El consum col·laboratiu fa por a l’economia tradicional

Dilluns 26 de maig una bretolada legal va desviar l’atenció dels mitjans de comunicació envers avalots descontrolats en les nits sansenques i van desviar el focus principal de l’emprenedoria social, solidària i cooperativa que està fent forat en el món occidental i que tenia en el Centre Social Autogestionat Can Vias un node de desenvolupament important.

La reacció de bona part dels veïns de Sants durant aquesta setmana llarga ja és un bon indicador dels serveis que, des de l’esmentat equipament, es nodria el barri.

El fet ha coincidit amb el posicionament de la Unió Europea envers dos projectes col•laboratius que, des de sectors tradicionals, han estat fortament qüestionats.

El cas és però que l’economia col·laborativa va fent forat en l’economia tradicional, sobretot entre els joves.

Joves com en Sergi Rubia que participa activament en projectes col·laboratius com ara la Viquipèdia, del qual n’és un actiu col•laborador, o la Colla de Castellers de Barcelona, en la qual exerceix un bon grapat de tasques que fan rutllar la quarta colla castellera més antiga del país.
Aquest diumenge, els Castellers de Barcelona, una bona alternativa de networking i de dinamització del món cultural que podríem dir que competeix en el mercat de l’oci de la ciutat de Barcelona, celebra els seus 45 anys.

Ho farà a la plaça de Sant Jaume i ho farà en el marc de la campanya Human Towers for democracy. Una mostra del creixement de l’economia col·laborativa que sembla que ha molestat als servidors de l’economia tradicional.

Fes-t’ho tu, Marta!

Ahir, en fer el repàs matiner dels mitjans digitals, llegia un Mail Obert de la Marta Rojals a Vilaweb molt crític amb l’emprenedoria. Bé, més que amb l’emprenedoria amb el què, encertadament, en diu “propaganda de l’emprenedoria”.

El seu Mail Obert coincidia curiosament amb un “publireportatge”, per utilitzar els mots de la Marta, aparegut com a Tema del Dia a El Periódico de Catalunya.

Ambdós informacions es mouen en la mateixa sintonia mediàtica que la pròpia Marta pretén denunciar i resten ancorades en la superfície publicitària d’una remor de fons que és la que, setmanalment, presentem #desdelnúvol.

I és que arguments com:

És com dir-los: ei, no esperis que puguis pagar-te un pis del Fotocasa: compra’t un solar, demana permisos i totxos amunt!

són molt encertats, però els rebat la pròpia pràctica “emprenedora” amb projectes tan antics com la cooperativa de treballadors que van aixecar les vivendes del barri obrer on vaig néixer o, en la seva versió més actualitzada, amb projectes tan vius i actuals com Sostre Cívic.

L’emprenedoria, benvolguda Marta, no és només el què apareix als mitjans. Mantenir l’argumentació en la superfícies mediàtica per acabar dient que:

En fi, que ens demanen que nosaltres fem gratis allò que no saben fer ells ni cobrant: posar imaginació, talent i valentia per aixecar un mercat laboral enfonsat.

no és una bona tria.

La tria és emprendre, però no emprendre a la babalà – “sense crèdit, sense ajudes, passant per un viacrucis burocràtic de nivell ugandès” -, sinó fer-ho a través de les propostes d’emprenedoria que viuen al marge dels polítics a qui fas referència en el teu article.

I, si l’aigua córre, les estatístiques ja no serveixen de res i la política que ens fan deixa d’ésser l’enemic a batre, l’il·lusionista de ments tobes a qui sembla fer referència el teu article.

L’alternativa passa per emprendre i actuar. Per emprendre en companyia i actuar electoralment contra els dropos, que no són els que reben la crida emprenedora, sinó els que governen i es miren el món a través d’anuncis i xifres.

L’associacionisme valent: teixint complicitats

associar 1 1 v. tr. Unir com a company,
participant, soci, confederat

La idea per l’escrit d’aquesta setmana, Santa per alguns i Primaveral per tothom, me la dóna l’Aleix Solà des de les pàgines virtuals de Taradell.com, el web d’informació local de la vila que ens enamora mútuament.

En el seu imperdible apunt aprofita una acció política local per a reflexionar sobre l’associacionisme i el voluntariat amb una idea molt potent de fons:

“Un poble —el català, el taradellenc—necessita una ferma voluntat associativa i col•laborativa per perviure i per créixer cap a on desitgem. Un associacionisme valent.”

M’agafo doncs a la seva reflexió i, emparat en la potència del Fòrum Social català 2014, celebrat el passat cap de setmana, i en les iniciatives cooperatives que estan reconstruint un teixit de suport mutu tradicional als Països Catalans, faig un brindis de primavera pels seus fautors i les iniciatives que, tunejant la idea de l’Aleix, enforteixen la voluntat associativa i col·laborativa d’ un poble —el català, el taradellenc—que perviu i creix des de la proximitat cap a la humanitat.

