El sector del coneixement reneix als seus il·lusos enterradors

 

Un mes enrere trèiem el nas a una economia que es reinventa fóra del mercat actual. Aquesta setmana hi tornem amb dos casos d’emprenedoria col·laborativa que van fent fortuna internacionalment des del nostre veïnat mateix.

I és que aquests dies ha estat noticia el reconeixement internacional de l’Amical Wikimedia,  l’associació sense ànim de lucre que col·labora activament en els projectes de la Wikimedia Foundation, el vaixell insignia dels quals és la Wikipedia, l’enciclopèdia lliure i col·laborativa més consultada del món.

De fet, l’Amical, que, si més no fins on he arribat es finança, per donacions i temps dels col·laboradors, és una xarxa de persones emprenedores que es dediquen a  la curació de continguts i a la gestió del coneixement en llengua catalana, essent la Viquipèdia, la més acurada i fidel d’entre les edicions lingüístiques d’aquest gegant del coneixement.

En el fons, la voluntat de saber dels catalans i un col·lectiu anònim que va fent via, tot posant-nos a l’abast el màxim d’informacions possible, són la base d’aquest ingent projecte.

Força lluny, però alhora força a prop de l’Amical, hi trobem la Fundació Punt Cat, un altre producte de la societat civil catalana que, en aquest cas, va aconseguir remoure a més d’un centenar d’entitats i associacions, més de dos milers d’empreses i prop de seixanta-sis mil persones per a aconseguir un domini lingüístic, el .cat que va creixent en nombre de registres i que, aquest estiu, ofereix una d’aquelles ofertes que ha donat en la diana i que ha quedat curta de places en poques hores, pel que s’ha hagut de doblar.

Entitats com l’Amical o la Fundació defugen els àmbits tradicionals per esdevenir veritables exemples de gestió col·laborativa, en aquest cas, per a les comunitats lingüístiques sense un Estat que en tingui cura i vetlli pel seu esdevenir i pervivència.

Oficis que sempre desapareixen

M’avanço un xic al futur immediat i, llençant-me de cap a una piscina buida, presento un web que encara no ha nascut, però que anuncia la seva obertura durant aquest mes d’abril, si no vaig errat d’osques.

Preparant aquesta informació em vaig trobar un apunt de l’any 2008 on ja parlàven de l’últim esmolet en actiu, però el fet és que la cantarella del seu instrument passa dia si i dia també per la barcelonina plaça Lesseps. I és que l’ofici d’esmolar es resisteix tossudament a totes les absoltes que li canten.

Els esmolets, en l’imaginari col·lectiu, són sempre persones d’edat avançada que circulen a peu i amb la seva Vespa tunejada amb l’estri d’esmolar al costat.

Com el festivol déu Pan, amb qui l’esmolet si uneix en l’art d’esmolar l’eina, anuncien la seva presència tot bufant l’escala musical amunt i avall, avall i amunt en inconfusible cantarella. I, com deia, un ofici que arregla coses com aquest, se’l dóna per desaparegut o, si més no, en perill d’extinció dia rere dia, mes a mes, any a any. Però, com el pensament català, rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.

I aquesta és l’aroma que desprèn la troballa realitzada en un passeig, nouvinguda al pit, pels carrers del nord de Gràcia: un cartell amb la URL afilacat.com per a poder fer com amb els superherois: cridar-los, en cas de tenir un ganivet esmussat.

Serà aquest l’oxigen definitiu per al manteniment d’un ofici tan antic com sostenible, necessari i entranyable?

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

En els darrers set dies, les bitcoin s’han fet més famoses que el Papa. La raó d’aquesta merescuda fama ha estat doble: Per una banda, el volum de bitcoins en circulació ha superat ja els mil milions de dòlars americans; i de l’altre, la iniciativa empresa per Jeff Berwick, reconegut emprenedor d’Internet, i TDV Media, d’instal·lar un “dispensador” de bitcoins bidireccional o “Bitcoin ATM“, és a dir, un caixer automàtic, com a resposta a l’estat financer de Xipre i a la pèrdua dels estalvis dels seus ciutadans.

De fet, ambdues noticies van unides, ja que, si bé les bitcoin no es fabriquen a demanda ni amb afany regulatori, com la resta de monedes del món, si que han esdevingut refugi d’estalviadors per llur robustesa i confiança generada.

I és que, més enllà dels que vam tenir traumàtics profes de mates, l’ésser humà sol confiar més en l’original que en la còpia, en les matemàtiques que en l’economia. I les bitcoin són l’ús més brillant que conec d’aquesta ciència primigènia. I, ho és, a través de la criptografia, la variant que ens permet confiar en les nostres targetes de crèdit i de dèbit com a mediadores de les relacions amb la nostra entitat financera.

