Anem a prendre la mida a les nostres comunicacions socials

Dimecres passat, un cop fet l’apunt sobre el valor de la curiositat africana, arribava al meu lector RSS la traducció d’un article de mister dades obertes, en Xavier Lasauca, sobre les mètriques que s’utilitzen per avaluar l’impacte en xarxes socials del Sistema Català de Recerca.

De la lectura d’aquell apunt, se’n deriva la idea d’escriure aquest #desdelnuvol. Un #desdelnuvol on m’aprofitaré del seu exercici per adaptar-lo a les persones emprenedores, tant aquelles que són en el procés de definició i llançament del seu projecte, com d’aquelles que ja naveguen en les embravides mars de l’empresa moderna.

Començarem amb uns mínims imprescindibles per treure el màxim suc possible de la presència en xarxes socials. I és que, un emprenedor que vulgui guanyar-se un nom, ha de disposar d’un bloc. D’un espai on informi d’allò que està relacionat amb el seu negoci, però no directament del seu negoci. Les xarxes socials més que per vendre són per seduir a futurs compradors potencials. I un bloc ens permet fer-nos un lloc discursiu per a què ens coneguin. Ara bé, també haurem de tenir un o més amplificadors, xarxes socials d’ús habitual entre els nostres clients potencials.

 

Un cop aquestes eines són en dansa, i l’emprenedor s’ha fixat unes rutines d’actualització, entrem en el món de les mesures d’impacte. I, ara com ara, les eines més reconegudes per mesurar-lo són Klout i Kred, juntament amb aquelles eines analítiques que les principals xarxes porten integrades.

Amb aquestes eines i unes bones rutines d’actualització, recerca i resposta a les interaccions que, tard o d’hora, arribaran, l’emprenedor ja és en el punt d’integrar gestors de xarxes socials, com HootSuite o TweetDeck i de dissenyar-se un bon quadre d’impacte en aquests entorns. Un quadre d’impacte que inclogui l’audiència, les interaccions, l’interès i el compromís, no cal que s’allunyi massa del que apareix en l’apunt esmentat d’en Xavier Lasauca.

Restant a gust de l’emprenedor el fet d’afegir-hi algun indicador precís i propi sobre l’impacte de la vida social en les vendes de l’empresa. Indicador d’impacte sempre indirecte i que, personalment, considero no només innecessari, sinó fins i tot contraproduent, ja que ens pot fer tendir a deixar la capacitat d’influir per intentar imposar-nos sobre un visitant que es pot sentir molest pel nostre pressing constant, en lloc de trobar-se un confident en les temàtiques de les quals el nostre negoci ens ha donat experiència notable.

El valor de la innocència

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Em sumo a la Vaga General.

En motiu de la Vaga General d’avui, aquest bloc d’emprenedoria, que publica un escrit cada diemecres, no publica l’escrit d’aquesta setmana.

La propera setmana, més.

Multiplícalos por 1000: una faula sobre el #talent en equips d’alt rendiment!

Crec que llegeixo massa. He arribat a aquesta conclusió en revisar els tres darrers apunts #desdelnuvol publicats, incloent-hi aquest. Tres apunts, tres llibres! Hauré de deixar les lectures o acabaré malament. N’estic segur.

En aquest cas el llibre m’arriba a través del Facebook, tot i que ja el vaig llegir en la primera edició, la de Sant Jordi d’enguany. Ara es presenta revisat i ampliat amb gotes de màgia que el fan més atractiu encara.

No es tracta d’un d’aquests anuncis que, des que ha sortit a borsa la xarxa social, sovintegen en qualsevol mur dels usuaris, no. El llibre m’ha arribat per la via directe del seu autor: un emprenedor tan inquiet com per compaginar la direcció d’una innovadora oficina de farmàcia amb la direcció d’un dels equips de hockey sobre patins més mariners d’aquest país.

El relat s’inicia quan un dels seus jugadors noqueja a l’entrenador amb un cop de pilota al cap. Llavors, com si d’un Mister Scrooge o un Dante es tractés, el protagonista – encarregat de gestionar equips d’alt rendiment – és guiat per un vell amic d’infantesa a les terres on moren els seus mites, les seves pors i els seus paradigmes de gestió. Per a dir-ho de manera breu: al seu infern particular.

D’una manera relaxada i amena, l’autor va baixant pels diversos estadis d’aquest infern per a  desvetllar-nos els principals mites de la gestió d’equips d’alt rendiment i mostrar-nos els errors amagats en aquesta mitologia tan personal com universal.

El resultat és un llibre amè i de lectura agradable tan per a entrenadors esportius com per a empresaris o líders d’equips de treball de qualsevol raça, pelatge o condició. A recordar que parlem d’un comerciant i no pas d’un d’aquests grans prohoms de les indústries multinacionals. Cal dir-ho com un plus a favor dels equips d’alt rendiment dinàmics i adaptables que sovintegen en l’esport i el comerç a la menuda.

En definitiva, una lectura que no hauria de faltar en la biblioteca particular de qualsevol persona amb ínfules de governança, fins i tot per aquells que ens acontentem en governar-nos a nosaltres mateixos en un món difús i mudable com el nostre.