El futur de les empreses o les empreses del futur

Divendres passat, de bon matí, m’arribava una piulada on recomanaven un article d’en Juan Merodio. En l’escrit s’explicava, de manera didàctica i planera, què són i com actuen les clean slate brands, les empreses amb futur, les companyies que estan posant en serioses dificultats als gegants que encara lideren els mercats.

Les csb, resumint un xic, són aquelles empreses, el principal agent funcional de les quals és el client. Segons l’autor, en els mercats actual i futur la seguretat d’una marca sòlida va perdent pistonada a favor de marques, segurament més desconegudes, però que empoderen al client i el doten de més llibertat i promiscuitat de compra, però també d’una capacitat de decissió equiparable a la dels tradicionals directius de les velles multinacionals.

La reflexió, fonamentada en estadístiques, estudis i dades, és tremendament possitiva per les persones emprenedores, ja que els permet competir en mercats madurs, però gestionats per empreses tradicionals que, enroscades en serveis d’atenció al client, no tenen la capacitat del tracte gairebé personalitzat que les noves dinàmiques demanen.

A l’autor però, enfocat com és en el camp del màrqueting i els social media, li manca una pota important dins del dibuix de les empreses del futur. Es tracta del rol i rellevància dels clients interns, dels agents que, dia a dia, malden per maximitzar llur felicitat, esmerçant temps i enginy a oferir aquesta experiència innovadora a qui empra els productes o serveis d’aquesta nevulosa més o menys sòlida, líquida o gasosa que és l’empresa.

I és aquí, en la complexió real del sistema empresarial, on el màrqueting i la organització, fins i tot en empreses unipersonals, poden emmirellar-se en la física de particules i trobar maneres d’evolucionar i adaptar-se als entorns canviants, tot maximitzant la felicitat de tots els agents implicats.

El meu tresor: a voltes amb la propietat intel·lectual

Ara no tinc present si en algun moment, he fet referència a la propietat intel·lectual en aquest blog, però darrerament, me’l trobo dia si i dia també en el meu esdevenir professional. Ara són els materials de les formacions, ara un pla d’empresa, la persona emprenedora que el gestiona, demana màxima confidencialitat, ara és… Quins són els límits de la propietat intel·lectual?

Doncs la resposta no és senzilla i, de fet, la seva formulació reneix cada cop que una innovació irromp amb força al mercat.

Ja va passar, tot i que no en tenim proves escrites, quan el primer (o primers) humans van encendre un foc. T’imagines que l’haguessin registrat i n’haguessin guardat la propietat intel·lectual? Per Déu, quin fred!

Va passar també quan la impremta, i aquí si que hi ha documents que en parlen, va acabar amb la unicitat artesana de les obres monàstiques. La impressió de documents es va veure, des dels Monestirs, com la fi de la seva funcionalitat creadora i, de fet, així va començar a ser, tot i que la lletra gòtica va perviure en els seus incunables.

La irrupció dels bits va tenir, i encara té, els mateixos efectes en les industries culturals tradicionals i això porta guerra encara.

I, si no fos poc, ara s’apropa una reedició d’aquesta disputa amb l’arribada de les primeres impressores 3D, uns artefactes que permetran “imprimir” qualsevol utensili i que, per tant, avançaran un xic més en aquest fes-t’ho tu casolà on la propietat intel·lectual, de difuminats límits amb la industrial, entra en un atzucac de dimensions sobrehumanes.

Jo però no vull anar tant lluny, més aviat vull reflexionar en veu alta. Reflexionar, tot deixant una idea oberta, una hipòtesi d’estar per casa: La creació individual no existeix, ja que qualsevol creació humana és fruit de la feina realitzada per d’altres persones que han fet rutllar el cervell abans que nosaltres.

Tenir constància de les obres, les idees i les persones que les han perfeccionat no només és interessant, sinó que és la base per a poder millorar-les i avançar com a humanitat, però registrar-les, amb la intenció de que, qui no en tregui un benefici econòmic, no pugui usar-les, va en contra de la seva mateixa difusió, coneixement i, per tant, del seu possible perfeccionament per part d’altres. El toll resultant és una via morta, una aproximació al seu fracàs, al seu oblit i, pels economistes, a una irremeiable pèrdua de valor i benefici.

La propietat intel·lectual, si és privativa doncs, va encontra de la idea, pla d’empresa o objecte desenvolupat. La seva publicitat, degudament llicenciada si es vol, pot donar peu a millores continues i pot portar a la persona que l’ha creat, si ho vol, a tenir reconeixement i fama.

Reemprenent amb ànima a Gràcia

Aquesta setmana no diré res que no hagi estat publicat ja, si més no en els mitjans de la Vila de Gràcia. I és que, sense ànim d’aprofundir en la cosa, focalitzo l’atenció en una inauguració que, com no podia ser d’altra manera, es farà plenament visible la Nit de Sant Joan.

