Emprendre sense un duro

Després de fer la cervesa, m’he quedat sense un duro per emprendre. I, per això, torno a somiar en aquests moments inicials en què l’emprenedor té idees en marxa, ganes de moure’s i molta il·lusió. Tanta il·lusió com manca de diners. Uns diners que són la sang que circula per les venes de la societat emprenedora on ens trobem. 

Abans de veure què puc fer amb la butxaca buida, faig una foto del moment: la foto de les venes més marcades i evidents que han aparegut per aquestes pàgines recentment: La vena que m’és m’agrada és la del finançament en massa. L’altra vena notable és la dels  àngels inversors i els emprenedors en sèrie.

Em guardo la foto a la cartera i segueixo caminant, tot presentant una vena que, no per manca de diners, presenta menys interès a l’hora d’obrir portes a les il·lusions. És la vena de l’intercanvi i els bancs de coneixement.

I, per fer-ho, m’agafo de la mà de l’Alvaro Solache i la Teresa Cristóbal, emprenedors social en sèrie que hores d’ara mouen els seus projectes des de les muntanyes de Lleó. Ells em porten a la seva xarxa social de gent corrent i ànima dispesa.

Comunitats.org és un producte de recent creació i en constant evolució que, com diuen els seus creadors, facilita “l’intercanvi de coneixements entre aquelles persones que vulguin iniciar el seu propi negoci”, tot “oferint, o trobant, aquells coneixements que els fan falta per a desenvolupar els seus projectes, aprofitant l’avinentesa per donar a conèixer les seves iniciatives i trobar a gent disposada a invertir el seu temps en elles”. 

Quina és la moneda d’aquesta xarxa? El temps que hom dedica a projectes aliens. Un temps que es converteix en moneda social, una alternativa prou bona per començar a emprendre amb empenta i pocs diners, tal i com demostra un altre “monstre” amb bloc notable a Internet.

El seu nom és Julio Gisbert i, a vivirsinempleo.org, ens va ensenyant alternatives a l’economia del diner. Eps! Com ell mateix deia en una recent entrevista, no es tracta de substituir, sinó de subsistir. De subsistir en un entorn més humà, on l’egoisme no és la base del sistema i els egos són força mundans: O hi guanya tothom, o la teva aportació no hi cap.

Si no tens diners, però tens idees, valors i coneixements, aquí tens un terreny de joc on començar a bellugar-te. A canvi d’ajudar als altres amb els seus projectes, ells t’ajudaran a tu amb els teus. I, entre tots, hi guanyareu una mica, tot recordant que, en temps de crisi, és quan millor funciona l’esperit de Wörgl, una alternativa parida en aquella crisi que ens va fundar a nosaltres i que, si recordes els llibres d’història, en deien el crack del 29.

Sense cervesa, no hi ha emprenedor

O, millor dit: sense emprenedor no hi ha cervesa.

I no t’espantis, que no tinc la intenció que castiguis el fetge amb litres i litres de cervesa per tal de montar el teu negoci. Ans al contrari, vull que que ho facis amb el paladar apunt per accedir a un sector emprenedor que em crida l’atenció cada cop que, navegant sense nord, tafanejo per la web.

I és que, més enllà de l’Estrella, la San Miguel i la Moritz -amb uns sabors molt determinats i produccions força massives-, hi ha tot un món de cervesers artesanals que demostren com, amb bon paladar i força empenta, es pot emprendre en un sector on cada consumidor pot esdevenir productor al mateix temps.

Entrem al món de les cerveses artesanals per la Falda del Montseny. A Sant Miquel de Balenyà, hi trobem les instal·lacions de la CCM, la Companyia Cervesera del Montseny, una de les artesanes més antigues d’entre les novelles emergents. I és que, en els orígens d’aquesta cooperativa hi trobem – i si algú del sector creu que m’erro que m’ho digui – al Pep Guardiola de les cerveses locals, en Pablo Vijande. una de les ments i mans més actives d’aquest món de petites empreses que han fet de la cervesa un negoci lucratiu.

