Emprens o t'avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.

No ens fem mal amb la web social

Com que sóc tafaner de mena i m’agrada conèixer les experiències d’aquelles persones inquietes que volen comerciar en les xarxes socials, l’altra dia me’n vaig anar a un comerç de Barcelona per conèixer una experiència que hi volia fer cap, però que no sabia ben bé per on començar.

Si tens una botiga, segur que la situació no et ve de nou. I és que, l’emprenedora en qüestió, va voler fer una botiga virtual, però desconeixedora d’aquests temes, es va enganxar els dits amb un proveïdor que va mirar més per fer diners fàcils que no pas per atendre les necessitats del seu client. I que fàcil que és enganyar al que no sap d’una matèria! Però el resultat va ser un retràs en fer la botiga virtual, ja que la botiguera en qüestió havia estat enxampada, però no vençuda i, amb l’experiència d’un primer fracàs, va anar a un nou proveïdor que li va fer una web que fa patxoca.

Superat aquest primer moment, volia treure el cap pels principals carrers d’aquesta nova ciutat digital. Es plantejava, doncs, sortir en els primers llocs de Google i aparèixer en les xarxes socials més conegudes. I, per fer-ho, s’havia dirigit a una empresa dedicada al social media i al màrqueting digital. Però quina va ser la seva sorpresa en trobar-se amb una altra roca. En aquest cas, un pressupost inabastable per un petit comerciant. Era car al servei? Segurament no ho era, la feina d’aquestes empreses és molt bona, però demana d’hores i hores d’anàlisi i treball. Unes hores que cal pagar. Ara bé, una botiga tradicional, un d’aquests negocis que aguanten l’economia d’un país de petites empreses com el nostre, no es pot permetre aquesta feina tan ben feta, ni aquesta inversió en un nou món que li és desconegut. Per això, abans d’entrar a jugar a divisió d’honor, cal que, el nouvingut, es plantegi molt bé què hi vol anar a fer i a qui vol dirigir-se. Fet això, haurà de gastar unes quantes horetes de feina, testejant aquest nou món i, d’aquesta experiència, treure’n uns coneixements que li permetin negociar pressupostos amb les empreses que treballen aquests temes digitals. Ara sí, amb garanties d’èxit i, si tot ha anat bé, amb uns primers ingressos generats en els nous canals

I com ho fem això?

Com deia, el primer és saber què volem, quin suc volem treure d’Internet. Hem de marcar-nos un camí i no deixar-lo estar per res del món. Internet és un gran món, però un món d’individus solitaris amb els seus objectius necessitats i aspiracions. Nosaltres mateixos som un d’aquests individus que viatgen a la velocitat de la llum i que ara se’ns apropen, ara ens defugen, ara ni els veiem. Cal, doncs, estar preparat per captar la seva atenció quan siguin a prop nostre o anar-los a buscar, si són lluny de nosaltres.

I, per fer-ho, ens hem d’asseure a taula, agafar un llapis i un paper, i pensar en la gent que entra en la nostra botiga – què ens demanen? quines paraules utilitzen? – i en els clients que ens envien correus electrònics – què ens demanen? Com ens ho demanen? – I, encara més, si tenim algun sistema d’anàlisi del nostre web – com ara el Google Analytics -, com ens troben a Internet?

Amb aquesta feina, obtindrem un llistat de paraules que haurem d’utilitzar per descriure la nostra empresa i els nostres productes allà on siguem – un web, un bloc, un Facebook, un Twitter, un… – El canal és molt menys important que les paraules, ja que els cercadors – veritables oracles d’Internet – busquen per paraules i el client és qui les escriu en el seu propi llenguatge, no pas en el teu que sol ser molt més tècnic i ajustat.

Feta aquesta feina, o simultàniament a la mateixa, hem de tafanejar les paraules que hem trobat i, a través d’aquest camí, descobrir on són els nostres clients potencials. Potser ens hem encegat amb facebook i la nostra gent és a linkedin. Allà on els trobem és on haurem de dirigir els nostres esforços i guanyar reputació en el mitjà.

