Quė busco en un allotjament?

Després de la campana del passat dimecres, torno amb un #desdelnúvol sobre la meva primera experiėncia amb airBnB, la xarxa d’allotjaments que fa uns dies va aparèixer mediàticament arran de la denúncia del sector turístic català.

Com deia doncs, aquesta darrera setmana de juliol, hem utilitzar aquest servei per a visitar la vall de Chamonix, als Alps, amb la dona embarassada i la menuda de 30 mesos.

Difícilment ho haguessim fet d’altra manera, ja que som habituats a moure’ns al nostre aire i a cercar sempre la convivència máxima amb la gent que visitem, tot diluint-nos-hi, si és possible.

A diferència dels allotjaments formalitzats (hotels, apartaments turístics, albergs, …), les alternatives col·laboratives (airBnB, couchsurfing, …) superen la frontera turista-autòcton i permeten conviure amb la quotidianitat del destí, generant una manera de viatjar que ens resulta més autèntica.

Aquest és el nostre modus de viatjar. Una manera de moure’ns que, com es pot veure, no resta negoci al sector turístic tradicional. Sector que no hem deixat d’utilitzar per a fer nit en pujar i baixar dels Alps, ni per invertir els nostres diners a l’hora de visitar les atraccions turístiques de la zona.

Tancar-se al nostre mode de viatjar -prou comú nord enllà-, com es despren de la multa de la Generalitat a airBnB o les exigències que se’n driven, només pot afectar negativament al coneixement de Catalunya i llur capacitat d’atracció.

Altra cosa és el mal ús que, com en tots els casos, es pugui fer d’aquests serveis. Un mal ús que, afectant a la convivència, ha d’estar perseguit i penat, lògicament.

Un fantasma recorre el planeta: el fantasma del datacentrisme

El títol semblaria agosarat o apocalíptic, si més no per algú que no hagi tingut la oportunitat de visitar la magnífica exposició que el CCCB ens ofereix a la seva seu de Montalegre, 5.

Però si hom té el valor d’apropar-s’hi, patirà una sotragada interior amb efectes similars als del títol de la mateixa. I és que Big Bang Data esventra la xarxa, els seus usos i abusos i ens ensenya tot allò que l’smartphone, el portàtil o el semàfor de la cantonada no ens ensenya directament.

Surts de l’exposició amb el convenciment que ens vigilen, que som en la distòpia de George Orwell, però que, justament les mateixes eines que actualment conformen aquesta distòpia poden ser emprades per a construir utopies o, si s’és més proper, per a encertar-la del tot a l’hora d’ubicar un punt de venda a Barcelona o preveure els imprevisibles embats de la natura.

Si us fa por escapolir-los sota el llençol del fantasma, podeu fer un tast força complert del datacentrisme des del seu projecte on-line. Endinseu-vos a bigbangdata.cccb.org i conegueu les oportunitats i les amenaces d’un món que ja ha emmagatzemat 700 terabytes en un gram d’ADN, el nostre codi genètic.

En paral·lel a l’exposició el llibre Opportunity Valley d’en Hugo Pardo aprofundeix en aquest món i intenta mostrar com aprofitar tot aquest valor per a posar-lo al servei de l’economia col•laborativa i el bé comú.

Abran juego señores!… que Matrix ja és entre nosaltres i la teva entitat finacera hi té accés.

L’ofici més antic del món s’autoorganitza

Aquesta setmana em recolzo en una informació apareguda ja pa un parell de mesos al suplement Cetrencada, el canal que elaboren els estudiants de tercer curs del grau de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra dins el marc de l’assignatura Taller Integrat de Periodisme, que contempla les especialitats de premsa, ràdio, televisió i internet.

I és que, a través d’aquest mitjà, s’han fet ressó de la primera cooperativa de serveis pel treball sexual de l’estat espanyol:  Sealeer.

