I per què no financem la recerca tots plegats?

La setmana passada vaig tenir un breu i interessant diàleg amb dues Carmes a través del Twitter. Tot va començar amb una piulada de @carmeagusti que feia així:

Sería posible q aquí el #crowdfunding en #ciencia y #tecnología funcionase y levantase mayores cantidades? bit.ly/sJ0Xck

Darrere de la piulada, un experiment científic –si es vol utilitzar aquest concepte per a referir-s’hi- sorgit al sempre inquiet mercat americà. I és que #Scifund Challenge va posar 49 projectes de recerca en una plataforma de crowdfunding durant 40 dies amb un doble objectiu: finançar-los en temps de vaques flaques i donar a conèixer la seva feina a la societat.

El resultat de l’experiment, que va concloure dijous de la setmana passada, va ser de més de 70.000 dòlars invertits i 10 projectes assolint el seu objectiu de finançament.

De resultes de l’intercanvi d’opinions, i del decrement que es percep en el finançament de la R+D+i a casa nostra, en va sorgir la necessitat de llançar el repte d’una iniciativa similar.

De plataformes de corwdfunding no en falten i de projectes, tampoc. Ens trobem doncs davant d’una oportunitat de crowdfunding de la recerca bàsica: Qui s’atreveix a posar la nostra recerca en mans d’inexperts microfinançadors?

Anuncis

Les Translator Brigades: Un cas de treball col·laboratiu que rutlla

Dijous de la setmana passada es complien dos mesos de l’eclosió del moviment #OccupyWallStreet. Una proposta que va començar a gestar-se a les pàgines d’una de les revistes més conegudes en el submón de l’agitació cultural des del 1989.

AdBusters, la referida publicació, havia llançat la crida pels volts de l’estiu i, en poc temps, la cosa va anar prenent volada, fins a construir un espai de comunicació propi dins del núvol.

Quan el 17 de setembre de 2011, els activistes nord-americans sortien al carrer i acabaven ocupant el Zucotti Park, tot rebatejant-lo com a Parc de la Lliberat, les pàgines de la revista començaven a llançar missatges en d’altres idiomes, en d’altres llengües. Havien après idiomes de cop?

No. Si hom parava atenció als escrits en altres llengües, s’hi trobava la nota “traduït per les Translator Brigades: translatorbrigades@gmail.com”.

I justament aquest apunt s’endinsa en aquest col·lectiu. Un col·lectiu format per gent d’arreu del món sota la voluntat de l’entesa en la diferència, i la difusió d’una consciència global que s’aplega sota l’objectiu de trencar barreres lingüístiques a l’hora de difondre missatges que puguin ser d’utilitat per a tots els moviments que s’estan gestant i sortint als carrers i places d’arreu del món (madrid, Barcelona, El Caire, Sevilla, París, Niça, Londres, Nova York, Homs, Kampala, …).

Darrera el projecte, una idea: recuperar l’esperit de les Brigades Internacionals del 36-39 amb armes modernes i no-violentes, com són la paraula i les xarxes de comunicacions.

El lloc on s’apleguen: Un compte compartit de Google – amb el gmail per a comunicar-se amb els gestors dels textos que tradueixen; i el Google Docs per a organitzar-se el treball i adquirir compromisos -. Una pàgina de Facebook oberta per a donar-se a conèixer i llançar missatges a l’exterior -bàsicament les traduccions que fan, per tal que tinguin més repercussió -. I un Quarter General en una xarxa social on es presenten els brigadistes, es proposen traduccions, donen idees per a noves traduccions, es distribueixen la feina i col·laboren de manera autònoma i autoorganitzada.

Una manera de treballar que els ha portat ja a un tou de traduccions en més de 20 llengües diferents i que, com es pot veure, mostra la facilitat que qualsevol emprenedor té d’utilitzar les eines gratuïtes que el Núvol ens dóna, fins i tot per a coordinar-se amb d’altres emprenedors i donar sortida internacional a projectes que, com AdBusters, no tindrien “mercat” més enllà de la comunitat angloparlant.