Un sector que sembla que va néixer al voltant de la desapareguda Barcelona Home Brewers (BHC), associació d’el·laboradors casolans de cervesa, i que és farcida d’emprenedors que estimen la competència com un entorn on compartir experiències, i arribar a un mercat de prosumidors (productors i consumidors a la vegada) que creix constantment.

De fet, els mateixos productors animen a la producció casolana de cerveses – qui perd els orígens, perd identitat, que diuen -. Un exemple d’aquest fet és la pàgina cervezas.info on, a més a més de formació i informació, ofereixen el material per a fer la pròpia cervesa. Costos baixos d’el·laboració permeten l’ebullició d’aquest sector, un sector on, la diferència entre produccions, la marca la diversitat de sabors i la capacitat de costumitzar els productes treballats. I un segon exemple és el bloc Cerveza Artesanal en Cataluña, el millor mitjà per a seguir el dinamisme d’aquest jove, però ferm sector productiu.

No puc tancar aquest apunt sense fer referència a la cervesera pionera d’aquesta jove fornada de cervesers catalans. Es tracta de la Llúpols i Llevats d’en Àlex Padró. La seva marca, Glops, és la que fabrica més estils de cervesa diferents i va saber apropar-se a Barcelona Activa, l’Agència de Desenvolupament Local de l’Ajuntament de Barcelona, per a cercar l’assessorament necessari per donar forma a la seva proposta emprenedora. Érem a finals del 2004 i l’any següent començava l’aventura cervesera d’un veí del Poble Sec que s’establia a l’Hospitalet de Llobregat.

Gotes d'aigua

Durant aquest primer mes d’apunts des del núvol, he focalitzat l’atenció en les oportunitats del nou món que anem generant els bàrbars – per utilitzar l’expressió d’en Baricco que pot fer més fortuna entre les velles elits de l’economia global, tot i que ens preferim titllar de nòmades, de nadius digitals o … deixem-nos de nomenclatures que encara som enmig d’una revolució social. -.

Però, avui, canvio de direcció i m’endinso en el carreró dels diners. I és que, si has tingut la santa paciència de seguir-me, t’hauràs fet la pregunta fonamental:

I qui paga la festa?

 Doncs avui miro de donar-hi resposta, tot utilitzant la clau que ja vaig deixar anar en acabar l’apunt Col·laborem, col·laborem…. El seu nom és finançament en massa o, per a ser fins i integrats, crowdfunding.

El finançament en massa és una forma de finançar propostes, projectes, empreses, … que el creador difon públicament. Les persones que volen, hi posen algun calé. Vindria a ser allò de: “em deixes unes monedetes per agafar el metro?”, però fet a l’engròs i amb un sentit de continuïtat.

Com ens diu un dels col·lectius que més fort està apostant per aquest model en el sector de les industries culturals, “abans l’espectador era tan sols un consumidor passiu, que anava al cinema, es gastava nou euros, consumia i tornava a casa.” Ara, en canvi, “l’espectador posa nou euros i es converteix automàticament en co-productor” o, com diuen els d’arregladoperoinformal.info, algú que “tiene la capacidad de participar en el proceso de creación, producción y ejecución del mismo” per què, ara, hi prenc les paraules de Nativa.cat, “l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins ”. Ja no gasta, inverteix. Inverteix perquè té alguna cosa a dir, perquè vol participar en la consecució d’un determinat equilibri. Un equilibri on ningú hi perdi i tothom hi guanyi, on ningú s’acabi sentint un objecte inanimat.