No ens hem de deixar seduir per noms o per productes. Una campanya de Google AdWords només obtindrà retorns si la dirigim a un aspecte concret, a un producte determinat, a una pàgina que acabi per captar l’atenció de la persona que ens ha trobat a través d’aquests mitjans. Si no ho fem bé, perdrem la relació. Si la campanya dirigir al client potencial a la pàgina d’inici de la nostra empresa, difícilment anirà més enllà. Una campanya de paraules clau, ha de seguir amb una experiència d’usuari que respongui exactament a les necessitats que hem cridat. D’altra manera, estarem llençant els diners. Obtindrem vistes, però no pas vendes que, no ho oblidem, és el què estem buscant.

Altres eines per testejar en el nostre bateig social, poden ser:

> un bloc temàtic amb un toc específic i sincer. No es tracta tan de vendre com d’esdevenir un líder d’opinió sobre el sector on ens movem comercialment.

> un programa que ens ajudi a gestionar la nostra presència social. Eines que ens ajuden a programar enviaments, a segmentar la gent que circula pels canals socials, o a analitzar els resultats de la nostra presència i la difusió dels nostres missatges per d’altres individus d’aquest món social. Jo utilitzo el Hootsuite, però n’hi ha a cabassos. Pel que cal tenir present que són eines amb les que ens hem de trobar còmodes, cadascú a d’adaptar la tecnologia a les seves necessitats i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, entrar en el món social és un repte que demana de molta humilitat – com que no sé res, em tocarà provar i assajar – i un xic de paciència – perquè malgrat la velocitat d’Internet, o justament per ella mateixa, els resultats triguen un xic en arribar – Abans de vendre, cal consolidar una reputació que no faci dubtar als incrèduls de la teva sapiència i bona voluntat.

Per ajudar-te en aquesta feina, un recurs et vull recomanar. És un recurs de l’empresa on treballo, però que pot ajudar-te a no perdre’t dins de tot plegat. Són les activitats del Cibernàrium i, més en concret, els videocursos que han penjat en aquest enllaç:  http://videos.cibernarium.cat/

 Un cop feta aquesta aproximació, ja podràs invertir en una empresa d’aquestes que us deia abans i anar, de bracet, un xic més enllà.

Fem la Masia dels Emprenedors

“El localisme no és sinó el guant que ens posem per abastar l’univers”
W. B. Yeats

 

Començo aquest apunt sota la influència del Relat d’en Manel Manchón i del Polièdric d’en Marcel Prunera a l’araemprenem del dissabte 26 de març i amb l’Inventant el futur que va emetre tv3 més o menys per les mateixes dates. Per fer un xic de memòria, doncs ja han passat uns dies, només cal assenyalar que, ambdues peces, posaven l’accent en la capacitat d’atracció emprenedora de la ciutat de Barcelona, però no només de la ciutat, sinó també del país que ha donat fesomia i caràcter a la seva capital. Mentre el reportatge ens mostrava els joves genis que actuen de punta de llança inspiradora a tota aquesta història.

I és que el tarannà i el clima de casa nostra, ens permeten assegurar que Catalunya és el Silicon Valley d’Europa i Barcelona el seu particular San Francisco. O, per dir-ho en paraules i tòpics més nostrats, som els més europeus dels espanyols, però és que, a més a més, per tradició i cultura, també som els més anglosaxons dels europeus continentals (potser rivalitzant amb els holandesos i els escandinaus – partida guanyada, nosaltres tenim el sol -).

Un parèntesi explicatiu abans de seguir el relat: Si recordeu l’apunt de la setmana passada, ser anglosaxó és posar l’accent en la llibertat com a valor generador d’igualtat i fraternitat. La llibertat de l’individu per aportar-se a la comunitat. Una comunitat de persones iguals en la llibertat de fer i aportar. Tanquem el parèntesi i desenvolupem la idea amb una pilota als peus.

Poca gent dubta que, hores d’ara, el Futbol Club Barcelona és un referent mundial i, com l’Espanyol entre els clubs més modestos o l’USAP en el món del rugbi, ho és per la seva capacitat de generar ofici entre nanos que, tenint les característiques adequades, aprenen i desenvolupen les seves dots esportives a les pedreres d’aquests tres clubs ben catalans. Uns clubs que tenen el tarannà de l’àrea que els ha parit i l’influència de gent forana que, desplaçada a casa nostra, s’ha barrejat amb els locals per a fer una feina que és l’admiració de l’esport internacional.

He sortit un xic del núvol, però no pas gaire, ja que dins del meu núvol, les inquietuds emprenedores hi són constant. La gent té ganes de moure’s, de participar, de crear i compartir, i Barcelona té tot el potencial per a què aquests brots verds – per utilitzar un concepte que feia fortuna no fa pas gaire en els passadissos de Govern  – rebin l’aigua i els adobs necessaris per créixer i fructificar.

Com deia en Marcel Prunera, potser n’hi ha que marxin – molts jugadors de la pedrera han fet fortuna en altres camps -, però sempre recordaran amb carinyu el lloc on es van fer grans i, sabent que hi ha bona gespa, ens recomanaran.

La Masia emprenedora, nom que donaria a l’ecosistema que s’està generant, no l’han de crear els poders públics, ni tampoc els privats. Cal una actuació conjunta que ens permeti anar avançant: eliminar barreres, generar eines, sumar-se a propostes, difondre el potencial i, sobretot, no defallir en l’aventura d’aprofitar la marca Barcelona per crear i compartir, compartir des d’una forja – i tornem a l’apunt de la setmana passada – de solitaris emprenedors que, des del seu lloc de treball – siguin autònoms o laborals – remin tots a una, per aconseguir aprofitar la crisi per millorar la societat.

Incís final:
Crisi: Paraula d’origen grec, derivada de “separar, jutjar, decidir”, que indica un canvi brusc d’una situació, d’un estat existent. Aquest incís final tan sols té raó de ser per dir que, certament estem en un moment de canvi, però que, dels nostres judicis i decisions, en depèn un futur més agraït o menys amb les nostres il·lusions. Ens hi posem?
Tanquem l’incís final

I, al capdavall, són les persones

En aquest bloc periodístic, vaig enfilant, com un solista de jazz, algunes notes d’un concert que porta el seu temps en dansa: Em refereixo a la comunicació des del núvol, des d’aquest espai invisible, però ben tangible, on les relacions transcendeixen el continu de l’espai i el temps per tal de facilitar el contacte amb gent que, hores d’ara dorm o que, tan sols, no és en la mateixa sala.

Moure’s però en aquest espai, seria inabastable i, per això, em centro en el món de la gent amb empenta i ganes de fer. Abans d’una tasca difícil en deien una empresa i de la gent que la feia en deien empresaris. Però els empresaris van esdevenir classe social i el mot va negativitzar-se fins a l’extrem que la tasca ha perdut el nom, i a qui la fa, en diem emprenedor. Potser  per herència francesa o, qui sap si, un xic americana.

Com veieu, els significats de les paraules no són estàtics i canvien amb facilitat. I, si la  setmana passada, parlava d’uns emprenedors molt especials, els músics que prefereixen compartir per guanyar, que competir per fer diners. Avui vull mirar de desmuntar un mite que sembla que es va inflant dia si i dia també per tergiversar el concepte matriu de tota aquesta història. I és que el crowdsourcing no és open innovation. N’és un component, n’és, potser, l’origen, però no s’han de confondre els dos conceptes que, com no podia ser d’una altra manera, són anglicismes, car l’accent en la llibertat i en compartir les coses, ens agradi o no, és més anglosaxó que no pas continental.

Però deixem-nos de donar voltes i ataquem l’arrel dels conceptes: El crowdsourcing és un sistema de treball en què s’aprofita el coneixement i les habilitats i aptituds de molts, ja que no hi ha dues persones que sàpiguen exactament el mateix i, per tant, el fet de compartir permet la creació de forges d’aprenentatge. O, en altres paraules, és el sistema que genera comunitats de petits esforços exercits per grans multituds de participants. L’origen d’aquest mètode de treball se sol buscar en les comunitats de font oberta (open source)  i, per això, l’ús de termes com forja (el nom que reben els espais col·laboratius d’aquestes comunitats) és totalment vàlid pels espais virtuals on es desenvolupa aquest sistema de treball.

Els processos d’open innovation són processos que una empresa obra a la comunitat de clients, proveïdors o persones interessades en un producte o coneixedores d’un sector, per tal d’aprofitar el coneixement de tots en la millora dels seus serveis o processos operatius. Sens dubte, la base d’aquests processos és crowdsourcing, però ho és disminuït a un objectiu concret i amb el lideratge d’una empresa o promotor determinat.

Aquesta diferència és important tenir-la present, ja que s’està pervertint el concepte en assenyalar que el crowdsourcing és la resultant dels conceptes de crowd (multitud) i outsourcing (externalització) i que, per tant, això suposa substituir un lloc de treball intern per tal d’oferir-lo a una anònima comunitat de col·laboradors externs, reduint així costos en recursos humans. Excuses de multinacional que no valen pel món emprenedor. Aquell món on, si un té uns coneixements determinats, unes habilitats i s’ha plantejat de traslladar-los a una empresa, pot aprofitar els canals digitals per a construir comunitat amb altres persones emprenedores que puguin complementar els seus serveis i, d’aquesta manera, oferir-los d’una manera més dinàmica i ajustada a la demanda.

Això, aquest aplec d’emprenedors, és crowdsourcing en estat pur. I no pas el concepte externalitzador que se’ns vols imposar per part de les grans empreses que obren els seus espais creatius (ja sigui per a una campanya de comunicació, per a la millora d’un servei o d’un producte, ..) per obtenir un retorn que ells mateixos lideren. En aquest segon cas estem obrint la innovació de les empreses tradicionals, però no gestionant entre iguals, que és la mare dels ous del crowdsourcing.

Per donar-li un toc poètic, el crowdsourcing vindria a ser el pol·len que les abelles carretegen d’un lloc a un altre i que ajuden a què els cirerers de l’hort de casa guanyin les millors propietats dels companys que tenen a prop. El resultat unes cireres més gustoses per la mixtura de dues savieses naturals agermanades.

I, si no t’ha quedat clar el concepte, llegeix López Daltellescolta Nashrepassa Tapscottpassejat per la Viquipèdia. Una companya, emprenedora i traductora, ja ho va fer i avui ofereix Serveis Globals per Internacionalitzar-te, amb una xarxa de col·laboradors forjada en les xarxes socials més habituals i alguna d’especialitzada.

Postres de músic

Aquesta setmana faig un doble salt mortal amb pirueta incorporada i en llenço, sense paracaigudes, d’un avió en marxa. I és que, després d’haver posat fil a l’agulla al meu projecte  sense tenir un duro, m’han entrat ganes d’escoltar una mica de música. I, per fer-ho, m’he endinsat en un d’aquests sectors emprenedors que m’agrada titllar de sectors socials o, per dir-ho a la moda, sectors 2.0. És a dir, sectors on compartir i coopetir (col·laborar en competició) són conceptes que ajuden a treure tot el suc que, en entorns més privatius, es rebutja.

Fa un parell de setmanes, vaig començar parlant del món de les cerveseries artesanes: un sector on la línia entre consumidor i productor es difumina, i on la competència esdevé cooperació entre iguals. Aquesta setmana, agafo la cervesa de l’altre dia i em poso un xic de música, a veure si me’n surto d’aquest nou embolat en el que m’he enxarxat.

