Llença't

Tradicionalment, les àrees de desenvolupament local dels Ajuntaments i administracions públiques preocupades per l’esdevenir emprenedor dels seus administrats, han utilitzat un sistema comú de gestió de les voluntats emprenedores que s’apropaven als seus serveis.

Aquest sistema, creat en la dècada dels 80 majoritàriament, i que consisteix en una sessió informativa, o algun altre sistema similar d’entrada, i l’elaboració del Pla d’Empresa, acompanyat d’un seguit d’activitats formatives de suport, ja no és vàlid. I no ho és perquè es basa en la idea que la persona que inicia un negoci, l’emprenedor, és l’home total, capaç d’aprendre-ho tot i fer-ho tot per ell mateix. Un paradigma vàlid per a entorns simples, però no pas per a ecosistemes complexes com els actuals.

I és que, l’esdevenir de la creació d’empreses i l’experiència acumulada, demanen d’una revisió del sistema tal i com està pensat i esecutat encara en la majoria d’àrees i empreses del sector de la promoció econòmica local.

La reflexió suara feta i el nou model que es planteja a continuació van sortir d’una d’aquestes reunions amb proveïdors que, de tant en tant, cal fer per estar a l’aguait i captar noves propostes formatives a oferir a persones emprenedores i empreses de la ciutat.

El procés d’emprenedoria, que cada cop està utilitzant més gent, es fonamenta en dos principis bàsics de la vida: l’assaig – error, això sí calculat, i la cooperació o, per a utilitzar paraules modernes, el treball en xarxa.

Quins passos conformen aquest sistema d’emprenedoria?

1. Qui sóc?
Anàlisi de les habilitats i competències personals, motivacions i fortaleses de la persona que vol emprendre, incloent aspectes tan allunyats, aparentment, de l’empresa i la professionalitat, com les aficions, els hobbies o els desitjos inconfesats.

2. Idea de negoci:
Plantejar un mapa de possibles idees de negoci a partir de la reflexió feta en el primer pas d’aquest camí, tot seleccionant aquella que millor s’adapti al perfil que, de nosaltres mateixos, hem dibuixat.

3. Model de negoci:
Escanejar tots els models de negoci possibles per a fer viable la idea de negoci plantejada.

4. Posada en pràctica dels models de negoci:
Accedir a un espai de coworking i testejar els models de negoci durant un període de 2 ó 3 mesos d’intens treball entre professionals que, sense cap mena de dubte, serviran de crosses per aixecar el castell del nostre projecte personal.

5. Elaboració del Pla d’Empresa
Si cal, elaborar un Pla de Negoci a partir de l’experiència viscuda. Si no cal, elaborar plans estratègics de creixement per tal de monitoritzar allò que es vol aconseguir. Revisant-los, lògicament, amb constant paciència.

6. Constitució de l’empresa
Constituir empresarialment quan les quatre primeres passes ja s’han fet i en paral·lel a la cinquena, sempre i quan el projecte tingui beneficis suficients que n’asegurin la viabilitat.

Finalment, cal atendre a l’aprenentage viscut segons el qual la figura de l’emprenedor com a “home fet a si mateix i totalment autònom” és una fal·làcia renaixentista, i que les persones que assoleixen tirar avant el seu negoci no són les més competitives, sinó les que saben gestionar millor la col·laboració amb els millors experts possibles en cadascuna de les necessitats que se li plantegin al seu esdevenir emprenedor, siguin del mateix sector o d’un de més allunyat.

Lliçons castelleres per a persones emprenedores i empreses?

El passat cap de setmana, Tarragona va acollir la vint-i-cinquena edició d’una biennal festa castellera que deixa bocabadat a mig món i part de l’estranger.

Enguany, com fa dos anys, em va tocar viure-la #desdelnúvol i la xarxa de televisions locals, dos realitats paral·leles que considero exemples notables de coopetició, tot i la seva aparent divergència.