Posem alguns exemples de projectes finançats d’aquesta manera i, per fer-ho com Déu mana, comencem pel més conegut:

La Wikipedia, l’eina que ha revolucionat el món de les enciclopèdies i que es finança integrament amb les aportacions de la gent que, tot responent a la crida anual d’en Jimbo Wales – el seu creador -, decideix aportar algun euro per a què segueixi rutllant la cosa, participant així en un producte fiable i autogestionat per una comunitat de bàrbars que han ocupat el Palau d’Hivern del saber enciclopèdic o, en paraules vulgars, gent que deixa la seva individualitat per a participar en la compilació de coneixements i aprenentatges compartits. Això també té nom màgic, se’n diu crowdsourcing i potser un dia te’n dono quatre pinzellades.

Un altre que porta temps utilitzant el mateix sistema, però en un entorn un xic diferent, és la xarxa oberta i neutral Guifi.net, una aposta que va fent xarxa amb microprojectes de connexió que es financen mitjançant les aportacions de la gent que, diga’m egoista, aprofitarà el microprojecte a finançar per tenir millor connexió a la seva comarca, ciutat, poble, barri o vivenda.

Però, de moment, on hi ha més exemples d’ús del finançament en massa és en l’àmbit de la cultura. Un món amb propostes com:

– El Cosmonauta, un projecte híbrid entre el finançament de massa i el tradicional, però que ha sabut aprofitar el crowdfunding com a arma de màrqueting massiu. 

– No-res, un documental 100% crowdfunding del qual encara en pots ser co-productor; o

– Arròs Movie que, com la gent que l’ha ideat diuen, és “una road movie feta amb el teu granet d’arròs, llicències lliures i amor a la paella! “

En conclusió, el que et vull dir és que, més enllà de les subvencions, de les rondes de finançament i del capital de risc, hi ha una pluja de gotes d’aigua disposades a regar qualsevol projecte que estigui disposat a navegar pels mars de la imaginació, l’empenta i la creativitat, amb un xic de paciència i bona voluntat.

Eps! I tot això sense entrar en la galàxia dels bancs del temps, dels bancs de coneixement i de les monedes locals o comunitàries, tot un altre planter per moure un nou món… des del núvol.

Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.

Col·laborem, col·laborem …

… que el món s’acaba!

Poc abans del Nadal – carai si en fa de temps, quan es parla d’Internet! -, el CESCA va acollir una conferència sobre nous models de negoci en entorns digitals. L’objectiu d’aquell aplec, emprenedor i digital, era el d’animar el mercat de les telecomunicacions i de l’accés a la Xarxa. De fet, no calia desplaçar-s’hi per a seguir la conferència, ja que, coses dels tecnòlegs, la transmetien directament per Internet.

Com a moderador hi havia una d’aquestes bèsties catalanes que s’atipen de TIC, l’Andreu Veà que, entre d’altres feines, presideix la Secció espanyola de la Internet Society, organisme que vetlla perquè els beneficis d’Internet arribin a totes les persones del món mundial. I, com a convidat, un dels cervellets més ben dotats del sector, el d’en Ramon Roca, tecnòleg infatigable i una de les ments prodigioses que hi ha darrere de Guifi.net. Guifi.net, per cert, és una iniciativa ciutadana que està creant xarxes de telecomunicacions obertes i que, hores d’ara, és un dels majors referents mundials en aquest sector amb més de 10.000 nodes operatius a Europa, Amèrica i l’Àfrica. I tot això, havent nascut al municipi sense poble, és a dir, al remenut, però potent, Gurb de la Plana.

L’aposta de Guifi.net rau en habilitar l’usuari, que és qui posa els diners, per decidir en què i com inverteix el seu capital, gaudint així del nivell de servei que necessita. Per a fer-ho possible, la gent de Guifi.net, proposa noves maneres d’operar la xarxa, més obertes, més plurals i farcides de noves idees. Asseguren que els avenços tecnològics i les xarxes de nova generació ofereixen oportunitats molt interessants per a fer-ho possible. L’experiència de Guifi.net en aquest camp és força dilatada, així com les possibilitats de negoci que s’han anat gestant dins de la comunitat d’usuaris d’aquest servei.