I no podia ser d’altra manera, perquè els col·lectius implicats en aquest projecte possiblement tinguin, en la màgia d’aquesta nit, bona part de l’ànima que els mou i belluga en llurs projectes emprenedors (o activitstes, que, en això del llenguatge, cadascú hi posa la paraula que més li agrada).

El cas és que l’històric Resolís del Matao esdevé La Barraqueta de la Unitat Popular i, aquest canvi, suposa una continuïtat entre dos col·lectius que, si no ho fan ja, estan obligats a entendre’s i compartir un espai que passa d’ateneu informal dels gitanos de Gràcia a ateneu formal de l’esquerra independentista de la Vila.

Hores d’ara desconec, però no ho crec, si han fet servir els serveis del Programa Reempresa, promogut pel CECOT i gestionat, a la ciutat de Barcelona, per Barcelona Activa. Però, ho hagin fet o no, potser fóra bo que el programa es fixés en el llarg maridatge entre els antics i els nous prosumidors d’aquest espai i els tinguin com a model i exemple  d’un projecte reemprenedor que canvia de mans sense perdre l’ànima santjuanesca:

El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.

Showrooming! Showrooming!

Les botigues i els llocs web. Una relació dificil. Una enemistat que ja comença a ser històrica. El per què de tot plegat és una moda, una tendència dels temps d’ara, una filosofia parida per la compra, aparentment, intel·ligent. I el seu nom, com no?, en anglès: showrooming.

El showrooming és el nom donat a l’actuació d’un client potencial que s’atansa a una botiga per a conèixer i comprovar la validesa d’un producte que no acabarà comprant en aquest establiment. Simplement fa allò que Internet no permet: tocar el producte i rebre consell expert i directe d’algú que viu de la venda.

El botiguer fa tot el procés, però el tancament no es produeix mai i, el benefici, acaba en mans d’altri.

És la fi del comerç de proximitat?

Doncs, com sempre, els que s’hi han trobat en altres llocs diuen que depèn de la capacitat de resposta del botiguer: El primer pas és cercar els preus en les botigues online de referència i sumar-hi el cost del lliurament: un etiquetatge mostrant la diferència de preu pot ser suficient per convèncer al client, o una promoció, o… com se sol dir, si l’enemic és massa gran, uneix-t’hi. Si no tens clar com fer-ho, et proposo un punt de sortida: “pautes per començar en el món de l’ecommerce” a Barcelona Activa.

Un fantasma recorre el món, el fantasma de l’emprenedoria!

EMPRESA f.
|| 1. ant. Símbol o figura enigmàtica que serveix de divisa i representa allò que un vol fer o la norma del seu obrar; cast. empresa.
|| 2. Acció o obra que un emprèn; cast. empresa.
|| 3. Societat mercantil o industrial fundada per a emprendre obres o especulacions; cast. empresa.
Etimologia: forma femenina del participi passat de emprendre.

Font: Diccionari Català-valencià-Balear

Comença a corre la brama que som immersos en una nova bombolla: la bombolla emprenedora.

Darrerament, la trobo arreu. en mitjans escrits, en digitals, en alguns dels companys de l’entorn laboral, en…  I, les fonts principals d’on beu la crítica a guanyar-se la vida sense amo, s’alimenta des de mitjans afins a l’elitisme ultracentrista.

Mitjans com eleconomista.es, del Marqués de Montecastro y Llanahermosa; o elconfidencial.com, el diario de los lectores influyentes, alimenten el fantasma de la nova bombolla. I ho fan amb dos argumentacions bàsiques:

1.- No tothom pot emprendre.

2.- Per emprendre cal formar-se.

Sense voler aprofundir en polèmiques polítiques i econòmiques que no venen al cas, ja que cadascú és lliure de pensar com vulgui sempre que accepti per als altres allò que s’aplica per a ell mateix, crec que la brama creix i ja arriba a mitjans generalistes, com La Vanguardia del passat 25 d’abril, i que, en l’arrel de tot plegat, ens trobem amb un problema conceptual de fons que cal explicar.

Un emprenedor, segons llegim al DIEC, és una persona que

“no vacil·la a posar en execució els seus designis, que no tem d’emprendre les coses, que posa una gran activitat en les seves empreses.”

I això ens fa emprenedors a tots aquells que, de la vida, en fem passió, ja sia per vocació o necessitat.

En un món on, les èlits economicistes, ens volen mesells dels seus designis, màquines de les seves línies de muntatge, ascetes del món real, obrir una botiga o mantenir el lloc de feina, és el retorn a l’esperit d’una data, la d’avui, que molts voldrien oblidada.