Sealeer Cooperativa, que es va presentar al febrer d’enguany, aplega a una quarantena de professionals del sexe i neix amb la voluntat de donar cobertura legal a les persones que exerceixen la prostitució amb l’objectiu que puguin regularitzar la seva situació com a autònoms.

I tenen un paraigua sindical potent i en plena organització i creixement: L’Associació Professional del Sexe de Catalunya que vetlla per dignificar el treball sexual, posar fi a l’estigmatització, conquerir els drets socials i laborals propis de qualsevol treballador i assolir el compromís de l’estat per unes estructures que garanteixin el lliure exercici d’aquest ofici.

En línies generals, com diuen en la publicació digital de la que veu aquest apunt, l’associació defensa un exercici del treball sexual lliure i autogestionat – autònom o cooperatiu –, i la formació de treballadores i treballadors per aquest fi.

Una bona iniciativa per a batallar per les condicions laborals i l’economia lliure i autogestionada des de les entranyes del sistema.

Els antisistema es financen sistèmicament?

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.

Si, ho sé, sóc un pecador. N’estic abonat!

Aquesta setmana m’allunyo un xic de l’economia que m’agrada i em confesso usuari i client d’un servei de pagament a Internet que té poc de social i solidari, però que m’ha captat en les seves xarxes. Es tracta d’Spotify i, si vols i em busques, prometo retornar el follow que em facis.

Em confesso un sonat de la música des de ben petit. Suposo que, quan encara no tenia memòria, devia ballar qualsevol cosa que sentissin les meves orelles igual com ho fa ma filla.

En la meva memòria d’infant hi ha una ballaruca roquera al Moll de la Fusta en aquells anys on s’hi feien concerts i coses d’aquestes i, ja amb dotze anyets, una possessió infernal dels timbals i les maraques de la torçida que havia aterrat a Barcelona seguint aquella tremenda selecció de Zico, Socrates i companyia.

Quantes cintes de cassette dec tenir gravades i amb caràtules personals i intransferibles fetes en aquells anys adolescents? Quants LPs coven pols en algun racó d’aquest món personal? I CDs?

L’spotify em permet recuperar alguns d’aquests materials que van omplir hores d’esbarjo occidental, els més comercials de tots, ja que em falten aquells materials de petites productores d’estar per casa o aquelles maquetes autoeditades per amics, coneguts i saludats. Però bé, això és el què m’ha portat al servei que, per postres, em relaciona la meva música amb d’altra música similar i tot a un preu molt competitiu. Si més no, just el què estic disposat a pagar per un servei que ensuma el futur de la industria musical. Però que em genera un parell de dubtes:

L’empresa guanya diners amb aquest servei?
I les empreses que n’inclouen els seus catàlegs?

ACTUALITZACIÓ 2 DE JULIOL 11:22:
És bonic fer un apunt sobre el model de negoci de la música i veure  que pot ser tendència del proper any:
Google se queda las recomendaciones musicales de Songza, via GenBeta.

Tinc una resposta! No m’importa la pregunta!

No tinc per costum parlar de llibres en aquest bloc. Sempre he pensat que el millor llibre per un emprenedor, en el sentit més ample del mot, és el de la Vida, l’assaig-error, l’equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ahir va ser Sant Joan i, de la foguera de la memòria, en vaig salvar un, de llibre. I aquí el vull presentar.

Set fracassos que han canviat el món no és un llibre més de ciència, tecnologia i societat, sinó que és una amena i útil lectura per a qualsevol tafaner que vulgui surfejar o capbussar-se en la manera de funcionar del món i com una resposta errònia sobre la pregunta formulada – un fracàs – acaba essent una palanca de canvi que impulsa la innovació.

Amb el suggerent subtítol del rentavaixelles a la telefonía mòbil, l’obra de Llorenç Valverde repassa més de set innovacions que van perdre el present, però que van construir el futur. I entre els fracassos del llibre, s’hi belluga una fauna humana d’actrius de cinema, joves esbojerrats i amb ganes de divertir-se, militars i homes de negoci, fins i tot, un músic avantguardista i les necessitats fisiològiques dels astronautes.