Els castells són un cas paradigmàtic de gestió d’equips en una caòtica realitat.

En una colla castellera s’hi apleguen una diversitat immensa de persones en peu d’igualtat. Les ganes, la constància i els mèrits són la base sobre les que es basteix el lideratge del cap de colla i del pinyol que ‘gestiona’ el dia a dia de la organització.

Una organització dedicada a gestionar el caos de les estructures efímeres i la fluidesa en l’entrada i la sortida dels recursos necessaris per a fer la seva feina.

Any rere any, una colla pateix canvis notables a tots nivells. El principal, potser, és el creixement de la canalla més menuda: aquella anxaneta fineta i valenta que va creixent i cal suplir per causes tan naturals com el fet de fer-se gran.

Els equips castellers, a més a més, treballen sota pressió. El punt màxim de tensió és en el moment d’alçar una construcció a plaça. Un moment que s’allarga des que s’anuncia el castell fins que aquest acaba, ja sia amb la caiguda o la deconstrucció.

Els castellers minimitzen la pressió amb una constància malaltissa: entre dos i tres assajos per setmana que, més enllà de preparar físicament a les persones implicades, les forma mentalment per a la màgia col·lectiva que oferiran en públic.

A nivell ccopetitiu, les colles assoleixen superar els seus límits col·laborant amb d’altres colles, ja sia amb assajos conjunts o oferint-se ha col·laborar a plaça. Un exemple paradigmàtic d’aquesta coopetició és la que mantenen Castellers de Barcelona i Castellers de la Vila de Gràcia, que, amb un nivell similar de construccions, no s’estan de col·laborar entre elles generant un cercle virtuós que els ha permès assolir els seus màxims històrics en la present temporada.

L’objectiu de tot plegat, al nivell emprenedor que ens ocupa, és l’autosuperació col·lectiva de l’organització a través de l’autosuperació decadascun dels seus components.

Un exemple de gestió que, a través de les seves colles més competitives, s’ofereix a grans empreses d’arreu del món.

La clau

Avui baixarem del núvol i ens mourem pel bonic món de les ferreteries i la còpia de claus. L’objectiu: mostrar un exempleritzant via crucis que acaba amb una recomanació per a totes aquelles persones que vulguin emprendre en el sector del retail o, en llenguatge més nostrat, de la venda al detall.

El cas és que ja fa uns quants mesos, per no dir anys, que vivim de lloguer a ciutat. La finca és històrica i el pis arranjat a la modernor del parquet i els panys de seguretat.

A casa som dos adults i una menuda, més un menudet que naixerà en breu, però també hi venen els avis osonencs i l’abuela del sud, pel què sovint necessitem més claus que les que el llogater ens va facilitar en el seu dia.

Amb el permis de l’amo, vam anar a fer claus en una ferreteria propera. Per la del portal no hi havia cap problema, però per la del pis, si. La clau, seguretat mana, necessitava d’una targeta per a fer-ne còpies.

Vam demanar-la al propietari i ens va dir que no tenia coneixement d’aquest fet i que, en cas de tenir una targeta, ell no la tenia pas.

Tornats al ferreter ens va inisitir en la raresa de la clau i la necessitat de la targeta identificativa per a fer-ne còpies.

Gairebé em voltat totes les ferreteries del barri i el resultat sempre ha estat al mateix fins que, ara fa uns dies, vam anar a la darrera ferreteria que ens quedava per visitar.

Allà, un senyor molt amable i professional esn sva dir que ell no la podia fer, però que al carrer Aragó hi havia una ferreteria especialitzada en claus d’aquella mena i que potser allà ens donarien resposta a la nostra necessitat.

Trobat el punt de venda per Internet – ara si que hi posem el núvol – i vist que tenia horari de migdia, m’hi vaig apropar i en vaig sortir al cap de cinc minuts, amb una còpia de la targeta i una clau nova de ttrinca que, en arribar a casa, obria el pany amb finura envejable.

