Vols jugar amb mi?

Quan deixem de jugar, deixem de ser infants.
Quan deixem de ser infants, deixem d’aprendre.
Quan deixem d’aprendre, deixem d’emprendre.

I és aquest el principal motiu d’aquest apunt sobre videojocs i emprenedoria. Un apunt que bascula entre dos webs clàssics, però encara vigents i suficients per esdevenir actualitat i noticia.

El primer dels enllaços ens porta a gestionar un grup de música des dels seus orígens fins a esdevenir allò que el nostre esdevenir emprenedor ens permeti. I és que Music hero, creació de la Junta de Andalucia per a nanos de 12 a 17 anys, es pot jugar des de casa o a l’aula, de manera individual o col·lectiva, relaxadament o competitivament. En el web de la iniciativa pública es fixen les normes per a treure’n el màxim suc educatiu.

Jo l’estic tastant en la seva versió de Facebook, però ara com ara només vaig assajant i posant paciència al projecte. Espero poder desenvolupar d’altres habilitats més divertides i també necessàries per emprendre. Oi més, perquè el joc i l’avorriment no lliguen, si el què es vol és que l’usuari aprengui. I és que sense diversió, la ment no s’obra i sense ment oberta, com es pot aprendre?

La segona de les adreces, un clàssic més clàssic que el clàssic que acabo de presentar, no és un joc en concret i, de fet, supera de llarg l’àmbit emprenedor. I és que social impact games és un repositori de jocs socials, és a dir, de jocs que a més de divertits i entretinguts, aprofiten per a
denunciar o posar l’accent en aspectes del nostre benvolgut món real. Com no pot ser d’altra manera doncs, disposa d’una bona relació de jocs relacionats amb el món de l’empresa.

Ens posem a jugar i millorar les nostres habilitats emprenedores?

Anuncis

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.