I és que avui parlem de música lliure, i no tinc ganes de parlar del que són les llicències copyleft o de lliure còpia, ni entrar en una discussió, la del dret de còpia, que fa més de dos-cents anys que dura. Només vull fer referència a una alternativa de mercat on l’autor conserva els seus drets de propietat, sense cedir-los a tercers, i gestiona la manera com vol que la música arribi al seu públic i, fins i tot, de quina manera la finança.

musicalliure,catmusicleft.net o musicalibre.es són alguns dels portals que apleguen músics que han decidit promoure’s sense perdre els seus drets, però amb la ferma voluntat d’arribar al màxim de públic possible per tal, i ara semblaré el Núñez del Crackòvia, d’aconseguir que els contractin per actuar, omplir els seus concerts, vendre més entrades i, perquè no?, aconseguir un contracte amb una multinacional del sector. Tot i que aquest darrer no sembla pas el camí escollit per la majoria de músics que utilitzen aquests canals, més donats a d’altres formats de comercialització i accés als seus fans.

Però com es financen aquests grups? Regalen la seva feina? Només viuen dels aires del cel o dels concerts al casal del Barri?

No, no i tampoc.. Les llicències que utilitzen asseguren la llibertat de difusió, però no pas de còpia. És a dir, que lliure no és gratuït o, per dir-ho amb unes altres paraules: Hom pot fer ús dels seus temes, escoltar-los, passar-los als amics, anar fent créixer la comunitat de fans del grup, però, en el moment que algú hi vol guanyar diners, l’autor en cobra els seus drets.

A més a més d’aquesta protecció –natural, inherent al creador de qualsevol cosa i estesa fins a l’infaust naixement del dret de còpia en temps del Rei Pepet i la Guerra del Francès -, espais com Auamusic, una productora de crowfunding (finançament en massa) musical, hereba del projecte Apadrina Un ArtistaJamendo, l’avi web de les plataformes de codi lliure europees,  Kickstarter, que s’autodefineix com “la major plataforma de finançament de projectes creatius del món mundial” o Herzio, una proposta que ofereix eines per a promocionar grups de música que, a més a més, poden vendre els seus treballs i les entrades dels seus concerts a través de Facebook, ajuden a obtenir els diners necessaris per a editar treballs, comercialitzar cançons i donar un rèdit econòmic a uns creadors que, ajudats per les noves tecnologies socials, s’adapten als temps que corren i fan trontollar les parets de la Fortalesa del Copyright (=dret de còpia).

Emprendre sense un duro

Després de fer la cervesa, m’he quedat sense un duro per emprendre. I, per això, torno a somiar en aquests moments inicials en què l’emprenedor té idees en marxa, ganes de moure’s i molta il·lusió. Tanta il·lusió com manca de diners. Uns diners que són la sang que circula per les venes de la societat emprenedora on ens trobem. 

Abans de veure què puc fer amb la butxaca buida, faig una foto del moment: la foto de les venes més marcades i evidents que han aparegut per aquestes pàgines recentment: La vena que m’és m’agrada és la del finançament en massa. L’altra vena notable és la dels  àngels inversors i els emprenedors en sèrie.

Em guardo la foto a la cartera i segueixo caminant, tot presentant una vena que, no per manca de diners, presenta menys interès a l’hora d’obrir portes a les il·lusions. És la vena de l’intercanvi i els bancs de coneixement.

I, per fer-ho, m’agafo de la mà de l’Alvaro Solache i la Teresa Cristóbal, emprenedors social en sèrie que hores d’ara mouen els seus projectes des de les muntanyes de Lleó. Ells em porten a la seva xarxa social de gent corrent i ànima dispesa.

Comunitats.org és un producte de recent creació i en constant evolució que, com diuen els seus creadors, facilita “l’intercanvi de coneixements entre aquelles persones que vulguin iniciar el seu propi negoci”, tot “oferint, o trobant, aquells coneixements que els fan falta per a desenvolupar els seus projectes, aprofitant l’avinentesa per donar a conèixer les seves iniciatives i trobar a gent disposada a invertir el seu temps en elles”. 