En el rerefons de tot plegat, hi ha la necessitat d’assolir els objectius de l’Agenda Digital Europea 2020, uns objectius impossibles d’abastar amb l’actual model d’accés a Internet, dominat per empreses que ataquen la neutralitat en la circulació de les dades, tot posant barreres al mercat, per tal de limitar l’accés de nous agents. Uns agents que tenen una dimensió més humana, com ara els autònoms i les petites i mitjanes empreses, la base de teixit empresarial de la majoria de mercats del món. Les mateixes que potser poden donar un millor servei al client, que, al final, és qui posa els diners en dansa.

I, si el cas de Guifi.net en el camp de l’accés a la xarxa no és suficient, aquest passat dissabte les ciutats de Barcelona, Madrid i Donosti acollien el I Festival Crowdfunding o, per dir-ho en paraules més locals, el I Festival que presenta experiències i projectes de “finançament en massa”. Caldrà seguir-ne el rastre en un proper apunt.

Capitalisme 2.0: les persones canvien el món?

A la feina ens fan formació. Tenir el personal format és una de les eines més potents per a entrar en el cercle virtuós que plantejava un expresident del Barça tot just arribat a la política parlamentària.

Un dels cursos que ens fan enguany és d’anglès. I jo tinc la sort de gaudir d’un professor londinenc que no s’està de comparar les realitats de la seva metròpoli amb els de la nostra capital. Amb un peu a cada banda, ens deia, en una de les seves classes, que no entenia com aquí, en entrar en un negoci, tot client és un potencial lladre. Ens deia que a Londres, qualsevol comerciant prefereix perdre un caramel o una cartera, que no pas fer sentir malament la clientela, amb un vigilant contínuament seguint-li les passes; o que, en un banc, el tracte és exactament el mateix si hom hi va a fer un ingrés de 100 que de 100.000 euros. El raonament que un en fa és que, allà, ja s’ha implantat el capitalisme 2.0 i que, aquí, portem uns anyets de desavantatge.

 Què vull dir? Què és el capitalisme 2.0?

Doncs vull dir que allà on el capitalisme 2.0 ja ha entrat en dansa, el poder real no és en les empreses, sinó en els individus del carrer, les seves opinions i les seves necessitats més bàsiques. L’altre dia llegia en un bloc de nom tan suggeridor com Del yo al nosotros que el capitalisme 2.0 és la perfecció del sistema: En un entorn com aquest tota demanda queda coberta. Utòpic? Potser si, però aquí és on entren les tres recomanacions que il·luminen aquest apunt:

1.- Capitalismo 2.0. El poder del ciudadano para cambiar el mundo, el llibre que han escrit a quatre mans una emprenedora amb olfacte social, la Patricia Sáez, i una d’aquestes bèsties glocals parides a casa nostra, el Doctor Lluís Pareras, referent en emprenedoria en el camp de la Salut. Un treball que transparenta la suposada complexitat de l’emprenedoria social i que no s’està d’exemplificar la cosa amb casos d’èxit contrastable.

2.- El primer MBA Social (MBAS) en territori espanyol. Un programa que,  organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, proposa un mapa de carreteres per innovar i emprendre en el sector social i posa les bases per a la nova generació d’emprenedors socials al nostre país. I,

3.- El Programa de suport a l’Emprenedoria Social a Catalunya 2010-2011 que, impulsat i coordinat per dos dels Departaments més dinàmics de la vella Generalitat (el de Treball i el d’Economia i Finances) ha entomat la nova Gene d’en Mas a través de la seva conselleria d’Empresa i Ocupació. Un programa que desenvolupen la Fundació ESADE, Barcelona Activa i la Fundació Seira; i rep el recolzament d’entitats com l’Alumni UB, la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, MicroBank, Crédit Coopératif, Ara_Coop, FETS – Finançament Ètic i Solidari o la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur. Déu n’hi do de la selecció que aplega, no?