Si per postres ets un emprenedor que empra internet de manera compulsiva, de ben segur que el llibre et desmontarà la llegenda de l’origen militar de la xarxa de xarxes. Ho farà amb quatre paraules i una evident demostració.

A més a més, i com a mostra del ric anecdotari que inclou aquesta peça d’artesà bregat en mil batalles, aprendràs la relació entre la telefonia mòbil i una de les pel·lícules que van marcar les hores d’esbarjo de món pare: Quina relació pot haver-hi entre Samson and Delilah i els aparells que portem a la butxaca i han canviat les nostres vides?

Et sorprendrà conèixer-la, tant com comprovar que el món no avança pels èxits individuals, sinó pels fracassos col·lectius i les respostes equivocades a preguntes incorrectes.

El mati del pastor: emprenedoria rural a l'abast de tothom

Diumenge, mentre força castellers reivindicaven novament la llibertat d’en Sergi Rubia, nosaltres ens desplaçàvem devers un punt imprecís de la geografia catalana per a fer un tast del viure essencialment rural, però adaptat als temps moderns. El viure d’una família que, del seu mas, en fa negoci i de la seva activitat, vocació.

Segur que no és un cas únic, però veure com rutlla un negoci tan tradicional com és el de la cria de bestiar, alimentant-lo de la manera més natural possible i aprofitant els recursos generats per a major eficiència, et fa sentir que tot s’està fent i tot és possible.

En aquest cas, el que vam visitar el passat diumenge, un ramat d’unes 500 ovelles i xais, marrans i cries a banda, van fer les delícies de la més menuda de casa, així com dels dos fills d’una altra família que ens acompanyava.

No entraré en els detalls de la visita ja que, anar-hi, és a l’abast de qualsevol família, però si que deixo en aquest bloc emprenedor la vàlua dels coneixements adquirits i algun detall com que la llana de les ovelles no té cap valor comercial i acaba formant part del jaç que les ovelles tenen al corral.

Una irreparable pèrdua per un territori que havia fet de les filatures i els tintats la seva principal font de riquesa.

El Govern espanyol s’enfronta a la Comissió Europea pel consum col·laboratiu

Dimecres passat parlàvem de la por que el consum col·laboratiu desperta en l’economia tradicional i com, aquesta darrera, s’acarnissa sobre una manera de fer que ha arribat per quedar-se i que, si no se la regula, acabarà fent forat al marge del “sistema”.

Aquesta setmana, l’hem començada amb un nou capítol d’aquesta disputa i, com ja va essent habitual, tornem a dedicar l’apunt #desdelnúvol a en Sergi Rubia.

Som-hi! Va per tu!

Dilluns, el Ministeri de Foment emetia nota de premsa sobre els serveis de consum col·laboratiu que, en l’entorn del transport, estan començant a aterrar a Espanya.

L’esclat ha arribat a tots els mitjans, sobre tot digitals, que centren la polèmica en BlaBlaCar, una plataforma on els usuaris manifesten els seus trajectes per tal de compartir despeses i, per tant, sense finalitat lucrativa. Però sembla que, aquest no és el cas, com molt bé indica @earcos en la seva informació.

La nota de premsa té un destinatari molt clar, es tracta d’Uber, l’aplicació de transport entre particulars, que ha aixecat protestes de taxistes d’arreu d’Europa, però que compta amb el suport explícit de la Comissió Europea.

Com acabarà tot plegat?
Si la Comissió fa una directiva regulant el consum col·laboratiu, què farà el Ministeri de Foment?
Allargar-ne la obligada introducció en la legislació espanyola?

Els temps estan canviant i la resistència mai afavoreix a qui s’enroca en el passat.