Quina és la moneda d’aquesta xarxa? El temps que hom dedica a projectes aliens. Un temps que es converteix en moneda social, una alternativa prou bona per començar a emprendre amb empenta i pocs diners, tal i com demostra un altre “monstre” amb bloc notable a Internet.

El seu nom és Julio Gisbert i, a vivirsinempleo.org, ens va ensenyant alternatives a l’economia del diner. Eps! Com ell mateix deia en una recent entrevista, no es tracta de substituir, sinó de subsistir. De subsistir en un entorn més humà, on l’egoisme no és la base del sistema i els egos són força mundans: O hi guanya tothom, o la teva aportació no hi cap.

Si no tens diners, però tens idees, valors i coneixements, aquí tens un terreny de joc on començar a bellugar-te. A canvi d’ajudar als altres amb els seus projectes, ells t’ajudaran a tu amb els teus. I, entre tots, hi guanyareu una mica, tot recordant que, en temps de crisi, és quan millor funciona l’esperit de Wörgl, una alternativa parida en aquella crisi que ens va fundar a nosaltres i que, si recordes els llibres d’història, en deien el crack del 29.

Sense cervesa, no hi ha emprenedor

O, millor dit: sense emprenedor no hi ha cervesa.

I no t’espantis, que no tinc la intenció que castiguis el fetge amb litres i litres de cervesa per tal de montar el teu negoci. Ans al contrari, vull que que ho facis amb el paladar apunt per accedir a un sector emprenedor que em crida l’atenció cada cop que, navegant sense nord, tafanejo per la web.

I és que, més enllà de l’Estrella, la San Miguel i la Moritz -amb uns sabors molt determinats i produccions força massives-, hi ha tot un món de cervesers artesanals que demostren com, amb bon paladar i força empenta, es pot emprendre en un sector on cada consumidor pot esdevenir productor al mateix temps.

Entrem al món de les cerveses artesanals per la Falda del Montseny. A Sant Miquel de Balenyà, hi trobem les instal·lacions de la CCM, la Companyia Cervesera del Montseny, una de les artesanes més antigues d’entre les novelles emergents. I és que, en els orígens d’aquesta cooperativa hi trobem – i si algú del sector creu que m’erro que m’ho digui – al Pep Guardiola de les cerveses locals, en Pablo Vijande. una de les ments i mans més actives d’aquest món de petites empreses que han fet de la cervesa un negoci lucratiu.

Un sector que sembla que va néixer al voltant de la desapareguda Barcelona Home Brewers (BHC), associació d’el·laboradors casolans de cervesa, i que és farcida d’emprenedors que estimen la competència com un entorn on compartir experiències, i arribar a un mercat de prosumidors (productors i consumidors a la vegada) que creix constantment.

De fet, els mateixos productors animen a la producció casolana de cerveses – qui perd els orígens, perd identitat, que diuen -. Un exemple d’aquest fet és la pàgina cervezas.info on, a més a més de formació i informació, ofereixen el material per a fer la pròpia cervesa. Costos baixos d’el·laboració permeten l’ebullició d’aquest sector, un sector on, la diferència entre produccions, la marca la diversitat de sabors i la capacitat de costumitzar els productes treballats. I un segon exemple és el bloc Cerveza Artesanal en Cataluña, el millor mitjà per a seguir el dinamisme d’aquest jove, però ferm sector productiu.

No puc tancar aquest apunt sense fer referència a la cervesera pionera d’aquesta jove fornada de cervesers catalans. Es tracta de la Llúpols i Llevats d’en Àlex Padró. La seva marca, Glops, és la que fabrica més estils de cervesa diferents i va saber apropar-se a Barcelona Activa, l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona, per a cercar l’assessorament necessari per donar forma a la seva proposta emprenedora. Érem a finals del 2004 i l’any següent començava l’aventura cervesera d’un veí del Poble Sec que s’establia a l’Hospitalet de Llobregat.