El per què de tot plegat és que nosaltres, si hem de tornar a utilitzar els serveis d’una ferreteria, anirem directament al darrer dels punts de venda visitats al barri. L’únic que fou prou professional com per a dirigir-nos a la solució del nostre problema.

Així que, si vols fidelitzar clients, no els diguis que és impossible, informa’t de l’estat de l’art i dirigeix-los a la plena satisfacció dels seus anhels personals.

 

Consumisme de l’intercanvi

No és la primera vegada que el #ddn penetra en el món de l’intercanvi i el consum col·laboratiu, inclosos bancs del temps i d’altres formats tradicionals que no han deixat de rutllar ni en temps de vaques fartes.

Aquest cop però l’apunt serà un xic mandrós i s’aprofitarà de la llicència col·laborativa, com no?, emprada per Juan Manuel Sánchez al seu imperdible Sindinero.org. Per tant, aquest apunt resta sota llicència Creative Commons Atribució No Comercial Compartir Igual 2.5 Genèrica.

I bàsicament es dedica a traduir l’enumeració de 15 webs d’intercanvi online que han anat traient el cap en l’esmentat bloc durant els darrers dos anys:

1) Kompartir : Trueque contra la crisis: Al portal hom i pot trobar veritables gangues i oportunitats, establint relacions de mútua ajuda. Només has d’anunciar-ho, proposar el teu intercanvi i fer click a “komparte” o “Kambia”.

2) Guitarramania : Mercadillo de trueque online: Doncs sí, en els fòrums de Guitarramania.com també es pot intercanviar trastos diversos sense ànim de lucre (és a dir, sense diners pel mig). Això si, tots han d’estar relacionats amb el món de la guitarra.

3) De persona a persona : Intercambios online: “En aquests temps de crisi, hem de recolzar-nos els uns als altres i oferir els nostres coneixements i aptituds als altres, és una manera d’aconseguir intercanviar coneixements, serveis o articles, tots sortim guanyant.”

4) Interpals : Encuentra pen pals y aprende idiomas: Interpals porta més de 10 anys essent el lloc gratuït de referència per a la correspondència online, l’intercanvi cultural i l’intercanvi d’idiomes. El nombre d’usuaris, ja bastant important, no para de crèixer.

5) Timerepublik : Ofrece tus talentos a cambio de tiempo: “TIMEREPUBLIK és una plataforma amb una comunitat global en línia que permet als usuaris intercanviar serveis , on la unitat de la moneda no són els diners , sinó el temps . Aquí , el temps de tot el món realment es crea igual.”

6) Iamvo : Comparte el cuidado de tu mascota: Iamvo és una xarxa social on els propietaris de mascotes comparteixen la cura de les mateixes (va des passejar el gos fins a fer-se càrrec d’ell durant unes vacances), estalviant-se un bon grapat de diners en residències . Sens dubte, les residències canines i els passejadors de gossos odiaran aquest lloc.

7) Alojamiento gratis por el mundo a cambio de enseñar español: “Preneu bona nota d’un grup de couchsurfing que és una autèntica joia: Language teaching for long term accomodation. Es tracta de perllongar el vostre allotjament en el temps (parlem de diverses setmanes … fins i tot mesos ) a canvi d’ensenyar idiomes a qui us allotgi.”

8) Trampolinn: Red social de trueque de vacaciones: Trampolinn és una nova i prometedora xarxa social especialitzada en l’intercanvi de cases. El sistema utilitzat és nou: Comences oferint la teva casa o habitació, de manera que vas acumulant punts, fins que sigui possible usar-los per a allotjar-te a l’habitatge o habitació d’un altre usuari.