El consum col·laboratiu fa por a l’economia tradicional

Dilluns 26 de maig una bretolada legal va desviar l’atenció dels mitjans de comunicació envers avalots descontrolats en les nits sansenques i van desviar el focus principal de l’emprenedoria social, solidària i cooperativa que està fent forat en el món occidental i que tenia en el Centre Social Autogestionat Can Vias un node de desenvolupament important.

La reacció de bona part dels veïns de Sants durant aquesta setmana llarga ja és un bon indicador dels serveis que, des de l’esmentat equipament, es nodria el barri.

El fet ha coincidit amb el posicionament de la Unió Europea envers dos projectes col•laboratius que, des de sectors tradicionals, han estat fortament qüestionats.

El cas és però que l’economia col·laborativa va fent forat en l’economia tradicional, sobretot entre els joves.

Joves com en Sergi Rubia que participa activament en projectes col·laboratius com ara la Viquipèdia, del qual n’és un actiu col•laborador, o la Colla de Castellers de Barcelona, en la qual exerceix un bon grapat de tasques que fan rutllar la quarta colla castellera més antiga del país.
Aquest diumenge, els Castellers de Barcelona, una bona alternativa de networking i de dinamització del món cultural que podríem dir que competeix en el mercat de l’oci de la ciutat de Barcelona, celebra els seus 45 anys.

Ho farà a la plaça de Sant Jaume i ho farà en el marc de la campanya Human Towers for democracy. Una mostra del creixement de l’economia col·laborativa que sembla que ha molestat als servidors de l’economia tradicional.

Quan la cultura fa nosa

Imatge extreta de twitter

Escric , com la majoria de periodistes, amb les cartes marcades. Desconec les negociacions entre els gestors de Can Vies i l’Ajuntament que avui apareixen als mitjans de comunicació, ARA inclòs, com a disculpa o atenuant del desallotjament de Can Vies, el centre santsenc autogestionat que, des de fa 17 anys, cobreix moltes de les mancances socials i culturals de l’històric barri barceloní.

El cas de Can Vies té més delicte, fins i tot, que d’altres desallotjaments, ja que l’edifici és propietat de Transports Metropolitans de Barcelona –empresa pública, cal recordar-ho- i, per les informacions que m’arriben, no hi ha cap projecte d’ús de l’espai.

No hi havia en el cas Can Vies una possible solució a l’estil de l’Ateneu La Flor de Maig? Quins motius hi ha darrera d’un desallotjament que arriba després d’una campanya de desprestigi del centre iniciada per uns fets, encara per esclarir, ocorreguts el proppassat 12 d’octubre?

Més enllà de Can Vies, caldrà una investigació a fons dels fets santsencs: Qui va cremar la Unitat Mòbil de TV3? I, el més luctuós – perquè se’n coneixen els culpables i els paguem entre tots – : Per què es va atacar la seu de les cooperatives La Directa i La Ciutat Invisible? Per què, amb els meus impostos, trenquen un vidre que haurà de pagar la meva aportació per a la consolidació d’un mitjà de comunicació cooperatiu com La Directa?

Esperem que la bretolada dels integrants de la Unitat 0071 dels Mossos rebi les mesures disciplinàries que calgui. Ja que no és de rebut atacar periodistes de manera gratuïta i sembla que, en el moll de l’ós de l’actuació policial contra aquesta seu, hi ha la ràbia contra els periodistes d’un mitjà que ha destapat alguns dels casos més nocius de la nostra policia nacional: Cas Quintana, apallissaments a la comissaria del Raval, etc.

Tot el meu suport als gestors de Can Vies, als veïns de Sants, als periodistes afectats per les estossinades – inclosos els de la Unitat Mòbil de TV3 i el de la Cadena Ser que, segons diuen fonts ben informades, va rebre dels Mossos – i, si us plau, que la investigació de les actuacions i els fets de Sants no restin en el bucle etern del calaix dels expedients sense esclarir.