Les bitcoin, a més a més, disposen d’un avantatge sobre la resta de monedes en circulació. Una avantatge derivada de la crisi política i financera actual: i és que s’escapa al control dels Organismes Reguladors estatals i dels Bancs en ser una moneda autigestionada pels seus usuaris i pels sistemes criptogràfics i matemàtics sobre els que es fonamenta.

Sense entrar en més detall, que es pot trobar navegant per Internet, acabo amb una recomanació per a qualsevol emprenedor:

Acceptaré bitcoins per damunt de qualsevol altre moneda

I és que, tal i com va el món, més val confiar en molts que en quatre eixelebrats egoistes que, per sobreviure, s’inventen preferents, subordinades, pagaments d’hipoteques més enllà de l’objecte hipotecat, i quitances als estalviadors.

De canvis, resistències i cabòries

Fa un parell de setmanes, dia amunt dia avall, un amic va participar una intensa matinal de motivació i aprenentatge a la feina.

En una de les fases de la jornada, els membres de la Direcció Executiva en la que treballa el meu amic es reunien per grups i treballaven la seva visió de l’empresa a través del mètode del cas, aquell en què cadascú explica un relat d’una experiència viscuda en el devenir laboral i que sigui un clar exemple de la manera de ser de l’empresa en qüestió.

El meu amic treballa en l’increïble sector minvant: el sector públic. Un món on, per experiència personal, es viu en canvi continu amb els mínims recursos possibles, però que ara, a més a més, ha pres la imatge pública de ser un cau de lladres sense entranyes.

Cal saber deslligar el gra de la palla, però, i saber que, el caos ordenat que és aquest sector és la resultant de l’acumulació dels constants canvis de direcció que, cada quatre anys, porta el sufragi universal i el resultat de les urnes.

L’empresa on treballa el meu amic, a més a més, suma al canvi polític, la constant adaptació a la percepció de la realitat econòmica de l’indret on actua. I això encara la fa més dinàmica i arrauxada en aquells canvis que, allunyats dels mitjans de comunicació, passen desapercebuts per aquells que no utilitzen els serveis de l’empresa on, per vocació, el meu amic va decidir de treballar, renunciant a un profitós sector privat on tenia les faves guanyades.

Deu semblar que la cosa és poc emprenedora, però el fet és que de totes les organitzacions se n’aprèn i el meu amic em va explicar que, en el grup que li va tocar facilitar, no van trigar gaire en posar-se d’acord en el fet que l’entitat pública en qüestió havia estat una palanca de canvi en la vida professional dels que eren a la taula, una palanca de canvi per qui s’hi apropava i n’aprofitava els serveis i, anant un xic més enllà, una palanca de canvi per al mateix indret on desenvolupa l’activitat.

I aquí és on, em va dir el bon amic, va sorgir la Grècia clàssica per il·luminar un perill intrínsec en qualsevol organització viva i promotora del canvi, és a dir, emprenedora en el sentit més clàssic del terme, ja que no es pot entendre Heràclit sense Parmènides o, el què és el mateix, no es pot promoure el canvi sense donar temps a les estructures per adaptar-s’hi i consolidar-se, ni es pot prendre la millora continua sense aprofitar al màxim els talents individuals de les persones implicades destinant-les en les ubicacions més adequades als seus perfils.

Una altra economia fou possible… o encara ho és

Arran de la recuperació d’un dels espais més emblemàtics del barri del Poblenou, em capbusso digitalment en els pioners del cooperativisme i l’economia solidària a casa nostra.

I és que, la Flor de Maig (document .pdf), fou això: una gran cooperativa que va néixer al servei de la comunitat local, però que va esdevenir un veritable gegant de serveis per a la ciutat de Barcelona. Del seu extrem creixement però en vingueren les desavinences i, tot i l’ “expropiació” del concepte cooperatiu i dels seus bens per part del nou Estat nascut de la Guerra Civil, la cooperativa ja era ferida de mort en plena República. Podríem assegurar que va morir d’èxit extrem en un temps il·lusionants per a les classes populars.

Aquest passat cap de setmana es va escenificar la obertura de l’espai de La Flor de Maig al barri. Jo no hi vaig poder anar i vaig seguir-la #desdelnuvol, però el fet fa la cosa: El Poblenou està recuperant un espai comunitari i social arrelat en les fondalades del segle XIX, però amb la capçada al segle XXI i més enllà.

