Per no dir res

Després d’un llarg parèntesi en l’actualització d’aquest espai, torno a escriure tot just superades les festes i sense una temàtica prou sòlida a tractar.

De fet, un cop rebutjada la idea de fer un redum del 2014 o presentar tendències del 2015 en emprenedoria i companyia, poca cosa m’he trobat en aquests dies que m’hagi cridat l’atenció amb força suficient per a donar-ne publicitat.

I és que el fet més destacat en l’esdevenir emprenedor durant aquests temps de silenci, ha estat la Operació Pandora, tapadora mediàtica de la lluita del model econòmic vigent per anorrear qualsevol alternativa viable de millora de món i del benestar de la seva gent.

Més enllà d’això…. torrons i cançons, tortells i regals que engreixen la deutocràcia familiar i alimentenun sistema col·lapsat i en crisi humanitària.

Cooperativitzes o co-treballes?

El messell estudies o treballes, famós fa uns anys en les nocturnitats barcelonines ha mudat força durant els anys, tot i la seva demostrada ineficàcia pels objectius marcats com a punt d’inici de converses verticals que cerquen la més dolça i remoguda de les horitzontalitats.

De fet, aquell estudies o treballes ens parla d’una època on la gent o bé era a l’escola o bé era a la fàbrica, amb la màxima obertura possible d’ambdós espais de reclussió personal i submissió a lideratges formalitzats.

Camí del nou món que es va bastint en paral·lel a l’autodestrucció del sistema econòmic actual, les modes també muden i, d’aquesta manera és com, l’altre dia vaig sentir com una noia li deia a una altra noia:

– Cooperativitzes o co-treballes?

I és que sembla que, fins i tot, a les nits barcelonines, la cosa comença a estar clara i les dues vies de treball en xarxa i suport mutu entre persones, s’han fet un forat.

Però, de què parlem quan parlem de cooperativisme i treball en xarxa?

En el primer cas, parlem d’una associació entre iguals amb radicalitat democràtica en les decissions col·lectives i projectes comuns definits, en el cas més ideal, per tots els socis de l’entitat, empresa o el nom que se li vulgi donar a la organització en qüestió.

En el segon cas, parlem de professionals individuals i independents – tot i que no es descarten petites empreses i d’altres organitzacions similars – que s’agrupen en unions temporals per a projectes concrets i que, en força casos, comparteixen espai de treball, els coneguts com a centres de coworking.

Les primeres tenen una llarga tradició, de la qual enguany se’n commemoren els 170 anys de vida; mentres que el co-treball , com a concepte organitzatiu, és en plena construcció, tot i que la parauleta és del 1999 en l’àmbit més presencial del terme i ha fet fortuna arran de l’ús intensiu de les tecologies de la informació i la comunicació en el món econòmic i empresarial.

Ambdos mètodes ajuden a fer un món més just i una manera de fer totalemnt adaptable a la modernitat líquida on som ubicats.

Així que… tu què?

Cooperativitzes o co-treballes?

Llença't

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

La clau

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

Mentalitats confrontades

Treballar en formació per a persones emprenedores i empeses fa suar força. Oi més quan un és de lletres, però s’ha d’enfrontar a graelles de contractació, pressupostos i comptabilitat en general.

Treballar en formació per a persones emprenedores i empreses però, et permet està a l’aguait de l’esdevenir de l’economia i de les propostes que pareixen els humans per a fer negocis i diners. Diners, vull creure jo, per viure el més feliç possible.

Una de les tasques, intel·lectualment més belles, tot i que sentimentalment més complexes, és la de destriar propostes de formació útils pels ciutadans de Barcelona que volen fer-se el món a mida.

Dilluns vaig tenir el plaer de reunir-me amb un d’aquests cervells privilegiats. En Cèsar Llorente és pare, emprenedor i tot-terreny. Afincat a Ses Illes, té en Barcelona un mercat que no desaprofita. D’aquí que em vinguès a veure, després d’una sessió de l’Entrena’t per emprendre, de la qual n’és formador.

En la conversa va sorgir el tema que, per aquests verals, la mentalitat és força negativa. Tenyida de moral cristiano-catòlica, la feina esdevé treball, dolorosa ocupació que hem de patir per viure. I, el sistema efucatiu, està dissenyat en aquesta direcció: càstic i obligacions per a què l’alumne sigui normal.

