Les Translator Brigades: Un cas de treball col·laboratiu que rutlla

Dijous de la setmana passada es complien dos mesos de l’eclosió del moviment #OccupyWallStreet. Una proposta que va començar a gestar-se a les pàgines d’una de les revistes més conegudes en el submón de l’agitació cultural des del 1989.

AdBusters, la referida publicació, havia llançat la crida pels volts de l’estiu i, en poc temps, la cosa va anar prenent volada, fins a construir un espai de comunicació propi dins del núvol.

Quan el 17 de setembre de 2011, els activistes nord-americans sortien al carrer i acabaven ocupant el Zucotti Park, tot rebatejant-lo com a Parc de la Lliberat, les pàgines de la revista començaven a llançar missatges en d’altres idiomes, en d’altres llengües. Havien après idiomes de cop?

No. Si hom parava atenció als escrits en altres llengües, s’hi trobava la nota “traduït per les Translator Brigades: translatorbrigades@gmail.com”.

I justament aquest apunt s’endinsa en aquest col·lectiu. Un col·lectiu format per gent d’arreu del món sota la voluntat de l’entesa en la diferència, i la difusió d’una consciència global que s’aplega sota l’objectiu de trencar barreres lingüístiques a l’hora de difondre missatges que puguin ser d’utilitat per a tots els moviments que s’estan gestant i sortint als carrers i places d’arreu del món (madrid, Barcelona, El Caire, Sevilla, París, Niça, Londres, Nova York, Homs, Kampala, …).

Darrera el projecte, una idea: recuperar l’esperit de les Brigades Internacionals del 36-39 amb armes modernes i no-violentes, com són la paraula i les xarxes de comunicacions.

El lloc on s’apleguen: Un compte compartit de Google – amb el gmail per a comunicar-se amb els gestors dels textos que tradueixen; i el Google Docs per a organitzar-se el treball i adquirir compromisos -. Una pàgina de Facebook oberta per a donar-se a conèixer i llançar missatges a l’exterior -bàsicament les traduccions que fan, per tal que tinguin més repercussió -. I un Quarter General en una xarxa social on es presenten els brigadistes, es proposen traduccions, donen idees per a noves traduccions, es distribueixen la feina i col·laboren de manera autònoma i autoorganitzada.

Una manera de treballar que els ha portat ja a un tou de traduccions en més de 20 llengües diferents i que, com es pot veure, mostra la facilitat que qualsevol emprenedor té d’utilitzar les eines gratuïtes que el Núvol ens dóna, fins i tot per a coordinar-se amb d’altres emprenedors i donar sortida internacional a projectes que, com AdBusters, no tindrien “mercat” més enllà de la comunitat angloparlant.

Unes vacances #desdelnuvol han de ser emprenedores

Aquesta setmana volia fer el meu darrer apunt dedicat a les habilitats i coneixements que haurem de tenir les persones que volguem treball al 2020. I aquest era el tema, perquè aquestes setmanes han sortit alguns estudis que parlen d’aquest tema i ha tingut un cert ressò en el rerefons de les xarxes socials on porjecto la meva imatge digital.

Però, el fet és que no he pogut avançar-hi gaire. I no he pogut treballar-ho,perquè estic preparant el meu descens cap al cor de l’Àfrica de les grans exploracions. I, aquest fet, m’ha fet gastar el meu temps en la recerca de la comunitat emprenedora del país on passaré part d’aquest estiu. I crec que la prospecció em pot permetre de, a la tornada, portar casos d’emprenedoria amb rerefons social i solidari extrets del pou mateix de l’Àfrica subsahariana.

Ara com ara, faig un apunt de pocs paràgrafs sobre una aposta personal que respon a la crida de Stéphane Hessel, l’autor del famós Indigneu-vos, però en una obra un xic més compromesa: la menys llegida, però molt més emprenedora Comprometeu-vos.

En aquest llibre, el savi transnacional ens diu que, “entre els compromisos realment valuosos que pot adoptar la nova generació, destaca el d’actuar a favor del desenvolupament, però aquest cop en cooperació amb les joventuts dels països pobres” i que, per fer-ho, el que cal és protegir-los “de l’economia mundial” i establir “progressivament les bases de tota evolució: l’escolarització, l’alfabetització, la salut, la producció més propera al sol, és a dir, l’agricultura i l’autosubsistència i, en conseqüència, la protecció dels recursos propis.”

Nosaltres, a través del líquid núvol de les xarxes de comunicacions, hem teixit la nostra malla per actuar en projectes mixtes en el camp de l’educació i la salut. A la tornada, potser en postejo els resultats i parlo de la gent emprenedora que està construint oportunitats de futur a la capçalera del mil·lenari Nil.

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Temps de crisi, temps d'emprendre

Diuen que estem en crisi. I, certament, sembla que els preus es disparin i els ingressos disminueixin. El cost de la vida puja i l’estat d’ànim, baixa. Però només falta obrir les orelles, i escoltar el que t’explica la gent, per descobrir que n’hi ha de ben bojos. Són persones que, malgrat la maltempsada, decideixen llançar-se a la creació d’un negoci. I ho fan emparats tan sols per la lleugera xarxa dels seus coneixements, amics i experiències.

Un dissabte recent, en un sopar d’aniversari, era un dissenyador gràfic qui estava a les vores de llençar-s’hi, però no acabava de decidir-se. Amb els peus garratibats a la vora de la piscina dels negocis, la seva inquieta parella, comunicadora de mena, li donava empentes per iniciar el camí cap a un somni que li feia respecte.

Un diumenge, encara més recent, en un dinar a quatre mans, era un enginyer qui s’havia llançat ja a la creació d’un negoci en un sector aparentment en crisi, el de la construcció, i se n’estava ensortint. Com pot ser això?

 I un dilluns, un xic més llunyà i a través del Facebook, era en Sergio qui em comentava que, després d’anar a FITUR, estava content de veure com li creixia la competència en el sector de les àudioguies turístiques amb personalitat pròpia. I n’estava ben content!

Ningú dubta que vivim en temps incerts, però veig gent que ha decidit deixar la costa i esdevenir l’aigua d’en Bruce Lee, perquè saben que només l’aigua corre en els actuals temps líquids i saben també que, com més siguin a competir, més podran cridar l’atenció d’un mercat que, i a les revolucions del món àrab o als canvis a la Xina em remeto, està creixent contínuament.

Ells són els inquiets adaptats dels temps moderns. Ells saben que el seu fracàs és un aprenentatge i que, en el fet d’emprendre, se sumen a la revolució social que somou el món actual. Eps! Una revolució lenta i tranquil·la, una revolució que, com diu Alessandro Baricco, té molt a veure amb els diners, però no només amb els diners concentrats en les mans més riques del món, sinó en les il·lusions de molta altra gent. I és que, no tot són males noticies en aquest món nostre: N’hi ha que ideen, suen, s’hi posen i emprenen