#EmprenedoriaSocial – Un telèfon virtual? El núvol al servei de la base de la piràmide

La meva intenció d’aquesta setmana era reflexionar o bé sobre una eina que converteix en xifra la repercussió d’un hom a les xarxes socials, o bé sobre el futur del cloud computing pel 2012. Però el Fora d’Òrbita de Vilaweb em va distreure l’atenció cap a una de les informacions presentades.

I és que, els que m’heu pres el número, ja deveu saber que tinc debilitat per l’economia social i aquelles iniciatives que volen apropar tots els món per a generar consciència global o, si més no, per a oferir una millor vida als que la tenen pitjor, encara que sigui millorant les comunicacions i fent-les més abastables.

El nom que fa la cosa es cloud phone, un telèfon al núvol en la llengua d’en Pla, i sembla que comença a fer fortuna si més no a Madagascar, una illa de l’est de l’Àfrica.

El sistema, explicat en un article del The Christian Science Monitor, consisteix en oferir números de telèfon i no telèfons a la gent que, amb aquests números, pot accedir al seu compte emmagatzemat al núvol des de qualsevol terminal operatiu de telèfon. No cal disposar d’un aparell, no és necessari preocupar-se pel desgast de la targeta SIM, ni tan sols cal explotar les mines de coltan del Congo per trucar i rebre trucades.

Possiblement es perd immediatesa, però es guanya comunicació. Una comunicació que ara està testejant l’empresa d’en Nigell Waller entre les comunitats més pobres de l’est insular de l’Àfrica.

Què es millor: una web o internet?

Torno de vacances amb la pregunta que em feia un emprenedor, mentre la llum més bonica de l’albada acoloria els arbres, les cabanes i la sorra vermella de la pista que ens conduïa a les Murchison Falls, un dels indrets més bonics i sorprenents del cor de l’Àfrica més africana.

Quan hom viatja per Uganda, se li desfan tots els tòpics que pot haver conservat de l’Àfrica que es veu des d’Europa. Es troba amb un país multicultural, però sobretot, amb una terra de veritables emprenedors. I no em refereixo a la munió de venedors de carrer que, el govern de Kampala, vol expulsar de la capital, empès pel potent lobby dels botiguers locals. Aquesta batalla, tan propera i tan llunyana a la vegada, és ben oberta hores d’ara, però no és l’objectiu d’aquest apunt. Si la vols seguir ho pots fer a través del Daily Monitor, el diari que, em va semblar, més imparcial dels que s’escriuen per aquells paratges.

L’innocent emprenedor que protagonitza aquestes ratlles encara no té 30 anys, però té dona i filla. Dona , filla i una visió empresarial que l’ha fet veure el potencial del turisme a les vores del Parc Nacional esmentat en el primer paràgraf.

La innocència no és enemiga de l’esperit emprenedor i, aquest treballador d’una de les empreses d’autobusos que comuniquen Masindi amb el món, havia sentit a parlar d’una eina misteriosa que comunica amb possibles clients. Què hi fa que, un cop demanat el correu electrònic, l’Aquilis – aquest és el seu nom -, et doni el correu postal! Què hi fa que no sàpiga ben bé què és internet! Què hi fa, si sap per a què li pot ser útil!

A Masindi, l’antiga capital de Bunyoro, els turistes hi han arribat, tradicionalment, amb els serveis adquirits a Kampala – la capital d’Uganda -, o caient en les xarxes d’una mena de divinitat que, amb oficina pròpia a la ciutat, t’ofereix el producte que ell té, sense cap voluntat d’adaptar-lo a les teves necessitats. Ara, però, l’Aquilis et permet negociar els serveis que tu vols, te’ls empaqueta, i et fa un pressupost ajustat i a l’abast de qualsevol butxaca.

Després d’un dia memorable al seu costat, em vaig comprometre a portar-lo a Internet  i, aquestes quatre ratlles, són una primera aproximació a un model d’emprenedor que, al cor de l’Àfrica, ha trobat un forat de mercat on guanyar-se millor la vida i oferir, com dic, una experiència inolvidable.

Targeta de visita:
Nom: Aquilis
Lloc: Masindi – Murchison Falls
Idiomes: Anglès, runyoro, luganda i swahili
Telèfon: 0772541877
Serveis: Game drives i acompanyament dins del Parc Nacional de les Murchison Falls.

Tots tenim el mateix cost per moure'ns per Internet?

Les carreteres de la informació van per barris i, quan un mira les analítiques de les seves pàgines web, se n’adona. Quantes vegades t’han sorprès visites des d’indrets insospitats? Ja saps que darrere d’aquestes visites hi pot haver el teu veí del costat de casa?

Ahir es va acabar el termini per presentar esmenes a la Llei General de Telecomunicacions i la paradoxa que he presentat a l’inici de l’escrit ve a tomb d’aquesta normativa, i d’un dels temes que s’hi poden regular: el de la neutralitat a  la xarxa o el fet que “tot el trànsit d’Internet sigui tractat de la mateixa manera, sense restriccions de cap classe”.

I és que els operadors d’accés a Internet, utilitzen les possibilitats de la xarxa per a desviar allò que rebem i enviem. I ho fan, pel que sembla, segons el què paguem o, molt sovint, segons les necessitats de la mateixa operadora.

Ara, la neutralitat pren volada a Espanya, perquè està en vies de tràmit l’esmentada reforma de la llei general de telecomunicacions i, donat el caràcter tècnic de la discussió parlamentària, el lobby de les operadores pot tenir més capacitat que el comú dels usuaris d’Internet a l’hora d’accedir als parlamentaris i aixecar la seva veu.

Deixo l’apunt en aquest moment, tot recomanant la lectura de l’escrit d’en Ramon Roca i expressant la certesa que, sense neutralitat, no hi ha igualtat d’oportunitats per arribar, amb garanties, al receptor del nostre missatge. I sense igualtat d’oportunitats, el joc de l’emprenedor i la creació d’empreses, resta pervertit per la mà de les operadores i els seus interessos oligopòlics.

Emprens o t'avorreixes? – Mostrant als emprenedors ocults

Després d’obrir un xic les portes de les xarxes socials als curiosos nouvinguts dels mercats tradicionals, aquesta setmana em capbusso en les entranyes de l’empresa per parlar d’una d’aquestes curioses bestioles que sovintegen en els espais de treball i que, si se saben aprofitar, permeten l’adaptació dels negocis a les realitats dels mercats. Em refereixo al desconegut intra-emprenedor. Un personatge que sèu prop nostre a l’oficina i que es passa el dia trobant i proposant noves maneres de fer les coses, detectant els perills de fer-ho tot a la manera tradicional, o treballant-se una reputació digital polièdrica de la qual l’empresa en pot ser una peça clau. L’intra-emprenedor és el gran oblidat en aquests nostres dies, perquè, per a molts, és un ésser que ha comès el pecat d’haver optat per la seguretat d’una feina d’horari fixa i aparent tranquil·litat.

Però deixem-nos de preàmbuls i comencem l’homenatge a aquests ombrejats emprenedors. Per a fer-ho … Un segon. Si. Això. Ja està. És un Nokia, just el què necessitava. Aquest és el cas que em trec de la butxaca i que em serveix per presentar un exemple d’allò que passa quan no es vol escoltar al mercat. I és que, fa uns mesos, tot coincidint amb el Congrés de Mòbils de Barcelona, va sortir als mitjans que dos dels gegants que havien liderat els seus respectius emrcats, tremolaven com fulles de paper en la guerra digital i, acorralats en un lloc comú, es feien amics per a no perdre un lideratge que els fugia de les mans. Els protagonistes del matrimoni comercial eren la susdita empresa i Microsoft, clarament superades per empreses que havien decidit compartir enlloc de propietaritzar els seus productes i treballs.

En el cas de Nokia, i per les mateixes dates, apareixien noticies sobre les veus dels intra-emprenedors que no havien estat ateses per la cúpula directiva de la companyia. Feia més de dos anys que els deien que havien de girar el rumb del vaixell, que Symbian estava perdent la batalla tecnològica amb l’Android i que calia estar a l’aguait. Però, en temps de vaques grasses, a paraules de treballador, sordesa de directiu. I ara malden per sortir d’una caiguda sense fons que es podien haver estalviat en temps més bons i molta més força per a reaccionar.