En contraposició parlem d’altres models educatius on la iniciativa es deixa en mans d’una criatura que, jugant, es coneix i desenvolupa el què l’Alvaro Solache, entre més, en diu superpoder i que podriem definir com el tret diferencial, l’aptitud intrinseca de l’infant, l’aportació principal que pot fer al col·lectiu social.

El treball, amb el temps, esdevé feina, feina volguda, joc d’adults que saben allò que poden aportar a la societat.

Com a colofó de la conversa, una dada: el què a casa nostra és un DAFO (debilitats  amenaces, fortaleses i oportunitats) en d’altres cultures és un SWOT (fortaleses, debilitats, oportunitats i amenaces).

I aquí si que l’ordre dels factors altera el producte. Per nosaltres el primer són els perills. Per ells, l’autoconeixement.

Facilitadors de feina

Tornar de vacances és dur. Oi més quan hom ha de programar un panell ingent d’activitats formatives en el mínim temps possible.

S’agraeix doncs la facilitat en les comunicacions i la flexibilitat en les disponibilitats de la trentena llarga de proveïdors de formació en dansa.

Per aquest motiu, vaig agrair d’allò més la sorpresa que em vaig trobar dilluns en arribar a la feina.

Un dels proveïdors més dinàmics, creatius i ben valorats, em va fer arribar el seu calendari viu a través d’una de les aplicacions de Google i em va dir:

Tu mateix. Tria entre els espais disponibles.

Aquest gest, l’accés al calendari professional del formador en qüestió, suposa una millora substancial en les comunicacions. Ara, ja no cal demanar-li disponibilitat en cap dels quatre trimestres en què, desde Barcelona Activa, programem activitats formatives. A més a més, un cop consolidades les activitats, puc comprovar que les ha agendat correctament, disminuint d’aquesta manera possibles incidències.

Si tots els proveïdors fessin el mateix, les gestions de programació disminuirien d’aital manera que podríem esmerçar el temps en tasques tan importants com el seguiment i avaluació de les activitats formatives, la millora dels canals de comunicació amb els usuaris o la millora i la coordinació entre les activitats formatives que oferim a empreses i persones emprenedores de la ciutat.

No cal dir que, aquest mateix sistema, i la transparència que l’acompanya, és hàbil i útil per a d’altres col•lectius i amb d’altres finalitats. Quina és la teva?

Wifi: obert o tancat?

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

Quė busco en un allotjament?

Després de la campana del passat dimecres, torno amb un #desdelnúvol sobre la meva primera experiėncia amb airBnB, la xarxa d’allotjaments que fa uns dies va aparèixer mediàticament arran de la denúncia del sector turístic català.

Com deia doncs, aquesta darrera setmana de juliol, hem utilitzar aquest servei per a visitar la vall de Chamonix, als Alps, amb la dona embarassada i la menuda de 30 mesos.

Difícilment ho haguessim fet d’altra manera, ja que som habituats a moure’ns al nostre aire i a cercar sempre la convivència máxima amb la gent que visitem, tot diluint-nos-hi, si és possible.

A diferència dels allotjaments formalitzats (hotels, apartaments turístics, albergs, …), les alternatives col·laboratives (airBnB, couchsurfing, …) superen la frontera turista-autòcton i permeten conviure amb la quotidianitat del destí, generant una manera de viatjar que ens resulta més autèntica.

Aquest és el nostre modus de viatjar. Una manera de moure’ns que, com es pot veure, no resta negoci al sector turístic tradicional. Sector que no hem deixat d’utilitzar per a fer nit en pujar i baixar dels Alps, ni per invertir els nostres diners a l’hora de visitar les atraccions turístiques de la zona.

Tancar-se al nostre mode de viatjar -prou comú nord enllà-, com es despren de la multa de la Generalitat a airBnB o les exigències que se’n driven, només pot afectar negativament al coneixement de Catalunya i llur capacitat d’atracció.

Altra cosa és el mal ús que, com en tots els casos, es pugui fer d’aquests serveis. Un mal ús que, afectant a la convivència, ha d’estar perseguit i penat, lògicament.

Els antisistema es financen sistèmicament?

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.