Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

Anuncis

Castells i empresa: Un matrimoni col·laboratiu

“La glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó en haver-se aixecat després de cada caiguda” (Confuci)

Ahir fou la Diada de la Mercè, una de les cites més tradicionals del panorama casteller, i aquest fet em serveix d’excusa per aplegar en un apunt, unes quantes iniciatives que mariden l’activitat castellera amb el món de l’emprenedoria i la gestió empresarial.

Deixant de banda la presència castellera en congressos i activitats empresarials, una de les fonts d’ingressos més rellevant d’algunes de les colles castelleres actuals, les relacions entre el món de l’empresa i l’activitat castellera, si més no fins allà on els meus coneixements arriben, es remunten a les facècies de dos emprenedors amb solera: L’incansable Àlvaro Solache i l’imparable Fèlix Miret, els pares fundadors de TeamTowers, una petita empresa que s’autodefineix com a “equip d’experts en torres humanes i gestió de recursos humans amb més de 20 anys d’experiència en el desenvolupament d’equips de treball a través de la pràctica castellera”.

Al gener del 2011, un executiu bregat en el món de les multinacionals, en Jordi López Daltell publicava Fer Pinya, “una història de descoberta i superació personal i col•lectiva que ens mostra el camí perquè gent normal i corrent aconsegueixi resultats extraordinaris” o, per a dir-ho en paraules planeres, com utilitzar la pràctica castellera en el món de la gestió d’equips humans.

Ara, que en López Daltell és gerent de TeamTowers, s’anuncia l’aparició de la primera colla castellera dins d’una empresa: La Colla FM, de FM logistics, a Valls.

I, mentrestant en locals i places, persones diverses, disperses i corrents s’agermanen per a fer proeses efímeres que embadaleixen el món sencer.