Google Ara i Fairphone: dos models diferents de mòbil

A mi sempre m’agrada anar a misses dites i fixar-me més en el què passa fira que no pas a dintre dels recintes sagrats.
Per això he esperat al tancament de Congrés Mundial de Mòbils per parlar de telèfons brillants.

Acompanyat dels turistes habituals, de les botigues de costum i dels treballadors de peu pla, aprofita una tornada de la feina per enfocar dos dels projectes que m’han semblat destacar del basar de la mobilitat .

Del projecte phoneblocks i la seva evolució fins a Google Ara en vaig tenir coneixement en una reunió de treball amb l’incansable David Esteban, incombustible ànima de TechForce que l’utilitza com a exemple d’emprenedoria orientada al mercat.

Ara, aprofitant el Congrès, n’hem ampliat informació a través dels mitjans convencionals fins arribar a la presentació pública que han fet fóra de congrès i a través del món digital.

Del projecte Fairphone en vaig tenir coneixement a través del twitter de la Xarxa Congo i en vaig ampliar la informació gràcies a  Vilaweb i al bloc Carro de combate.

Ambdós projectes treballen dos conceptes bàsics de l’economia col·laborativa que va prenent cos en paral·lel a l’economia de mercat:

– El model de telèfon de Google respon a la construcció d’un producte amb els seus usuaris i a la personalització extrema del mateix fins al punt que, la seva reparació, esdevé un joc de nens que podria veure’s afavorida pel món dels makers i la fabricació digital.

– El Fairphone, al seu temps, mostra la possibilitat d’oferir un producte èticament responsable i socialment sostenible o, si més no, anar tendint a fer-ho, tot demostrant que és possible disposar d’aparells que no estiguin tacats de sang.

En l’ideal d’un somniador #desdelnúvol com jo resta l’anhel de veure el maridatge del telèfon modular amb el telèfon ètic i, d’aquest projecte, sorgir-ne una comunicació més justa i universal.

Una xarxa d’empreses sense moneda

Avui fa deu dies que en Roger Cassany escrivia una noticia a Vilaweb.cat sobre les eleccions a Sardenya. Poc m’interessen, des del punt de vista d’aquest bloc el tema principal de l’anunci, però si la referència a la ocupació laboral del cap d’un dels partits polítics en dansa.

En l’article ens deia que Franco Contu, promotor de la candidatura independentista Sardegna Possible, era el fundador de Sardex.net, una xarxa d’empreses que intercanvien serveis sense fer ús de moneda. Eps! Al tantu! Economia col·laborativa d’intercanvi entre empreses!

Entro doncs a Sardex.net i, esperit comercial al darrera, hi trobo un bonic i didàtic vídeo amb el funcionament de la iniciativa sarda:

Feta la visualització penso ràpidament en els mercats d’intercanvi del meu voltant i, per l’ús de les xarxes socials que fan els sardexnesos, penso en l’Alvaro, la Teresa i el seu Comunitats.org, una iniciativa d’intercanvi de coneixements i temps que pivota entre Lleó i La Llagosta des de fa poc més de tres anys.

Do it yourself: Del punk a l’ateneu

Per seguir l’apunt d’aquesta setmana s’ha d’haver viscut amb pocs recursos i moltes ganes de fer. O, si més no, haver-hi estat a prop, quan tot va començar. Però, ara que hi penso, no és aquest l’estat on som la majoria de mortals a data d’avui.

Posem l’inici de tot plegat en el moviment punk, aquell crit de ràbia nascut als suburbis de les principals ciutats d’Occident a remolc de la crisi del petroli dels anys 70 i llurs efectes en l’electrificat món occidental.

El posem aquí, però possiblement el podríem posar en qualsevol dels moments on ha aflorat l’anomenada contracultura, aquella expressió que, generació rere generació, trenca els motlles de la cultura dels pares per a crear-ne una de nova que acaba esdevenint cultura per una nova contracultura naixent.

I ara, quan la societat de consum ha esdevingut cultura dominant, la digitalitat obra una nova contracultura que comença a mutar en un nou paradigma productiu, el paradigma dels makers que es manifesten a través dels seus productes compartits i que aterren a Barcelona a través del mob del carrer Bailén i dels ateneus de fabricació que promou l’Ajuntament de Barcelona.

Del fes-t’ho tu contracultural al imprimeix-t’ho tu amb suport municipal que, a Barcelona Activa, començar a caminar per oferir aquesta filosofia cocreativa a les empreses de la ciutat.

Cada cop més a prop… o no?

Escric l’apunt de la setmana encara horroritzat per una evidència d’aquelles que no poden deixar indiferent a cap persona humana: “Veinte españoles tienen la misma riqueza que los 9 millones más pobres”.

Es fa difícil centrar-se en una temàtica emprenedora quan hom apropa un xic a casa allò que globalment és conegut. I és ara quan, #desdelnúvol, em pregunto si Internet i les seves eines ens apropen o ens allunyen als uns dels altres.