Ah! I per fer-ho, només calen hores i més hores de feina, fins que l’experiència ens dóna la primera formació i ja tornem a tenir temps per a formar-nos com Déu mana i anar avançant tossudament en la nostra empresa, sia la que sia.  Altra cosa són els cants de sirena dels finançadors de l’emprenedoria empresarial i la possible bombolla del capital esmerçat en generar nous soldats al servei de les elits econòmiques d’arreu. Però aquí, ja juguem en una divisió que, ara com ara, no és la nostra.

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

En els darrers set dies, les bitcoin s’han fet més famoses que el Papa. La raó d’aquesta merescuda fama ha estat doble: Per una banda, el volum de bitcoins en circulació ha superat ja els mil milions de dòlars americans; i de l’altre, la iniciativa empresa per Jeff Berwick, reconegut emprenedor d’Internet, i TDV Media, d’instal·lar un “dispensador” de bitcoins bidireccional o “Bitcoin ATM“, és a dir, un caixer automàtic, com a resposta a l’estat financer de Xipre i a la pèrdua dels estalvis dels seus ciutadans.

De fet, ambdues noticies van unides, ja que, si bé les bitcoin no es fabriquen a demanda ni amb afany regulatori, com la resta de monedes del món, si que han esdevingut refugi d’estalviadors per llur robustesa i confiança generada.

I és que, més enllà dels que vam tenir traumàtics profes de mates, l’ésser humà sol confiar més en l’original que en la còpia, en les matemàtiques que en l’economia. I les bitcoin són l’ús més brillant que conec d’aquesta ciència primigènia. I, ho és, a través de la criptografia, la variant que ens permet confiar en les nostres targetes de crèdit i de dèbit com a mediadores de les relacions amb la nostra entitat financera.

Les bitcoin, a més a més, disposen d’un avantatge sobre la resta de monedes en circulació. Una avantatge derivada de la crisi política i financera actual: i és que s’escapa al control dels Organismes Reguladors estatals i dels Bancs en ser una moneda autigestionada pels seus usuaris i pels sistemes criptogràfics i matemàtics sobre els que es fonamenta.

Sense entrar en més detall, que es pot trobar navegant per Internet, acabo amb una recomanació per a qualsevol emprenedor:

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

I és que, tal i com va el món, més val confiar en molts que en quatre eixelebrats egoistes que, per sobreviure, s’inventen preferents, subordinades, pagaments d’hipoteques més enllà de l’objecte hipotecat, i quitances als estalviadors.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

El valor de la innocència

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Keep the faith! – El futbol que torna als seus origens

 Com no podia ser d’altra manera, és en Kiko Amat, el de La Escuela Moderna i Bendito Atraso, qui m’ensenya el camí d’un futbol molt allunyat de la Roja, del Barça i del Madrid, per citar les tres icones del futbol modern.

És en Kiko Amat qui em mostra que els Buendia, Agapito i Cosialls never walk alone en la seva manera de veure el futbol i de transmetre-la – i parlo de l’experiència Buendia, la del Atlético Diagonal – a la quitxalla dels barris del Poblenou, Sagrada Família i los Triangulos barcelonins.

Aquest apunt doncs va per ells i els que, com ells, inculquen valors des de la base de l’esport en qualsevol de les seves diciplines. Però no parlaré pas dels emprenedors que han parit les escoles de futbol, sinó d’una altra mena d’emprenedors que, en barris populars d’arreu, estan retornant l’esperança en un esport que s’ha deixat entabanar pels diners i els egos massa inflats.

 Coneixia el cas del AFC Wimbledon, l’escissió de l’històric – i ja desaparegut – Wimbledon F.C.; i del més recent, pero més sonat, United de Manchester, l’escissió del Manchester United que van protagonitzar un grup d’aficionats emprenyats amb els rumors de compra del club vermell. Ara els Red Rebels disposen d’un club sense afany de lucre i amb plena democràcia interna on cada aficionat té una acció del seu equip (sense possibilitat de tenir-ne més) i que ha pujat quatre categories des de la seva fundació l’any 2005.

 Desconeixia però l’existència d’experiències més enllà de les illes britàniques. i, en Kiko Amat – “novel·lista accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop” -, em presenta el cas del benjamí entre els Clubs d’Accionariat Popular de la Península: els xixonesos de la U. C. Ceares, a través d’un impagable Reciclaje al Cultura/s de La Vanguardia.

El Ceares segueix així l’estela del CAP Ciudad de Murcia, el degà de l’accionariat popular, després de viure els efectes del futbol modern en pròpia pell; obrint així una escletxa de gestió que ja funciona en un bon grapat de clubs britànics. Clubs que demostren que el futbol és pels emprenedors units i que pot ser molt més que un grapat de monedes sense sentiments.

Retornem a l’essència del futbol: Aquella que, si més no a mi, em pot retornar a sentir allò que ens van ensenyar els Buendias, Cosialls i Agapitos als nanos de genolls pelats i mirada innocent dels barris obrers i menestrals de la Barcelona dels 80. Keep the faith!