Les cooperatives – de producció, de crèdit o de consum, que en són les principals – són una digna alternativa per a organitzar, ordenar i humanitzar un sistema de producció i consum, tot millorant-ne els principis i utilitzant l’intercanvi i l’ajuda mútua com a manera d’aprofitar els recursos disponibles sense perdre qualitat de vida.

Iniciatives com la que ha obert aquest apunt –l’Ateneu Flor de Maig-, la de les Mamas graciosas, un sistema autogestionat de compartició de talents de mames i papes al barri de Gràcia, o la de l’Ateneu Popular de Vallcarca, un espai que acull un bon grapat d’iniciatives cooperatives i solidàries, ajuden a veure que, més enllà dels principis macroeconòmics dominants, hi ha un món de petites accions quotidianes que rutllen amb pocs diners i molta humanitat.

Et crida el sector de l’ajuda mútua?
En coneixes algun altre cas?
Les aportacions, a risc de no rebre resposta, són benvingudes.

El valor de la innocència

“Els nens havien personalitzat completament l’escriptori, de manera que la tauleta de cada nen es veia diferent. Havíem instal·lat programari per evitar que ho fessin. I el fet de què trobessin una manera d’evitar aquesta restricció és clarament el tipus de creativitat, el tipus de curiositat i descobriment que creiem que és essencial per a l’aprenentatge”

Ed McNierney, cap de tecnologia de la OLPC.

 

Darrerament, m’han arribat un bon grapat d’inputs d’allò que ja vaig viure per partida doble a Mauritàni i Uganda. I és que l’Àfrica és un gegant adormit. Un gegant adormit i de potencial minoritzat sota l’esclop d’una globalització que els ha reservat, si més no fins ara, el paper més galdós de leconomia mundial.

Però l’Àfrica és farcida de gent preparada per desenvolupar tot l’enginy que, els occidentals – massa tecnologitzats i allunyats de les nostres arrels humanes –, hem perdut en poc més de 200 anys d’industrialització.

Els mercats de Kampala o Nouakchott són espais de comerç informal, de negociació constant, mercats de productes que no tenen res a envejar als nostres mercats financers en quan a dinamisme. Però, la informalitat que si respira, ens transporta a un estadi paral·lel de l’evolució dels intercanvis comercials. La mateixa que fa que qualsevol nòmada del Sàhara disposi de telèfon mòbil o que en una haima del Sahel ens trobem un carregador solar de bateries.

Justament, una de les informacions que m’han animat a escriure aquest apunt parla de l’economia informal que es viu en aquests paratges i que, segons aquesta noticia, està fent de Kenya un referent en innovació i mobilitat.

L’altra informació que m’ha portat a donar un tomb pel continent minoritzat m’ha recordat la curiositat i l’esperit juganer dels nens ugandeses. La  noticia però ens parla de xiquets etíops que, sense coneixements teòrics suficients, són capaços de customitzar-se, tot trencant les barreres per a fer-ho possible, unes tauletes que els havien cedit per a educar-se.

Quan parlem d’aprenentatge, sobretot en entorns emprenedors i empresarials, ràpidament pensem en hores de formació, en aules, en experts, en… i això ens està fent perdre la espontaneïtat de la descoberta, d’una descoberta que, com ens mostren els veïns del sud, és molt més rellevant i enriquidora que la nostra por a equivocar-nos.

Fem doncs l’africà? Ens llevem d’una vegada les pors? Ens atrevim a tafanejar, descobrir, errar-la, desaprendre i aprendre des de la innocència que encara tenim en els replecs més ocults del nostre benvolgut passat?

Avui parlem d’en Lluís, un botiguer… tradicional?

Si has tafanejat la meva carta de presentació, hauràs vist que sóc fill d’una botiguera que feia les comandes a través d’un fòtil telemàtic força innovador per als temps que corrien.

Suposo que aquest fet, em fa sentir una especial curiositat per les innovacions en el món del comerç minorista, dels botiguers de tota la vida, dels comerciants emprenedors que, davant les dificultats d’un negoci salvatge com aquest, planten cara i es trenquen les banyes per a trobar sortides sorprenents i gairebé màgiques als reptes sectorials.

I, recentment, he tingut el plaer de coincidir amb un ferreter de Montmeló que ha trencat la barrera local per generar un negoci glocal des del centre d’aquesta població vallesana.