Si atenem a les informacions que ens arriben des dels integrats, Internet facilita el treball en equip i la coordinació entre persones que són a molts quilòmetres de distància.

Aplicacions que, com es veu en aquest article, són a l’abast de tothom que tingui un ordinador a l’abast i la ment desperta.

Aplicacions que, com es veu en aquest altre, poden arribar a facilitar molt les tasques més rutinàries i minimitzar al màxim les incidències més humanes.

Ara bé, aquesta visió emprenedora, com es marida amb els 9 milions de pobres que afloren de nou en un Informe com el d’Intermón?

De la resposta a aquesta pregunta, en surten projectes emprenedors de debò, d’aquells que fan un món millor.

Què ens cagarà el tió? Què ens portaran els Reis?

Tanquem l’any amb un apunt que, a diferència del què és habitual en el gremi, ni resumeix l’any emprenedor ni fa futurologia tot endintsant-se en les tendències del 2014. Ans al contrari, afonda en les tradicions i demana desitjos pel tió i pels Reis.

Bé, més que desitjos és una proposta de ruta lletraferida i emprenedora que comença amb un clàssic gironí, fa parada en un raconet de Poblenou i acaba esmaperdut entre els sinuosos i menuts carrers que conformen la llibreria més gran de Barcelona.

Si senyor! Acabem l’any #desdelnúvol parlant de llibreters emprenedors, de llibreters amb bones estrategies per arribar a aquells que, com un servidor, encara ensumen el paper quan baixen del núvol al carrer.

La llibreria 22 de Girona tanca enguany el seu 35è aniversari. Un any per celebrar la perseverança i la tossuderia d’una adaptació constant a l’entorn que ha portat al seu llibreter, entre més, a formar part del jurat del Primer Concurs de Microrrelats Castellers organitzat pels Marrecs de Salt, la colla blau Ter de les comarques gironines. Un flashmob de dues setmanetes a twitter. Tot un repte de velocitat per una llibreria que, obrint portes en temps de la Constitució espanyola, és un bon indret per a què els els Reis i el Tió connectin amb les essències de la bona literatura.

Si volen també poden fer un tats de l’arriscat projecte d’un llibreter amb estudis que ha fet parada al Poblenou més tradicional per a obrir un negoci de nom tan recriminatori com descriptiu: Nollegiu. I és que, Nollegiu supera el concepte de llibreria per esdevenir un veritable transmissor de cultura literària.

I del 22 i el Nollegiu a les 35 llibreries de Gràcia! Un tou de taulells diversos i independents que conformen un veritable cluster de les lletres, un il·lusionat territori per tots aquells enamorats de la descoberta i la sorpresa amagada entre les lletres de qualsevol llibre o publicació.

I és que la literatura, com l’esperit pujolsià, reneix ara i sempre als seus il·lusos enterradors.

Fins passat Reis i moltes gràcies.

Els Ateneus de Fabricació: Convertint la informació en matèria

“La crisi es produeix quan lo vell no acaba de morir i quan lo nou no acaba de néixer” – Bertolt Brecht (via @ateneu_roig)

Recuperem una temàtica que ja va ser objecte de tractament #desdelnúvol al febrer del 2012. El #fabbing o la nova revolució dels mitjans de producció.

En aquella ocasió el detonant de la noticia fou el llançament del physibles de The Pirate Bay i aquest cop l’origen de tot plegat és la visita al primer dels Ateneus de Fabricació que, sota el paraigua de l’Ajuntament de Barcelona, estan naixent a la ciutat comtal.

L’Ateneu de Fabricació de les Corts ocupa una part d’una antiga nau industrial ubicada al cor d’aquest barri barceloní i, en un parell llarg d’anys, estarà integrat a la nova i flamant biblioteca central d’aquest districte.

Ara com ara, l’Ateneu comença a obrir-se a la ciutat a través de les escoles i va fent xarxa per a obrir-se al major nombre d’agents socials i ciutadans possible.

Les impressores 3D, les fresadores, els talladors làser, els escàners 3D i la filosofia col·laborativa que impregna aquests centres, poden materialitzar qualsevol idea que una persona amb esperit emprenedor es pugui enginyar.

D’aquí el seu potencial per a democratitzar la producció, per apropar el què es necessita al conjunt de la ciutadania. Sobretot quan la filosofia del fes-t’ho tu impregna l’aposta municipal per aquests espais de producció on, ara les escoles, i després tothom, podrà fer-se allò que pensa i necessita.

Podrà fer-s’ho i, si és prou espavilat, fer-s’ho a mida. En la reunió d’avui han sortit joguines per a les escoles bressol, peces per armaris, elements de merchadising i, fins i tot, una cadira.

Som als inicis, però com LaTele en el panorama audiovisual o l’Ateneu Roig en l’associatiu, els Ateneus de Fabricació són part d’aquest nou món que va naixent, mentre el vell món agonitza.