Gotes d'aigua

Durant aquest primer mes d’apunts des del núvol, he focalitzat l’atenció en les oportunitats del nou món que anem generant els bàrbars – per utilitzar l’expressió d’en Baricco que pot fer més fortuna entre les velles elits de l’economia global, tot i que ens preferim titllar de nòmades, de nadius digitals o … deixem-nos de nomenclatures que encara som enmig d’una revolució social. -.

Però, avui, canvio de direcció i m’endinso en el carreró dels diners. I és que, si has tingut la santa paciència de seguir-me, t’hauràs fet la pregunta fonamental:

I qui paga la festa?

 Doncs avui miro de donar-hi resposta, tot utilitzant la clau que ja vaig deixar anar en acabar l’apunt Col·laborem, col·laborem…. El seu nom és finançament en massa o, per a ser fins i integrats, crowdfunding.

El finançament en massa és una forma de finançar propostes, projectes, empreses, … que el creador difon públicament. Les persones que volen, hi posen algun calé. Vindria a ser allò de: “em deixes unes monedetes per agafar el metro?”, però fet a l’engròs i amb un sentit de continuïtat.

Com ens diu un dels col·lectius que més fort està apostant per aquest model en el sector de les industries culturals, “abans l’espectador era tan sols un consumidor passiu, que anava al cinema, es gastava nou euros, consumia i tornava a casa.” Ara, en canvi, “l’espectador posa nou euros i es converteix automàticament en co-productor” o, com diuen els d’arregladoperoinformal.info, algú que “tiene la capacidad de participar en el proceso de creación, producción y ejecución del mismo” per què, ara, hi prenc les paraules de Nativa.cat, “l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins ”. Ja no gasta, inverteix. Inverteix perquè té alguna cosa a dir, perquè vol participar en la consecució d’un determinat equilibri. Un equilibri on ningú hi perdi i tothom hi guanyi, on ningú s’acabi sentint un objecte inanimat.

Posem alguns exemples de projectes finançats d’aquesta manera i, per fer-ho com Déu mana, comencem pel més conegut:

La Wikipedia, l’eina que ha revolucionat el món de les enciclopèdies i que es finança integrament amb les aportacions de la gent que, tot responent a la crida anual d’en Jimbo Wales – el seu creador -, decideix aportar algun euro per a què segueixi rutllant la cosa, participant així en un producte fiable i autogestionat per una comunitat de bàrbars que han ocupat el Palau d’Hivern del saber enciclopèdic o, en paraules vulgars, gent que deixa la seva individualitat per a participar en la compilació de coneixements i aprenentatges compartits. Això també té nom màgic, se’n diu crowdsourcing i potser un dia te’n dono quatre pinzellades.

Un altre que porta temps utilitzant el mateix sistema, però en un entorn un xic diferent, és la xarxa oberta i neutral Guifi.net, una aposta que va fent xarxa amb microprojectes de connexió que es financen mitjançant les aportacions de la gent que, diga’m egoista, aprofitarà el microprojecte a finançar per tenir millor connexió a la seva comarca, ciutat, poble, barri o vivenda.

Però, de moment, on hi ha més exemples d’ús del finançament en massa és en l’àmbit de la cultura. Un món amb propostes com:

– El Cosmonauta, un projecte híbrid entre el finançament de massa i el tradicional, però que ha sabut aprofitar el crowdfunding com a arma de màrqueting massiu. 

– No-res, un documental 100% crowdfunding del qual encara en pots ser co-productor; o

– Arròs Movie que, com la gent que l’ha ideat diuen, és “una road movie feta amb el teu granet d’arròs, llicències lliures i amor a la paella! “

En conclusió, el que et vull dir és que, més enllà de les subvencions, de les rondes de finançament i del capital de risc, hi ha una pluja de gotes d’aigua disposades a regar qualsevol projecte que estigui disposat a navegar pels mars de la imaginació, l’empenta i la creativitat, amb un xic de paciència i bona voluntat.

Eps! I tot això sense entrar en la galàxia dels bancs del temps, dels bancs de coneixement i de les monedes locals o comunitàries, tot un altre planter per moure un nou món… des del núvol.

Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.