Tres recursos per treure el cap en un dels nínxols de mercat amb més potencial de futur i que dóna resultats que, sense menystenir els balanços, aconsegueix beneficis més humans i agradables.  Eps! I hi ha força remor de fons per titllar-lo d’un sector d’utòpics il·luminats!

Emprèn des del núvol!

Aquest any que tot just ara comença, arriba farcit de sucoses novetats per a la gent emprenedora de qualsevol classe i pelatge. Si el 2010 va ser l’any de l’esclat de les plataformes ciutadanes, liderades per emprenedors amb ganes de fer bullir l’olla, com ara, Gild, El Iniciador o Barcelona Enterpreneurship City, per posar tres casos força notaBles; el 2011 serà l’any de les xarxes socials que, nascudes en clau catalana, volen esdevenir mercadal nostrat de l’intercanvi global.

Glocalització és la parauleta que farà fortuna enguany. El mot no és nou. Car és nascut en la ruralia japonesa de la dècada dels 80. És glocal aquell que té la capacitat de crear ponts entre allò local i allò global. És a dir, que pot parlar en català de política internacional o, en anglès, dels problemes de Vilatova de Baix. De fet, el terme ‘glocal’ es fa servir en referència a aquelles persones que són capaces de menjar-se un pa amb tomàquet a Catalunya, o una brotxeta de saltamartins a Laos, és a dir, que no tenen massa problemes per adaptar-se a les realitats locals d’un món globalitzat i on les fronteres es desdibuixen si hom obre la ment i surt de casa.

I què te a veure tot aixó amb la gent emprenedora?

Doncs bàsicament que, l’any passat, va veure l’adaptació local d’eines globals que acceleren les capacitats de l’empresa catalana per trobar gent amb qui fer negoci i esdevenir més glocals.

La primera de les apostes és la de la Nova Anella, el testament que el Govern d’Entesa llega als seus substituts al capdavant d’ACC1Ó. Es tracta d’una xarxa de networking empresarial que té l’objectiu d’internacionalitzar l’empresa catalana. L’Anella no és una novetat. De fet, era un taud dificil de fer rutllar. Un mort en vida que, com l’Au Fènix, ha renascut de les seves cendres, i ara sí, ara sembla que és molt més usable i funcional. Tota una aposta per l’empresa que vol posicionar-se en aquest mercat global on som tots enredats.

La segona de les apostes, esdeve el punt de trobada de les empreses que tenen Barcelona com a referent, objectiu i imatge. Biznetarcelona, encara en fase de proves, és el regal de l’Ajuntament de Barcelona a les empreses de la ciutat. Un punt de trobada de part dificil, per llur magnitud i l’aplegament d’interessos que hi ha hagut a la rebotiga del projecte, però que està donant un resultat espectacular pel que fa a la generació d’espais de trobada i col·laboració a disposició dels usuaris que, en ell, hi fan estada. Obertura total per qui vulgui viure la Barcelona emprenedora i empresarial.

La tercera és l’aposta del rerepaís: Grèra neix d’un dels emprenedors amb més futur i visió emprenedora de casa nostra. En Josep Albertí és un manresà capaç de vendre estufes al desert del Sàhara. La tecnologia que hi ha darrera de la seva escombra aranesa és d’arrel vigatana. I, per postres – l’olfacte sempre mana -, el seu soci financer viu al rovell de l’ou de la ciutat de Barcelona, el punt que atrau més capitals d’aquest país que ens agermana.

Tres eines, tres estratègies, tres apostes que, complementades, esdevenen un nou mercat de contactes i relacions al servei de l’emprenedoria catalana. Ja sigui la dels estevets de botiga i manguitos, o la dels Verdaguers, Bonvies, Lees i d’altres “glocals” de nau ferrenya i mires àmplies.