9) Book to book: Intercanvi de llibres a la teva ciutat, sense necessitat de pesades cerques entre pàgines. Només cal oferir algun llibre i definir els teus gustos, el sistema s’encarregua d’oferir-te els possibles intercanvis i informar-te’n automàticament. Totalment gratuït i sense mostrar informació personal.

10) “Prepárate” : Banco de tiempo online de Infojobs.net: Infojobs.net promou el primer Banc del Temps per al desenvolupament professional i personal per a cercar feina, una comunitat col·laborativa de suport mutu.

11) Trueque e intercambio en redpermacultura.org: Des de la secció d’intercanvi de redpermacultura.org t’oferim la possibilitat d’intercanviar coses o serveis que necessitis o que ofereixis. També pot servir com a borsa de treball o banc del temps. En resum un espai d’intercanvi de coneixements, formació, treballs, objectes, temps, articles nous i de segona mà entre particulars.

12) Trueques en Milanuncios: Milanuncios s’ha convertit en un dels llocs web més visitats a Espanya. Els intercanvis no disposem de categoria pròpia, però són centenars els anuncis que ofereixen la possibilitat d’intercanviar articles de tota mena.

13) Intercambio de semillas: “En aquesta pàgina del bloc no pretenem fer una xarxa d’intercanvi de llavors d’alt nivell. Simplement volem crear un punt de trobada entre hortolans i jardiners aficionats, on es puguin compartir les llavors amb altres, evitant la compra innecessària a multinacionals.”

14) Intercambio de coches: El portal de bescanvi de vehícels líder a Espanya ofereix la possibilitat de canviar el teu cotxe sense fer un gran desemborsament econòmic, sempre que el valor econòmic dels vehicles sigui semblant.

15) Webs de trueque y compra-venta de libros de texto de segunda mano: Amb les economies familiars en estat ruïnós, la compra dels llibres de text es converteix en un autèntic via crucis financer per a major glòria del lobby editorial. En aquest post de Sindinero.org s’aniran compartint enllaços de webs d’intercanvi i compravenda de llibres de text de segona mà, amb el noble objectiu d’aconseguir bons estalvis per a les famílies i individus afectats.

I això és tot.

Mentalitats confrontades

Treballar en formació per a persones emprenedores i empeses fa suar força. Oi més quan un és de lletres, però s’ha d’enfrontar a graelles de contractació, pressupostos i comptabilitat en general.

Treballar en formació per a persones emprenedores i empreses però, et permet està a l’aguait de l’esdevenir de l’economia i de les propostes que pareixen els humans per a fer negocis i diners. Diners, vull creure jo, per viure el més feliç possible.

Una de les tasques, intel·lectualment més belles, tot i que sentimentalment més complexes, és la de destriar propostes de formació útils pels ciutadans de Barcelona que volen fer-se el món a mida.

Dilluns vaig tenir el plaer de reunir-me amb un d’aquests cervells privilegiats. En Cèsar Llorente és pare, emprenedor i tot-terreny. Afincat a Ses Illes, té en Barcelona un mercat que no desaprofita. D’aquí que em vinguès a veure, després d’una sessió de l’Entrena’t per emprendre, de la qual n’és formador.

En la conversa va sorgir el tema que, per aquests verals, la mentalitat és força negativa. Tenyida de moral cristiano-catòlica, la feina esdevé treball, dolorosa ocupació que hem de patir per viure. I, el sistema efucatiu, està dissenyat en aquesta direcció: càstic i obligacions per a què l’alumne sigui normal.

En contraposició parlem d’altres models educatius on la iniciativa es deixa en mans d’una criatura que, jugant, es coneix i desenvolupa el què l’Alvaro Solache, entre més, en diu superpoder i que podriem definir com el tret diferencial, l’aptitud intrinseca de l’infant, l’aportació principal que pot fer al col·lectiu social.

El treball, amb el temps, esdevé feina, feina volguda, joc d’adults que saben allò que poden aportar a la societat.

