Gotes d'aigua

Durant aquest primer mes d’apunts des del núvol, he focalitzat l’atenció en les oportunitats del nou món que anem generant els bàrbars – per utilitzar l’expressió d’en Baricco que pot fer més fortuna entre les velles elits de l’economia global, tot i que ens preferim titllar de nòmades, de nadius digitals o … deixem-nos de nomenclatures que encara som enmig d’una revolució social. -.

Però, avui, canvio de direcció i m’endinso en el carreró dels diners. I és que, si has tingut la santa paciència de seguir-me, t’hauràs fet la pregunta fonamental:

I qui paga la festa?

 Doncs avui miro de donar-hi resposta, tot utilitzant la clau que ja vaig deixar anar en acabar l’apunt Col·laborem, col·laborem…. El seu nom és finançament en massa o, per a ser fins i integrats, crowdfunding.

El finançament en massa és una forma de finançar propostes, projectes, empreses, … que el creador difon públicament. Les persones que volen, hi posen algun calé. Vindria a ser allò de: “em deixes unes monedetes per agafar el metro?”, però fet a l’engròs i amb un sentit de continuïtat.

Com ens diu un dels col·lectius que més fort està apostant per aquest model en el sector de les industries culturals, “abans l’espectador era tan sols un consumidor passiu, que anava al cinema, es gastava nou euros, consumia i tornava a casa.” Ara, en canvi, “l’espectador posa nou euros i es converteix automàticament en co-productor” o, com diuen els d’arregladoperoinformal.info, algú que “tiene la capacidad de participar en el proceso de creación, producción y ejecución del mismo” per què, ara, hi prenc les paraules de Nativa.cat, “l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins ”. Ja no gasta, inverteix. Inverteix perquè té alguna cosa a dir, perquè vol participar en la consecució d’un determinat equilibri. Un equilibri on ningú hi perdi i tothom hi guanyi, on ningú s’acabi sentint un objecte inanimat.

Posem alguns exemples de projectes finançats d’aquesta manera i, per fer-ho com Déu mana, comencem pel més conegut:

La Wikipedia, l’eina que ha revolucionat el món de les enciclopèdies i que es finança integrament amb les aportacions de la gent que, tot responent a la crida anual d’en Jimbo Wales – el seu creador -, decideix aportar algun euro per a què segueixi rutllant la cosa, participant així en un producte fiable i autogestionat per una comunitat de bàrbars que han ocupat el Palau d’Hivern del saber enciclopèdic o, en paraules vulgars, gent que deixa la seva individualitat per a participar en la compilació de coneixements i aprenentatges compartits. Això també té nom màgic, se’n diu crowdsourcing i potser un dia te’n dono quatre pinzellades.

Un altre que porta temps utilitzant el mateix sistema, però en un entorn un xic diferent, és la xarxa oberta i neutral Guifi.net, una aposta que va fent xarxa amb microprojectes de connexió que es financen mitjançant les aportacions de la gent que, diga’m egoista, aprofitarà el microprojecte a finançar per tenir millor connexió a la seva comarca, ciutat, poble, barri o vivenda.

Però, de moment, on hi ha més exemples d’ús del finançament en massa és en l’àmbit de la cultura. Un món amb propostes com:

– El Cosmonauta, un projecte híbrid entre el finançament de massa i el tradicional, però que ha sabut aprofitar el crowdfunding com a arma de màrqueting massiu. 

– No-res, un documental 100% crowdfunding del qual encara en pots ser co-productor; o

– Arròs Movie que, com la gent que l’ha ideat diuen, és “una road movie feta amb el teu granet d’arròs, llicències lliures i amor a la paella! “

En conclusió, el que et vull dir és que, més enllà de les subvencions, de les rondes de finançament i del capital de risc, hi ha una pluja de gotes d’aigua disposades a regar qualsevol projecte que estigui disposat a navegar pels mars de la imaginació, l’empenta i la creativitat, amb un xic de paciència i bona voluntat.

Eps! I tot això sense entrar en la galàxia dels bancs del temps, dels bancs de coneixement i de les monedes locals o comunitàries, tot un altre planter per moure un nou món… des del núvol.

Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen