Què es millor: una web o internet?

Torno de vacances amb la pregunta que em feia un emprenedor, mentre la llum més bonica de l’albada acoloria els arbres, les cabanes i la sorra vermella de la pista que ens conduïa a les Murchison Falls, un dels indrets més bonics i sorprenents del cor de l’Àfrica més africana.

Quan hom viatja per Uganda, se li desfan tots els tòpics que pot haver conservat de l’Àfrica que es veu des d’Europa. Es troba amb un país multicultural, però sobretot, amb una terra de veritables emprenedors. I no em refereixo a la munió de venedors de carrer que, el govern de Kampala, vol expulsar de la capital, empès pel potent lobby dels botiguers locals. Aquesta batalla, tan propera i tan llunyana a la vegada, és ben oberta hores d’ara, però no és l’objectiu d’aquest apunt. Si la vols seguir ho pots fer a través del Daily Monitor, el diari que, em va semblar, més imparcial dels que s’escriuen per aquells paratges.

L’innocent emprenedor que protagonitza aquestes ratlles encara no té 30 anys, però té dona i filla. Dona , filla i una visió empresarial que l’ha fet veure el potencial del turisme a les vores del Parc Nacional esmentat en el primer paràgraf.

La innocència no és enemiga de l’esperit emprenedor i, aquest treballador d’una de les empreses d’autobusos que comuniquen Masindi amb el món, havia sentit a parlar d’una eina misteriosa que comunica amb possibles clients. Què hi fa que, un cop demanat el correu electrònic, l’Aquilis – aquest és el seu nom -, et doni el correu postal! Què hi fa que no sàpiga ben bé què és internet! Què hi fa, si sap per a què li pot ser útil!

A Masindi, l’antiga capital de Bunyoro, els turistes hi han arribat, tradicionalment, amb els serveis adquirits a Kampala – la capital d’Uganda -, o caient en les xarxes d’una mena de divinitat que, amb oficina pròpia a la ciutat, t’ofereix el producte que ell té, sense cap voluntat d’adaptar-lo a les teves necessitats. Ara, però, l’Aquilis et permet negociar els serveis que tu vols, te’ls empaqueta, i et fa un pressupost ajustat i a l’abast de qualsevol butxaca.

Després d’un dia memorable al seu costat, em vaig comprometre a portar-lo a Internet  i, aquestes quatre ratlles, són una primera aproximació a un model d’emprenedor que, al cor de l’Àfrica, ha trobat un forat de mercat on guanyar-se millor la vida i oferir, com dic, una experiència inolvidable.

Targeta de visita:
Nom: Aquilis
Lloc: Masindi – Murchison Falls
Idiomes: Anglès, runyoro, luganda i swahili
Telèfon: 0772541877
Serveis: Game drives i acompanyament dins del Parc Nacional de les Murchison Falls.

Unes vacances #desdelnuvol han de ser emprenedores

Aquesta setmana volia fer el meu darrer apunt dedicat a les habilitats i coneixements que haurem de tenir les persones que volguem treball al 2020. I aquest era el tema, perquè aquestes setmanes han sortit alguns estudis que parlen d’aquest tema i ha tingut un cert ressò en el rerefons de les xarxes socials on porjecto la meva imatge digital.

Però, el fet és que no he pogut avançar-hi gaire. I no he pogut treballar-ho,perquè estic preparant el meu descens cap al cor de l’Àfrica de les grans exploracions. I, aquest fet, m’ha fet gastar el meu temps en la recerca de la comunitat emprenedora del país on passaré part d’aquest estiu. I crec que la prospecció em pot permetre de, a la tornada, portar casos d’emprenedoria amb rerefons social i solidari extrets del pou mateix de l’Àfrica subsahariana.

Ara com ara, faig un apunt de pocs paràgrafs sobre una aposta personal que respon a la crida de Stéphane Hessel, l’autor del famós Indigneu-vos, però en una obra un xic més compromesa: la menys llegida, però molt més emprenedora Comprometeu-vos.

En aquest llibre, el savi transnacional ens diu que, “entre els compromisos realment valuosos que pot adoptar la nova generació, destaca el d’actuar a favor del desenvolupament, però aquest cop en cooperació amb les joventuts dels països pobres” i que, per fer-ho, el que cal és protegir-los “de l’economia mundial” i establir “progressivament les bases de tota evolució: l’escolarització, l’alfabetització, la salut, la producció més propera al sol, és a dir, l’agricultura i l’autosubsistència i, en conseqüència, la protecció dels recursos propis.”

Nosaltres, a través del líquid núvol de les xarxes de comunicacions, hem teixit la nostra malla per actuar en projectes mixtes en el camp de l’educació i la salut. A la tornada, potser en postejo els resultats i parlo de la gent emprenedora que està construint oportunitats de futur a la capçalera del mil·lenari Nil.

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.

No ens fem mal amb la web social

Com que sóc tafaner de mena i m’agrada conèixer les experiències d’aquelles persones inquietes que volen comerciar en les xarxes socials, l’altra dia me’n vaig anar a un comerç de Barcelona per conèixer una experiència que hi volia fer cap, però que no sabia ben bé per on començar.

Si tens una botiga, segur que la situació no et ve de nou. I és que, l’emprenedora en qüestió, va voler fer una botiga virtual, però desconeixedora d’aquests temes, es va enganxar els dits amb un proveïdor que va mirar més per fer diners fàcils que no pas per atendre les necessitats del seu client. I que fàcil que és enganyar al que no sap d’una matèria! Però el resultat va ser un retràs en fer la botiga virtual, ja que la botiguera en qüestió havia estat enxampada, però no vençuda i, amb l’experiència d’un primer fracàs, va anar a un nou proveïdor que li va fer una web que fa patxoca.

Superat aquest primer moment, volia treure el cap pels principals carrers d’aquesta nova ciutat digital. Es plantejava, doncs, sortir en els primers llocs de Google i aparèixer en les xarxes socials més conegudes. I, per fer-ho, s’havia dirigit a una empresa dedicada al social media i al màrqueting digital. Però quina va ser la seva sorpresa en trobar-se amb una altra roca. En aquest cas, un pressupost inabastable per un petit comerciant. Era car al servei? Segurament no ho era, la feina d’aquestes empreses és molt bona, però demana d’hores i hores d’anàlisi i treball. Unes hores que cal pagar. Ara bé, una botiga tradicional, un d’aquests negocis que aguanten l’economia d’un país de petites empreses com el nostre, no es pot permetre aquesta feina tan ben feta, ni aquesta inversió en un nou món que li és desconegut. Per això, abans d’entrar a jugar a divisió d’honor, cal que, el nouvingut, es plantegi molt bé què hi vol anar a fer i a qui vol dirigir-se. Fet això, haurà de gastar unes quantes horetes de feina, testejant aquest nou món i, d’aquesta experiència, treure’n uns coneixements que li permetin negociar pressupostos amb les empreses que treballen aquests temes digitals. Ara sí, amb garanties d’èxit i, si tot ha anat bé, amb uns primers ingressos generats en els nous canals

I com ho fem això?

Com deia, el primer és saber què volem, quin suc volem treure d’Internet. Hem de marcar-nos un camí i no deixar-lo estar per res del món. Internet és un gran món, però un món d’individus solitaris amb els seus objectius necessitats i aspiracions. Nosaltres mateixos som un d’aquests individus que viatgen a la velocitat de la llum i que ara se’ns apropen, ara ens defugen, ara ni els veiem. Cal, doncs, estar preparat per captar la seva atenció quan siguin a prop nostre o anar-los a buscar, si són lluny de nosaltres.

I, per fer-ho, ens hem d’asseure a taula, agafar un llapis i un paper, i pensar en la gent que entra en la nostra botiga – què ens demanen? quines paraules utilitzen? – i en els clients que ens envien correus electrònics – què ens demanen? Com ens ho demanen? – I, encara més, si tenim algun sistema d’anàlisi del nostre web – com ara el Google Analytics -, com ens troben a Internet?

Amb aquesta feina, obtindrem un llistat de paraules que haurem d’utilitzar per descriure la nostra empresa i els nostres productes allà on siguem – un web, un bloc, un Facebook, un Twitter, un… – El canal és molt menys important que les paraules, ja que els cercadors – veritables oracles d’Internet – busquen per paraules i el client és qui les escriu en el seu propi llenguatge, no pas en el teu que sol ser molt més tècnic i ajustat.

Feta aquesta feina, o simultàniament a la mateixa, hem de tafanejar les paraules que hem trobat i, a través d’aquest camí, descobrir on són els nostres clients potencials. Potser ens hem encegat amb facebook i la nostra gent és a linkedin. Allà on els trobem és on haurem de dirigir els nostres esforços i guanyar reputació en el mitjà.

No ens hem de deixar seduir per noms o per productes. Una campanya de Google AdWords només obtindrà retorns si la dirigim a un aspecte concret, a un producte determinat, a una pàgina que acabi per captar l’atenció de la persona que ens ha trobat a través d’aquests mitjans. Si no ho fem bé, perdrem la relació. Si la campanya dirigir al client potencial a la pàgina d’inici de la nostra empresa, difícilment anirà més enllà. Una campanya de paraules clau, ha de seguir amb una experiència d’usuari que respongui exactament a les necessitats que hem cridat. D’altra manera, estarem llençant els diners. Obtindrem vistes, però no pas vendes que, no ho oblidem, és el què estem buscant.