Com a colofó de la conversa, una dada: el què a casa nostra és un DAFO (debilitats  amenaces, fortaleses i oportunitats) en d’altres cultures és un SWOT (fortaleses, debilitats, oportunitats i amenaces).

I aquí si que l’ordre dels factors altera el producte. Per nosaltres el primer són els perills. Per ells, l’autoconeixement.

Retorn de vacances

Els que treballem a l’antiga, fem vacances a l’agost. És el què té viure encara en l’Estat del Benestar construit sobre els sacrificis dels nostres avantpassats.

Tenir horari laboral és un luxe en els temps que corren. Un luxe no exempt de maldecaps, però un luxe que, si no som curiosos, ens aïlla de la resta de realitats que ens envolten.

Però, fins i tot entre els privilegiats, el dia a dia ens entotsola en la feina i ens aïlla dels companys.

Ahir vam tenir sessió de treball del departament on treballo. Una dotzena de persones que es belluguen en dos espais de treball diferents i que, tot i formar part del mateix equip, desenvolupen tasques que poden semblar iguals, però són molt diferents.

Uns serveixen a persones en situació d’atur i alt risc d’exclusió social, si no hi són ja. D’altres a persones emprenedores que malden per fer-se la vida al seu aire. D’altres al teixit empresarial i, en especial, a autònoms i micropimes de la ciutat. D’altres, fins i tot, a les persones que, tot hi tenir feina, volen canviar o millorar la seva empleabilitat. I tots oferint i complementat la resta d’accions que, per aquests col·lectius, fan la resta de direccions de l’empresa pública on som tots ficats.

En la sessió d’ahir vam poder captar la diversitat de públics, programes i batalles – oh! europeu paperam! – en les que estem tots ficats. I, sobretot, vam aprendre, de bell nou, que malgrat els embats privatitzadors, l’empresa pública arriba allà on la privada no hi troba negoci, tot i que hi hagi patiment individual i necessitat social.

Localitza'm, si us plau

Arrel d’un apunt a la publicació per a gent digital TechCrunch va fer-se públic el sistema de seguiment de Google a través d’aparells mòbils Location History (https://maps.google.com/locationhistory).

La notícia, publicada al desembre de 2013, ha tingut una segona onada de publicitat en xarxes socials durant aquest estiu, iniciant, per aquests verals, un debat sobre l’ús del sistema en qüestió.

Aquesta segona onada és en la què, mogut per l’exposició Big Bang Data del CCCB, he crestejat jo. I és que, el datacentrisme avança, però pot tenir un bon ús, si inclou transparència i accés per part de l’usuari.

I justament el sistema de seguiment de Google pot tenir un ús que empodera autònoms i pimes, entre més, per tenir oportunitats que, fins fa quatre dies, només eren a l’abast de multinacionals que, com les operadores de telecomunicacions, en feien ús intern, mancat de transparència i, qui sap si, comercial.

Per exemple: Una petita empresa de logística només ha d’obrir comptes de google dels seus transportites i proporcionar-los telèfons mòbils per a fer seguiment de les rutes i, si cal, optimitzar recorreguts.

En elcas d’un pare treballador i despistat com jo, em serveix per quan m’oblido de fitxar a la feina i em toquen el crustó des de Recursos Humans. Cerco el dia sense rastre als registres de l’empresa i puc saber si realment vaig anar a treballar i en quines hores, aproximadament, vaig entrar o sortir de la feina.

Altra cosa és l’ús que el gegant de les comunicacions pot fer de les dades, individuals i agregades, que disposa i si els governs ja estan afilant els seus ganivets per a treure’n suc de control als dissidents. Tot i que, en aquest cas, només cal desactivar les opcions de geolocalització del mòbil i, tal i com em va passar aquest estiu a França, ja no et poden seguir la traça.

 

Facilitadors de feina

Tornar de vacances és dur. Oi més quan hom ha de programar un panell ingent d’activitats formatives en el mínim temps possible.

