Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Anuncis

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.

Emprendre sense un duro

Després de fer la cervesa, m’he quedat sense un duro per emprendre. I, per això, torno a somiar en aquests moments inicials en què l’emprenedor té idees en marxa, ganes de moure’s i molta il·lusió. Tanta il·lusió com manca de diners. Uns diners que són la sang que circula per les venes de la societat emprenedora on ens trobem. 

Abans de veure què puc fer amb la butxaca buida, faig una foto del moment: la foto de les venes més marcades i evidents que han aparegut per aquestes pàgines recentment: La vena que m’és m’agrada és la del finançament en massa. L’altra vena notable és la dels  àngels inversors i els emprenedors en sèrie.

Em guardo la foto a la cartera i segueixo caminant, tot presentant una vena que, no per manca de diners, presenta menys interès a l’hora d’obrir portes a les il·lusions. És la vena de l’intercanvi i els bancs de coneixement.

I, per fer-ho, m’agafo de la mà de l’Alvaro Solache i la Teresa Cristóbal, emprenedors social en sèrie que hores d’ara mouen els seus projectes des de les muntanyes de Lleó. Ells em porten a la seva xarxa social de gent corrent i ànima dispesa.

Comunitats.org és un producte de recent creació i en constant evolució que, com diuen els seus creadors, facilita “l’intercanvi de coneixements entre aquelles persones que vulguin iniciar el seu propi negoci”, tot “oferint, o trobant, aquells coneixements que els fan falta per a desenvolupar els seus projectes, aprofitant l’avinentesa per donar a conèixer les seves iniciatives i trobar a gent disposada a invertir el seu temps en elles”. 

Quina és la moneda d’aquesta xarxa? El temps que hom dedica a projectes aliens. Un temps que es converteix en moneda social, una alternativa prou bona per començar a emprendre amb empenta i pocs diners, tal i com demostra un altre “monstre” amb bloc notable a Internet.

El seu nom és Julio Gisbert i, a vivirsinempleo.org, ens va ensenyant alternatives a l’economia del diner. Eps! Com ell mateix deia en una recent entrevista, no es tracta de substituir, sinó de subsistir. De subsistir en un entorn més humà, on l’egoisme no és la base del sistema i els egos són força mundans: O hi guanya tothom, o la teva aportació no hi cap.

Si no tens diners, però tens idees, valors i coneixements, aquí tens un terreny de joc on començar a bellugar-te. A canvi d’ajudar als altres amb els seus projectes, ells t’ajudaran a tu amb els teus. I, entre tots, hi guanyareu una mica, tot recordant que, en temps de crisi, és quan millor funciona l’esperit de Wörgl, una alternativa parida en aquella crisi que ens va fundar a nosaltres i que, si recordes els llibres d’història, en deien el crack del 29.

Gotes d'aigua

Durant aquest primer mes d’apunts des del núvol, he focalitzat l’atenció en les oportunitats del nou món que anem generant els bàrbars – per utilitzar l’expressió d’en Baricco que pot fer més fortuna entre les velles elits de l’economia global, tot i que ens preferim titllar de nòmades, de nadius digitals o … deixem-nos de nomenclatures que encara som enmig d’una revolució social. -.

Però, avui, canvio de direcció i m’endinso en el carreró dels diners. I és que, si has tingut la santa paciència de seguir-me, t’hauràs fet la pregunta fonamental:

I qui paga la festa?

 Doncs avui miro de donar-hi resposta, tot utilitzant la clau que ja vaig deixar anar en acabar l’apunt Col·laborem, col·laborem…. El seu nom és finançament en massa o, per a ser fins i integrats, crowdfunding.

El finançament en massa és una forma de finançar propostes, projectes, empreses, … que el creador difon públicament. Les persones que volen, hi posen algun calé. Vindria a ser allò de: “em deixes unes monedetes per agafar el metro?”, però fet a l’engròs i amb un sentit de continuïtat.

Com ens diu un dels col·lectius que més fort està apostant per aquest model en el sector de les industries culturals, “abans l’espectador era tan sols un consumidor passiu, que anava al cinema, es gastava nou euros, consumia i tornava a casa.” Ara, en canvi, “l’espectador posa nou euros i es converteix automàticament en co-productor” o, com diuen els d’arregladoperoinformal.info, algú que “tiene la capacidad de participar en el proceso de creación, producción y ejecución del mismo” per què, ara, hi prenc les paraules de Nativa.cat, “l’audiència és activa, i hi diu la seva i s’organitza en comunitats d’interessos afins ”. Ja no gasta, inverteix. Inverteix perquè té alguna cosa a dir, perquè vol participar en la consecució d’un determinat equilibri. Un equilibri on ningú hi perdi i tothom hi guanyi, on ningú s’acabi sentint un objecte inanimat.

Posem alguns exemples de projectes finançats d’aquesta manera i, per fer-ho com Déu mana, comencem pel més conegut:

La Wikipedia, l’eina que ha revolucionat el món de les enciclopèdies i que es finança integrament amb les aportacions de la gent que, tot responent a la crida anual d’en Jimbo Wales – el seu creador -, decideix aportar algun euro per a què segueixi rutllant la cosa, participant així en un producte fiable i autogestionat per una comunitat de bàrbars que han ocupat el Palau d’Hivern del saber enciclopèdic o, en paraules vulgars, gent que deixa la seva individualitat per a participar en la compilació de coneixements i aprenentatges compartits. Això també té nom màgic, se’n diu crowdsourcing i potser un dia te’n dono quatre pinzellades.

Un altre que porta temps utilitzant el mateix sistema, però en un entorn un xic diferent, és la xarxa oberta i neutral Guifi.net, una aposta que va fent xarxa amb microprojectes de connexió que es financen mitjançant les aportacions de la gent que, diga’m egoista, aprofitarà el microprojecte a finançar per tenir millor connexió a la seva comarca, ciutat, poble, barri o vivenda.

Però, de moment, on hi ha més exemples d’ús del finançament en massa és en l’àmbit de la cultura. Un món amb propostes com:

– El Cosmonauta, un projecte híbrid entre el finançament de massa i el tradicional, però que ha sabut aprofitar el crowdfunding com a arma de màrqueting massiu. 

– No-res, un documental 100% crowdfunding del qual encara en pots ser co-productor; o

– Arròs Movie que, com la gent que l’ha ideat diuen, és “una road movie feta amb el teu granet d’arròs, llicències lliures i amor a la paella! “

En conclusió, el que et vull dir és que, més enllà de les subvencions, de les rondes de finançament i del capital de risc, hi ha una pluja de gotes d’aigua disposades a regar qualsevol projecte que estigui disposat a navegar pels mars de la imaginació, l’empenta i la creativitat, amb un xic de paciència i bona voluntat.

Eps! I tot això sense entrar en la galàxia dels bancs del temps, dels bancs de coneixement i de les monedes locals o comunitàries, tot un altre planter per moure un nou món… des del núvol.