La seva ferreteria, avui per avui amb una desena de treballadors contractats, ha trencat la barrera de l’espai – temps amb l’ús d’Internet i amb una botiga – pendent de visitar – on les tradicionals prestatgeries s’han mudat en modernes andròmines de comunicació i interacció amb el client, fet que li ha valgut el reconeixement internacional i una nodrida cartera de clients d’arreu del món.

El nostre home no s’ha quedat aquí però. Al renovellat negoci familiar, hi ha sumat uns quants projectes de notable vàlua pel sector del retail, com PilloUno.com, amb l’oferta de la setmana; #PipiuNet, el punt de trobada de les persones relacionades amb el món digital, el màrqueting i el social media; Formación 2.0, el fill d’un projecte tan curiós com el de la seva ferreteria; o el més petit de tots, un centre de treball col·laboratiu en el mateix espai on hi ha la innovadora ferreteria montmelonina.

En Lluís és un d’aquests inquiets i emprenedors botiguers que volten el món aprenent i mostrant a d’altres botiguers allò que la seva tafanera experiència li ha ensenyat. I, per això, li dedico aquest #desdelnuvol tan comercial.

Keep the faith! – El futbol que torna als seus origens

 Com no podia ser d’altra manera, és en Kiko Amat, el de La Escuela Moderna i Bendito Atraso, qui m’ensenya el camí d’un futbol molt allunyat de la Roja, del Barça i del Madrid, per citar les tres icones del futbol modern.

És en Kiko Amat qui em mostra que els Buendia, Agapito i Cosialls never walk alone en la seva manera de veure el futbol i de transmetre-la – i parlo de l’experiència Buendia, la del Atlético Diagonal – a la quitxalla dels barris del Poblenou, Sagrada Família i los Triangulos barcelonins.

Aquest apunt doncs va per ells i els que, com ells, inculquen valors des de la base de l’esport en qualsevol de les seves diciplines. Però no parlaré pas dels emprenedors que han parit les escoles de futbol, sinó d’una altra mena d’emprenedors que, en barris populars d’arreu, estan retornant l’esperança en un esport que s’ha deixat entabanar pels diners i els egos massa inflats.

 Coneixia el cas del AFC Wimbledon, l’escissió de l’històric – i ja desaparegut – Wimbledon F.C.; i del més recent, pero més sonat, United de Manchester, l’escissió del Manchester United que van protagonitzar un grup d’aficionats emprenyats amb els rumors de compra del club vermell. Ara els Red Rebels disposen d’un club sense afany de lucre i amb plena democràcia interna on cada aficionat té una acció del seu equip (sense possibilitat de tenir-ne més) i que ha pujat quatre categories des de la seva fundació l’any 2005.

 Desconeixia però l’existència d’experiències més enllà de les illes britàniques. i, en Kiko Amat – “novel·lista accidental, periodista cultural sense carrera, anglòfil militant i apassionat fan del pop” -, em presenta el cas del benjamí entre els Clubs d’Accionariat Popular de la Península: els xixonesos de la U. C. Ceares, a través d’un impagable Reciclaje al Cultura/s de La Vanguardia.

El Ceares segueix així l’estela del CAP Ciudad de Murcia, el degà de l’accionariat popular, després de viure els efectes del futbol modern en pròpia pell; obrint així una escletxa de gestió que ja funciona en un bon grapat de clubs britànics. Clubs que demostren que el futbol és pels emprenedors units i que pot ser molt més que un grapat de monedes sense sentiments.

Retornem a l’essència del futbol: Aquella que, si més no a mi, em pot retornar a sentir allò que ens van ensenyar els Buendias, Cosialls i Agapitos als nanos de genolls pelats i mirada innocent dels barris obrers i menestrals de la Barcelona dels 80. Keep the faith!

Avui volto per EuroVegas.. amb el GATCPAC de fons

I, per fer-ho, utilitzo un apunt del meu bloc personal on reflexionava sobre aquest projecte i les seves conseqüències potencials, si atenem a l’experiència de Nevada, la pàtria nadiu de la cosa, i a l’experiència de Port Aventura, aquell projecte que vam importar quan el nostre referent era Califòrnia.

El gran dubte sobre el negoci que “hem seduït” i no podem descartar de cap de les maneres, no és allò que destruirà – els darrers terrenys agrícoles de la conurbació de Barcelona – o les lleis que poden veure’s modificades, sinó si serà pa per avui i fam per a demà, és a dir, si ens endinsem encara més en el model especulatiu que ens ha portat a la crisi actual i no en les solucions productives que han caracteritzat el seny i la rauxa tan pròpia dels catalans.

