.

I és que aquesta setmana mateix m’arribava la nova de la defunció d’en Joan Fontfreda i Castanyer, l’home que va enginyar-se unes soles impermeables per a les espardenyes tot aprofitant residus plàstics diversos, com ara vells pneumàtics de camió..

Reciclar durant la postguerra.
Reciclar en temps d’autarquia i manca de matèries primeres.
Reciclar per a crear un calçat que ens ha permès caminar hores i hores per muntanyes i valls del país i més enllà.

La Chiruca fou el calçat de la Transició conjuntament amb les sabates de pell girada. Això si, nascudes del ventre mateix del Règim que els portadors d’aquest calçat, maldaven per enderrocar.

Ara, que la marca ja no és garrotxina, bé val recordar la feina dels germans Fontfreda i d’una confecció que va donar feina a força veïns de la volcànica comarca.

Tanquem doncs el record pel fill de la Chiruca, de la galaici-catalana Mercedes.

L'aplec de col·laboratius

A principis d’aquesta setmana, el diari que llegeixes digitalment es feia ressó d’un nou pas en la implantació de l’Economia col·laborativa a casa nostra.

Parlo de la creació de Sharing España, associació d’empreses que tenen en els prosumidors el seu creixent mercat entre nosaltres.

En aquest bloc, ja hem parlat d’aquesta dimensió de les ’emprenedories alternatives’, un espai farcit de models empresarials on els lideratges són difusos o inexistents, i el treball en xarxa entre consumidors, els fa a l’hora veritables productors dels bens o serveis que consumeixen.

Sharing España arriba per consolidar un model, el de l’economia col·laborativa, que, per llur caràcter innovador, sol tenir mala premsa, però que ha nascut per a quedar-se i crèixer.

I éss que les empreses col·laboratives i llurs tradicionals coopetidores amb accent social, les cooperatives, són la punta d’un nou model econòmic que es va gestant en el revellit model capitalista actual.

Intentar frenar-lo amb lleis és posar portes al camp o intentar aturar la modernitat líquida amb la porosa roca de la tradició.

Vells i nous emprenedors de la comunicació

Fa no massa dies llegia en un mitjà de comunicació digital, l’estat en què es troba el Grupo Planeta, el cronista més privilegiat d’una Restauració Borbònica que, grups comunicatius com el suara esmentat, han vestit de Transició democrática.

Nascut a l’empara del franquisme, el Grupo Planeta, segons la font consultada, es va fer a través d’adquisicions, més o menys transparents, d’editorials republicanes o poc afectes al règim imperant.

Després, amb el bipartidisme monàrquic em construcció, no van dubtar en donar veu als nouvinguts al sistema.

Darrerament però, una d’aquelles veus ha estat silenciada per iniciativa de la Real Academa de la Lengua, veritable  Ministerio de la Verdad orwellià del regim vigent.

A l’ombra dels grans grups comunicatius que han generat el discurs d’aquests darrers 36 anys d’història – Planeta, RBA, Zeta, …) està brotant un nou magma comunicatiu.

Emprenedors del segle XXI que defugen la verticalitat organitzativa i treballen amb una flexibilitat líquida. Una manera de fer que els dóna llibertat i, a través d’aquesta, veracitat màxima.

Parlem dels més o menys anònims periodistes cooperativistes de projectes d’alt valor afegit com Sentit Crític, La Directa, Panenka, Yorokubo, La Marea, MrdiaCAT o Diagonal.

Mitjans que, amb un tarannà jove i desenfadat esdevenen les veus d’aquest nou regim que despunta rere els casos de corrupció i la crisi del sistema sorgit del magma de sopars, reunions i accions que van derivar en la Cinstitució espanyola de 1978.

Conciliem les nostres vides

Demà deixo de treballar.
Demà deixo de treballar, però seguiré cobrant el sou de l’empresa que em paga les nòmines.
Demà deixo de treballar durant gairebé dos mesos i m’estaré a casa, gaudint i patint l’esdevenir familiar.
I tot, perquè ara fa uns dies, vaig ser pare per segon cop.

Possiblement ara sigui l’enveja de molts pares que, o bé són autònoms i no es poden permetre el luxe d’una baixa per molts fills que hi hagi a casa; o bé, treballen per contra d’altri, però han gaudit tant sols els 13 dies de paternitat legalment establerts.

Treballar en l’entorn on treballo significa gaudir les darreres espurnes d’un benestar que ens semblava etern ara no fa tants anys, però que ara ja forma part dels llibres d’història.

De fet, aquest benestar mai ha estat a l’abast de tothom i, com a mostra, posaré un boto.

De motius per emprendre un negoci, n’hi ha molts i variats, però en conec un cas que em ve molt bé en aquestes alçades de l’escrit.

Es tracta del cas d’una bona dona que treballava de tardes en un despatx on sempre plegaven força tard, ja que, entre d’altres funcions, gestionaven comunitats de propietaris i, ja se sap, les reunions d’escala i les gestions dels veïns, sempre es fan en acabat la jornada laboral de la gent implicada.

Per aquest motiu, massa vegades arribava a casa quan els fills ja eren al llit i no acabava compartint la vida amb ells més enllà d’algun cap de setmana.

Un bon dia, aquesta bona dona va veure que es traspassava una botiga ben a prop de casa. I, escurcem raonaments, xerrades familiar i pors, va deixar el despatx i es va fer amb un negoci on, encara que fos, en horari comercial, rebia els nens, els tenia jugant davant la botiga, feien els deures rere el taulell i, quan arribava a casa, podien sopar plegats i fer un xic de vetllada familiar.

Un cop al llit, la bona dona tancava els numeros de la jornada i preparava els estris per a obrir de nou amb suficiència i garanties.

Aquest model d’autoocupació, que vaig viure de ben a prop, m’ha vingut al cap ara que seré gairebé dos mesos gaudint dels menuts de casa, amb el salari entrant a la butxaca i sense gaire preocupacions.

¿Consumes marrones o alternativas?

Aquesta setmana, se’m fa avinent destacar una campanya iniciada el passat divendres 14 de novembre des del portal konsumoresponsable.coop, un agregador d’alternatives de consum responsable enginyat per la Asociación de Redes del Mercado Social, nascuda al febrer d’enguany.

La campanya es composa de tres elements:

1/ L’etiqueta de facenook i twitter #marronxalternativa

2/  Un concurs participatiu a facebook i twitter que, iniciat el passat dilluns 17 de novembre, s’allargarà fins al 19 de desmebre a les 14:00 hores, via facebook www.fb.com/ElMercadoSocial i twitter @ElMercado-Social, consistent en què la gent envii videos, fotos i comentaris sobre alternatives de consum.I, el premi del qual, és una cistella de productes i serveis gratuïts valorada en 300 euros.

3/ Un espot de campanya que parodia els anuncis de detergents més repetitius de la història de la televisió moderna:

[yframe url=’https://www.youtube.com/watch?v=-V_1jNICneI’%5D

Una bona manera de mostrar alternatives reals als problemes quotidians del consum sotmès al benefici econòmic, utilitzant l’instrumental propi de l’economia mercantilista.