Wifi: obert o tancat?

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

Anuncis

Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

L’alternativa cooperativa per a la ràdio

Com anunciava la setmana passada, aquesta setmana ens afegim al carro de la roda de presentacions d’un projecte que, per a ser incipient i en construcció, va prou avançat.

Em refereixo al projecte cooperatiu de LaRàdio.cat o, si fem cas del compte de twitter dels pares de la cosa, Ràdio Terra.

Ràdio Terra és un projecte d’emissora digital que, com sol ser habitual dins de l’economia col·laborativa, compta ja amb un nodrit grup de professionals en dansa i amb un bon gruix d’entitats col·laboradores del nivell del Setmanari La Directa, Ràdio Matarranya, Ona Mediterrània o Ràdio Arrels per esmentar-ne només quatre.

Ara fa quinze dies que es van presentar en la seva ciutat nadiua, Reus, tot iniciant la primera fase pública del projecte, una fase on cerquen socis  a través del seu propi web.

Quins són els principis d’aquesta nova entitat cooperativa en formació?

Doncs ben senzill, construir un projecte de comunicació popular, d’àmbit nacional, però d’origen local, amb una programació variada i plural, que vetlli per la transformació social, que sigui autogestionada, professional i de periodisme social i amb criteri.

Principis, aparentment retòrics, però que reben concreció en la presentació de LaRàdio.cat i el seu document de treball en construcció (document en .pdf)

#desdelnúvol desitgem llarga vida a un projecte que neix ben envoltat de protagonistes del nou món que es construeix pels carrers de casa.

Oficis que sempre desapareixen

M’avanço un xic al futur immediat i, llençant-me de cap a una piscina buida, presento un web que encara no ha nascut, però que anuncia la seva obertura durant aquest mes d’abril, si no vaig errat d’osques.

Preparant aquesta informació em vaig trobar un apunt de l’any 2008 on ja parlàven de l’últim esmolet en actiu, però el fet és que la cantarella del seu instrument passa dia si i dia també per la barcelonina plaça Lesseps. I és que l’ofici d’esmolar es resisteix tossudament a totes les absoltes que li canten.

Els esmolets, en l’imaginari col·lectiu, són sempre persones d’edat avançada que circulen a peu i amb la seva Vespa tunejada amb l’estri d’esmolar al costat.

Com el festivol déu Pan, amb qui l’esmolet si uneix en l’art d’esmolar l’eina, anuncien la seva presència tot bufant l’escala musical amunt i avall, avall i amunt en inconfusible cantarella. I, com deia, un ofici que arregla coses com aquest, se’l dóna per desaparegut o, si més no, en perill d’extinció dia rere dia, mes a mes, any a any. Però, com el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

I aquesta és l’aroma que desprèn la troballa realitzada en un passeig, nouvinguda al pit, pels carrers del nord de Gràcia: un cartell amb la URL afilacat.com per a poder fer com amb els superherois: cridar-los, en cas de tenir un ganivet esmussat.

Serà aquest l’oxigen definitiu per al manteniment d’un ofici tan antic com sostenible, necessari i entranyable?

Anem a prendre la mida a les nostres comunicacions socials

Dimecres passat, un cop fet l’apunt sobre el valor de la curiositat africana, arribava al meu lector RSS la traducció d’un article de mister dades obertes, en Xavier Lasauca, sobre les mètriques que s’utilitzen per avaluar l’impacte en xarxes socials del Sistema Català de Recerca.

De la lectura d’aquell apunt, se’n deriva la idea d’escriure aquest #desdelnuvol. Un #desdelnuvol on m’aprofitaré del seu exercici per adaptar-lo a les persones emprenedores, tant aquelles que són en el procés de definició i llançament del seu projecte, com d’aquelles que ja naveguen en les embravides mars de l’empresa moderna.

Començarem amb uns mínims imprescindibles per treure el màxim suc possible de la presència en xarxes socials. I és que, un emprenedor que vulgui guanyar-se un nom, ha de disposar d’un bloc. D’un espai on informi d’allò que està relacionat amb el seu negoci, però no directament del seu negoci. Les xarxes socials més que per vendre són per seduir a futurs compradors potencials. I un bloc ens permet fer-nos un lloc discursiu per a què ens coneguin. Ara bé, també haurem de tenir un o més amplificadors, xarxes socials d’ús habitual entre els nostres clients potencials.

 

Un cop aquestes eines són en dansa, i l’emprenedor s’ha fixat unes rutines d’actualització, entrem en el món de les mesures d’impacte. I, ara com ara, les eines més reconegudes per mesurar-lo són Klout i Kred, juntament amb aquelles eines analítiques que les principals xarxes porten integrades.

Amb aquestes eines i unes bones rutines d’actualització, recerca i resposta a les interaccions que, tard o d’hora, arribaran, l’emprenedor ja és en el punt d’integrar gestors de xarxes socials, com HootSuite o TweetDeck i de dissenyar-se un bon quadre d’impacte en aquests entorns. Un quadre d’impacte que inclogui l’audiència, les interaccions, l’interès i el compromís, no cal que s’allunyi massa del que apareix en l’apunt esmentat d’en Xavier Lasauca.

Restant a gust de l’emprenedor el fet d’afegir-hi algun indicador precís i propi sobre l’impacte de la vida social en les vendes de l’empresa. Indicador d’impacte sempre indirecte i que, personalment, considero no només innecessari, sinó fins i tot contraproduent, ja que ens pot fer tendir a deixar la capacitat d’influir per intentar imposar-nos sobre un visitant que es pot sentir molest pel nostre pressing constant, en lloc de trobar-se un confident en les temàtiques de les quals el nostre negoci ens ha donat experiència notable.

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.