I és que, si ens fixem bé en el procés que ens ha de portar la ciutat turística, començarem per a requalificar terrenys agrícoles – primera etapa de la versió més nostrada de la crisi -, seguirem per construir-ne els edificis – segona etapa d’aquest viàtic – i acabarem comptant amb els bancs per a fer els diners que falten per a completar una inversió d’alt risc que ens endeutarà altra vegada – tercer i últim estadi de la crisi que ens arreplega -. Un model que recorda les ciutats de vacances de la costa valenciana.

O vaig molt errat o, a més a més, d’alimentar un pol d’atracció especulativa, reproduirem cadascuna de les etapes de la crisi actual, per arreplegar uns llocs de treball que, amb bon esperit emprenedor, i el model català de teixit productiu a la menuda i ben lligat, generaria més futur que el que es preveu amb el complex turístic proposat.

Jo em pregunto, ¿no seria millor destinar els esforços en generar cooperativistes i empresaris locals que enforteixin aquest teixit tradicional o, si es vol, importar d’altres projectes més sòlids que el dels jocs d’atzar?.

Oi més quan la taxa d’atur a Nevada, l’estat d’on és originaria l’empresa que ens porta el projecte, ha anat creixent i creixent des de l’any 2007 fins a esdevenir la més alta dels Estats Units. Allà, ja ho han vist i estan en plena reconversió cap a sectors industrials centrats en el coneixement i la innovació i això inclou educació i cultura -.

Oi més, quan el projecte és una nova perversió del bon projecte del http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031239 GATCPAC, aquella Ciutat de Repòs i de Vacances amb balnearis, piscines, solàriums, zones de càmping, camps d’esports, parcs d’atraccions, colònies per a vacances de cap de setmana, hotels, restaurants apartaments, botigues,horts i jardins per a gaudi de les classes populars i sota règim cooperatiu. Una perversió especulativa similar a la que va fer de les platges de Viladecans, Gavà i Castelldefels, un cafarnaüm d’usos privatius i públics, fruit de l’amnèsia històrica on som ficats.

Si volem un projecte que doni feina i asseguri el futur dels seus treballadors, perquè no tornem a la vella aspiració de la http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0017964 Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC?

@creamebooks – La crème de la crème dels innovadors literaris?

Coincidint amb el BizBarcelona, el meu compte de twitter es va omplir de missatges amb l’etiqueta #RI2012. Una d’elles, enviada per l’imperdible @media140cat feia així:

creamebooks.com una nueva plataforma para editores y escritores con la que crear libros multimedia #RI2012

— media140 (@media140cat) junio 15, 2012

Lletraferit com sóc, me’l vaig guardar als favorits i l’he recuperat aquesta setmana per tal de furgar un xic més en una proposta que em va semblar prou interessant, tot i ser presentada en un dels espais, el Red Innova 2012 de Madrid, més cool i encorbatat del món digital. Només cal veure els socis de l’esdeveniment de Madrid per a comprovar-ho.

Creame eBooks és la nova proposta parida per en @fabianaco, un emprenedor de La Mancha; en @davidlillo, un dels organitzadors de l’Iniciador i inquiet emprenedor en sèrie; i en @pacotole, el tecnòleg de la cosa.

Amb seus a Madrid i San Francisco, la factoria Cream està rodant la seva primera obra: una plataforma d’autopublicació digital que permet col·locar un mateix llibre electrònic a les principals botigues online existents (Apple iBook Store, Amazon, Barnes & Noble, 24Symbols, etc,).

Una iniciativa que ens demostra altra vegada que la literatura no està morta, però potser els actors tradicionals estan de parranda i d’altres han de portar la innovació al sector editorial.

Post-Apunt Primer:
Hem demanat invitació per a testejar-la des de la meva vessant de preescriptor postintel·lectual i m’ha agradat la resposta: Com més prescriguis el projecte, més oportunitats d’accedir a la plataforma. Tot i que, al cap de dos dies, i sense fer cap prescripció, et donen l’accés a una plataforma d’ús senzill i altament recomanable on, només amb el texte i la caràtula, pots maquetar el teu llibre, informar-ne les característiques i distribuir-la a les principals llibreries digitals existents.

Post-apunt segon:
Tot just publicat l’apunt, llegeixo que dues de les editorials més innovadores del panorama català, han decidit prendre cos amb un 9 Grup Editorial, Els pares de la cosa – Angle Editorial i Cossetània Edicions – ja van ser punters a casa nostra quan, la’ny 2008, van crear la primera plataforma de llibres digitals en català, Edi.cat, juntament amb Bromera, de la qual esperem tenir-ne noves d’una prompta estabilització.