@Poblenou : ultra-localisme comercial !!!

Parafrasejant Francesc Pujols, m’animo a iniciar aquest apunt tot dient que “el barri del Poblenou, l’antic, el de tota la vida, l’hereu del Manchester català, sobreviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors”.

I no ho dic des de la gratuïtat del desconeixement, sinó empès per les alternatives que es generen al moll de l’ós d’un barri encotillat pel 22@, aquell projecte d’universalitat tecnològica que l’ha convertit en seu d’un munt de multinacionals, universitats i agències públiques del sector de les telecomunicacions.

A redós d’aquest nou món farcit d’edificis singulars i de disseny excels, alguns creatius han ocupat antigues naus i hi han fet els seus tallers; i d’altres – molt més modestos, però potser més interessants encara-, han seguit l’estela de la Llibreria Etcètera, la de tota la vida, la que té els llibres dels autors més nostrats, estan fent del barri un centre de negocis que, essent ultra-locals, esdevenen universals: Ja vam parlar en el seu dia del Cau del Poblenou, la botiga de records amb accent català i un cataleg no gens menyspreable de materials de les entitats de cultura popular d’aquest racó de Barcelona.

I avui, el què motiva aquest nou apunt en clau poblenovina, és la inauguració d’Ultra-local Records, una botiga de discos especialitzada en grups independents i segells discogràfics catalans.

Llibres? Discos? Records? Estan bojos aquests poblenovins!

Estan bojos per emprendre sense perdre l’accent casolà, aquell que els converteix en negocis glocals.

Et fa una visita per aquestes festes? Et fa una descoberta de negocis amb sabor tradicional? Et fa un bon regalet de Nadal?

El Cau del Poblenou: Efectes de la pluja en sòl local

Una de les majors aportacions del núvol, d’Internet, a l’economia actual és, sense cap mena de dubte, la glocalització, un concepte que, en la seva vessant comunicativa, es defineix pel lema “pensa globalment i actua localment” i, baixant del núvol a través del Facebook, visito un negoci que fa honor a aquesta aportació cibernètica des de la Rambla del Poblenou.

Certament, el seu mur encara no traspua la globalització d’un comerç que, quan es visita, pren tota la força d’un concepte de negoci que, inaugurat encara no fa una setmana, tentineja com qualsevol negoci recent nat, però amb la força de la il·lusió dels recent nascuts.

El Cau del Poblenou és una botiga de records. Una botiga de records que, a diferència del comú de tendes del seu sector, agafa el millor del barri on és arrelat i ho ofereix al turista i al passavolant que, Rambla avall, se’n van a les platges de la vella Icària del Manchester català.

Al local, hi trobem una acurada selecció de productes catalans, barcelonins i, el què li dóna el toc diferencial, del propi barri. I és que, les associacions d’aquest tros de món, tenen en aquesta botiga, un lloc on posar-hi les peces de roba i records que permetin autofinançar-se a l’hora quer es donen a conèixer entre el veïnat i els estrangers que hi fan cap.

Els escriptors, així com l’Arxiu Històric del Poblenou – que ja tenia parada i fonda en una llibreria amb solera dins del mateix suburbi – tenen també en aquest Cau, un lloc on donar-se a conèixer a propis i estranys.

I justament aquesta tasca és el que fa d’aquest petit racó, un negoci fresc i adaptat a la modernitat líquida actual, una modernitat que traspua glocalització en el model de negoci parit per dos sardanistes evolucionats: en Marc Samper i la Imma Soler.

Esperem que l’arrelada, a la vegada que enlairada, proposta dels dos poblenovins tingui tan futur com la idea que l’ha generada.

El tio Ché, un exemple de superació de successives crisis?

Parla dels sentiments que et provoca el teu poble i el faràs universal

Seguint les paraules d’un reconegut cineasta japonès, m’endinso en el sabor de les orxates que em prenia a la Rambla del Poblenou quan era petit. I ho faig per parlar d’un negoci que aquest mes de juny arriba als 100 anys, tot i haver tingut uns orígens que, avui per avui, serien la riota de qualsevol inversor i, fins i tot, d’algun que altre banc.

M’hi acompanyes?

Som a la primavera del 1912, al Port de Barcelona. El vaixell que havia de portar la família Iborra Llorens, recent arribats de La Núcia, cap a l’Argentina no sortirà tampoc aquell dia. Segons com ens ho mirem, podríem estar vivint en els decorats d’aquella sèrie de TV3 que començava un parell d’anys més tard, però, en aquest cas, la cosa és ben real i el vaixell es va retardar tant que les xufles que portaven d’Alacant van començar a perdre consistència i a esdevenir l’orxata que, per guanyar-se la vida, van començar a vendre pels carrers que envoltaven el Port de Barcelona.

Els inicis doncs són tan incerts com emprenedors, però és que els 100 anys dels Iborra estan farcits de renaixements. I per mostra, un botó que reproduïm íntegrament del web de la família poblenovina:

Al carrer WadRas, just davant de l’Aliança Vella, una bomba va destruir dos blocs d’edificis. En un dels baixos es trobava el Tío Ché. La bomba va trobar la família a l’hora de dinar, van perdre botiga i casa.

Qualsevol hagués deixat el negoci, però ells van refer-lo en la seva ubicació actual, en plena Rambla del Poblenou, on segueixen servint orxates amb xufla de l’Albaida i els nous poblenovins han substituït la vella clientela obrera i menestral d’aquell Poblenou industrial que ara és net i polit i de fibra òptica!

Dos anècdotes d’un enfilall de trompades de les quals, l’orxateria ha renascut amb empenta i molta feina. Qui parla de crisi amb exemples tan notables?

Això sí, aquells primers immigrants podrien avui en dia vendre la seva orxata pels carrers del Born o serien perseguits per la policia com tants d’altres que avui fan el mateix per les nostres places i carrers?