Aquest és un cas sonat, espectacular, fet a l’engròs i amb la típica trampa del show mediàtic que capta l’atenció i es fa recordar, però hi ha molts intra-emprenedors en negocis molt més modestos. Gent tafanera que, simplement, descobreix noves eines digitals que permeten millorar les petites tasques administratives del dia a dia de les empreses de tota la vida. Aquests sovint, milloren la seva productivitat, però, si no se’ls té en compta, acaben avorrint-se, marxant de l’empresa i establint-se pel seu compte, amb la voluntat de fer les coses d’una altra manera i rebre el reconeixement que, dins l’empresa, se’ls ha negat. Molts dels genis del núvol han sorgit d’aquest estat, i, fins i tot, alguns d’ells han tocat tant el què no sona que han acabat dirigint o comprant l’empresa que no els havia fet cas.

Així és que, si en el teu negoci, tens alguna persona inquieta, fes-li un xic de cas. Et pot salvar la botiga, l’ajuntament o l’empresa que no acaba de rutllar en un entorn de moviment tan intens com el que ens ha tocat de viure en l’actualitat.

Col·laborem, col·laborem …

… que el món s’acaba!

Poc abans del Nadal – carai si en fa de temps, quan es parla d’Internet! -, el CESCA va acollir una conferència sobre nous models de negoci en entorns digitals. L’objectiu d’aquell aplec, emprenedor i digital, era el d’animar el mercat de les telecomunicacions i de l’accés a la Xarxa. De fet, no calia desplaçar-s’hi per a seguir la conferència, ja que, coses dels tecnòlegs, la transmetien directament per Internet.

Com a moderador hi havia una d’aquestes bèsties catalanes que s’atipen de TIC, l’Andreu Veà que, entre d’altres feines, presideix la Secció espanyola de la Internet Society, organisme que vetlla perquè els beneficis d’Internet arribin a totes les persones del món mundial. I, com a convidat, un dels cervellets més ben dotats del sector, el d’en Ramon Roca, tecnòleg infatigable i una de les ments prodigioses que hi ha darrere de Guifi.net. Guifi.net, per cert, és una iniciativa ciutadana que està creant xarxes de telecomunicacions obertes i que, hores d’ara, és un dels majors referents mundials en aquest sector amb més de 10.000 nodes operatius a Europa, Amèrica i l’Àfrica. I tot això, havent nascut al municipi sense poble, és a dir, al remenut, però potent, Gurb de la Plana.

L’aposta de Guifi.net rau en habilitar l’usuari, que és qui posa els diners, per decidir en què i com inverteix el seu capital, gaudint així del nivell de servei que necessita. Per a fer-ho possible, la gent de Guifi.net, proposa noves maneres d’operar la xarxa, més obertes, més plurals i farcides de noves idees. Asseguren que els avenços tecnològics i les xarxes de nova generació ofereixen oportunitats molt interessants per a fer-ho possible. L’experiència de Guifi.net en aquest camp és força dilatada, així com les possibilitats de negoci que s’han anat gestant dins de la comunitat d’usuaris d’aquest servei.

En el rerefons de tot plegat, hi ha la necessitat d’assolir els objectius de l’Agenda Digital Europea 2020, uns objectius impossibles d’abastar amb l’actual model d’accés a Internet, dominat per empreses que ataquen la neutralitat en la circulació de les dades, tot posant barreres al mercat, per tal de limitar l’accés de nous agents. Uns agents que tenen una dimensió més humana, com ara els autònoms i les petites i mitjanes empreses, la base de teixit empresarial de la majoria de mercats del món. Les mateixes que potser poden donar un millor servei al client, que, al final, és qui posa els diners en dansa.

I, si el cas de Guifi.net en el camp de l’accés a la xarxa no és suficient, aquest passat dissabte les ciutats de Barcelona, Madrid i Donosti acollien el I Festival Crowdfunding o, per dir-ho en paraules més locals, el I Festival que presenta experiències i projectes de “finançament en massa”. Caldrà seguir-ne el rastre en un proper apunt.