Altres eines per testejar en el nostre bateig social, poden ser:

> un bloc temàtic amb un toc específic i sincer. No es tracta tan de vendre com d’esdevenir un líder d’opinió sobre el sector on ens movem comercialment.

> un programa que ens ajudi a gestionar la nostra presència social. Eines que ens ajuden a programar enviaments, a segmentar la gent que circula pels canals socials, o a analitzar els resultats de la nostra presència i la difusió dels nostres missatges per d’altres individus d’aquest món social. Jo utilitzo el Hootsuite, però n’hi ha a cabassos. Pel que cal tenir present que són eines amb les que ens hem de trobar còmodes, cadascú a d’adaptar la tecnologia a les seves necessitats i no pas a l’inrevés.

En qualsevol cas, entrar en el món social és un repte que demana de molta humilitat – com que no sé res, em tocarà provar i assajar – i un xic de paciència – perquè malgrat la velocitat d’Internet, o justament per ella mateixa, els resultats triguen un xic en arribar – Abans de vendre, cal consolidar una reputació que no faci dubtar als incrèduls de la teva sapiència i bona voluntat.

Per ajudar-te en aquesta feina, un recurs et vull recomanar. És un recurs de l’empresa on treballo, però que pot ajudar-te a no perdre’t dins de tot plegat. Són les activitats del Cibernàrium i, més en concret, els videocursos que han penjat en aquest enllaç:  http://videos.cibernarium.cat/

 Un cop feta aquesta aproximació, ja podràs invertir en una empresa d’aquestes que us deia abans i anar, de bracet, un xic més enllà.

Capitalisme 2.0: les persones canvien el món?

A la feina ens fan formació. Tenir el personal format és una de les eines més potents per a entrar en el cercle virtuós que plantejava un expresident del Barça tot just arribat a la política parlamentària.

Un dels cursos que ens fan enguany és d’anglès. I jo tinc la sort de gaudir d’un professor londinenc que no s’està de comparar les realitats de la seva metròpoli amb els de la nostra capital. Amb un peu a cada banda, ens deia, en una de les seves classes, que no entenia com aquí, en entrar en un negoci, tot client és un potencial lladre. Ens deia que a Londres, qualsevol comerciant prefereix perdre un caramel o una cartera, que no pas fer sentir malament la clientela, amb un vigilant contínuament seguint-li les passes; o que, en un banc, el tracte és exactament el mateix si hom hi va a fer un ingrés de 100 que de 100.000 euros. El raonament que un en fa és que, allà, ja s’ha implantat el capitalisme 2.0 i que, aquí, portem uns anyets de desavantatge.

 Què vull dir? Què és el capitalisme 2.0?

Doncs vull dir que allà on el capitalisme 2.0 ja ha entrat en dansa, el poder real no és en les empreses, sinó en els individus del carrer, les seves opinions i les seves necessitats més bàsiques. L’altre dia llegia en un bloc de nom tan suggeridor com Del yo al nosotros que el capitalisme 2.0 és la perfecció del sistema: En un entorn com aquest tota demanda queda coberta. Utòpic? Potser si, però aquí és on entren les tres recomanacions que il·luminen aquest apunt:

1.- Capitalismo 2.0. El poder del ciudadano para cambiar el mundo, el llibre que han escrit a quatre mans una emprenedora amb olfacte social, la Patricia Sáez, i una d’aquestes bèsties glocals parides a casa nostra, el Doctor Lluís Pareras, referent en emprenedoria en el camp de la Salut. Un treball que transparenta la suposada complexitat de l’emprenedoria social i que no s’està d’exemplificar la cosa amb casos d’èxit contrastable.

2.- El primer MBA Social (MBAS) en territori espanyol. Un programa que,  organitzat per la Universitat Oberta de Catalunya, proposa un mapa de carreteres per innovar i emprendre en el sector social i posa les bases per a la nova generació d’emprenedors socials al nostre país. I,

3.- El Programa de suport a lEmprenedoria Social a Catalunya 2010-2011 que, impulsat i coordinat per dos dels Departaments més dinàmics de la vella Generalitat (el de Treball i el d’Economia i Finances) ha entomat la nova Gene d’en Mas a través de la seva conselleria d’Empresa i Ocupació. Un programa que desenvolupen la Fundació ESADE, Barcelona Activa i la Fundació Seira; i rep el recolzament d’entitats com l’Alumni UB, la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, MicroBank, Crédit Coopératif, Ara_Coop, FETS – Finançament Ètic i Solidari o la Fundació Acció Solidària Contra l’Atur. Déu n’hi do de la selecció que aplega, no?

Tres recursos per treure el cap en un dels nínxols de mercat amb més potencial de futur i que dóna resultats que, sense menystenir els balanços, aconsegueix beneficis més humans i agradables.  Eps! I hi ha força remor de fons per titllar-lo d’un sector d’utòpics il·luminats!