S’agraeix doncs la facilitat en les comunicacions i la flexibilitat en les disponibilitats de la trentena llarga de proveïdors de formació en dansa.

Per aquest motiu, vaig agrair d’allò més la sorpresa que em vaig trobar dilluns en arribar a la feina.

Un dels proveïdors més dinàmics, creatius i ben valorats, em va fer arribar el seu calendari viu a través d’una de les aplicacions de Google i em va dir:

Tu mateix. Tria entre els espais disponibles.

Aquest gest, l’accés al calendari professional del formador en qüestió, suposa una millora substancial en les comunicacions. Ara, ja no cal demanar-li disponibilitat en cap dels quatre trimestres en què, desde Barcelona Activa, programem activitats formatives. A més a més, un cop consolidades les activitats, puc comprovar que les ha agendat correctament, disminuint d’aquesta manera possibles incidències.

Si tots els proveïdors fessin el mateix, les gestions de programació disminuirien d’aital manera que podríem esmerçar el temps en tasques tan importants com el seguiment i avaluació de les activitats formatives, la millora dels canals de comunicació amb els usuaris o la millora i la coordinació entre les activitats formatives que oferim a empreses i persones emprenedores de la ciutat.

No cal dir que, aquest mateix sistema, i la transparència que l’acompanya, és hàbil i útil per a d’altres col•lectius i amb d’altres finalitats. Quina és la teva?

Wifi: obert o tancat?

Aquest apunt neix a Barcelona, viatja a Paris i es consolida a Sevilla.

Disposar d’un smartphone permet monitoritzar l’estat dels punts d’accés sense fils allà on hom fa parada i fonda. Monitoritzar-lo i treure’n conclusions és tasca obligada.

Les portes a Internet poden ser gratuites pel consumidor o de pagament. Ara bé, sempre tenen un cost, la gestió del qual és en mans del proveidor.

Aquí, a la Bodega El Picadero, per exemple, cal consumir per obtenir la clau de pas. Però, a les àrees de lleure i als centres comercials francesos, l’accés és totalment obert, però amb un peatge comercial: facilitar informació bàsica que permet monitoritzar l’esdevenir digital del consumidor dins la botiga.

Amb quatre dades i un seguiment d’ús dins l’establiment, hom pot extreure valuosa informació sobre el client i, d’aquesta manera, ajustar les promocins als interessos de qui ens visita.

El model més perfeccionat que m’he trobat ha estat en un centre comercial andalús on, l’accés a Internet a través de la seva xarxa, porta associat un servei gratuit de personal shopper.

Bones idees que són a l’abast de qualsevol empresa i que encara són d’aplicació escassa a casa nostra.

Empreses subvencionades

L’apunt d’avui és plenament vacacional, és a dir, escrit tal com raja i sense revisions de cap mena. Ho dic per la lectora fidel que hi pot trobar menys qualitat de l’habitual.

De fet, volia fer vacances  però el repàs matiner dels digitals m’ha esperonat a la reflexió següent: Cal que l’Estat, l’administració central de l’Estat, subvencioni més les empreses de la capital? No suposa això un greuge comparatiu amb la resta d’empreses de la pell de brau? I encara més: no modifica això el teixit empresarial espanyol?

Aquesta és la indignació sorgida de l’Informe Axesor sobre les subvencions públiques a les empreses, un Informe que situa Madrid com la comunitat de les empreses subvencionades i les Balears i València en el darrer vagó de la subvenció pública.

Darrera Madrid, les Canàries, Castella i Lleó i Catalunya, totes tres amb un pes més alt d’inversió autonòmica que no pad estatal.

Detalls, detalls d’una manera de fer que només pot portar a la desafecció a un Estat centralista, a un Estat capaç de mimar el centre i de deixar, en mans de les ‘escanyades’ comunitats autònomes, l’economia del seu teixit empresarial.