Comprometeu-vos!

Aquesta setmana, Barcelona Activa, l’empresa on passo la jornada laboral i concentro una part important dels meus esforços vitals, ha acollit una jornada d’emprenedoria social. Al mateix temps, la UOC presenta un parell de programes formatius per a crear nous quadres en aquest sector on, el benefici i la fraternitat, es donen la mà. No fa pas massa dies que Stéphane Hessel presentava la continuació del Indigneu-vos amb un llibre que ha tingut molt menys ressò, car sempre és més fàcil indignar-se que comprometre’s. Jo, aprofitant l’avinentesa d’aquesta successió de notícies, m’endinso al cor d’Àfrica, amb la idea de presentar dos projectes que basculen entre la solidaritat occidental i l’emprenedoria social.

Ambdós projectes em van venir a buscar, com no podia ser d’altra manera, des del núvol i, després de la pertinent pluja de correus electrònics i contactes, van esdevenir una realitat fèrtil i suficientment ferma, com per acabar esdevenint apunt d’un bloc sobre emprenedoria des del núvol.

Així, a principis d’agost d’aquest any, creuàvem les portes de la seu de inMovement a la Ggaba Road de Kampala, i visitàvem la primera de les experiències:

Entre els compromisos realment valuosos que pot adoptar la nova generació , destaca el d’actuar a favor del desenvolupament, però aquesta vegada en cooperació amb les joventuts dels països pobres” Stéphane Hessel (2011) Comprometeu-vos!

L’espai és ampli, però silenciós. Ens rep la Bernice Busabo, i ens ensenya les instal·lacions, tot just quan entren els nanos a la carrera. Cares rialleres, jocs de quitxalla feliç, cames nafrades i poc pèl al cap.

InMovement és un projecte transnacional que complementa l’educació general de la quitxalla dels barris desafavorits de Kampala, amb un programa formatiu que té en l’art, l’eina de canvi social i de millora de les condicions vitals dels seus alumnes.

Feta la primera volta, i mentre la quitxalla es canvia de roba, la Bernice ens presenta als dos mestres que es repartiran la feina de la jornada: En Johnmary Mukiza – cap d’estudis, músic i artista visual – es dedicarà a ensenyar valors a través de la música; mentre en un altre espai, en Mark Owori – un tot-terreny en l’ajuda a la gent més desafavorida- reforçarà l’autoestima de la canalla, a través d’espectaculars exercicis de contorsionisme.

Xalem com nens petits veient-los treballar, oi més quan, en acabar la classe, s’expliquen les activitats realitzades i ens permeten gaudir de la seva vitalitat i d’una imperdible classe de luganda – la llengua de Kampala – que els diverteix en el seu paper d’improvisats professors.

InMovement és una ONG que estreny els llaços de cooperació entre Espanya i Uganda i que es nodreix de donatius – solidaritat occidental – i del lloguer de les seves instal·lacions de Kansanga – emprenedoria social -.

A finals d’agost, i amb el viatge a Uganda, tocant a la seva fi, visitem la casa de Madame Kim, com en diuen els veïns de la zona. La Kim és holandesa de naixement i ugandesa d’adopció. Regenta un remenut orfanat en una àrea rural al sud de Masaka. Entestada en millorar la nutrició de la gent de la zona, visita cases, allotja persones i acaba d’aconseguir un espai del dispensari municipal per atendre casos de desnutrició al seu voltant.

La Kim, tot i rebre ajudes d’associacions com Acció Solidària o de les seves amistats europees – solidaritat occidental – disposa d’una granja de gallines i d’un hort, gestionats per alguns dels ganguilasos del orfenat, que cobreix part de l’alimentació de la llar i ajuda a desenvolupar la seva tasca solidària – emprenedoria social -.

Models mixtes al cor d’una Àfrica que, malgrat la imatge que es pugui extreure d’aquests dos casos, és molt més rica, pacífica i emprenedora del que ens mostren habitualment els mitjans de comunicació.

Què es millor: una web o internet?

Torno de vacances amb la pregunta que em feia un emprenedor, mentre la llum més bonica de l’albada acoloria els arbres, les cabanes i la sorra vermella de la pista que ens conduïa a les Murchison Falls, un dels indrets més bonics i sorprenents del cor de l’Àfrica més africana.

Quan hom viatja per Uganda, se li desfan tots els tòpics que pot haver conservat de l’Àfrica que es veu des d’Europa. Es troba amb un país multicultural, però sobretot, amb una terra de veritables emprenedors. I no em refereixo a la munió de venedors de carrer que, el govern de Kampala, vol expulsar de la capital, empès pel potent lobby dels botiguers locals. Aquesta batalla, tan propera i tan llunyana a la vegada, és ben oberta hores d’ara, però no és l’objectiu d’aquest apunt. Si la vols seguir ho pots fer a través del Daily Monitor, el diari que, em va semblar, més imparcial dels que s’escriuen per aquells paratges.

L’innocent emprenedor que protagonitza aquestes ratlles encara no té 30 anys, però té dona i filla. Dona , filla i una visió empresarial que l’ha fet veure el potencial del turisme a les vores del Parc Nacional esmentat en el primer paràgraf.

La innocència no és enemiga de l’esperit emprenedor i, aquest treballador d’una de les empreses d’autobusos que comuniquen Masindi amb el món, havia sentit a parlar d’una eina misteriosa que comunica amb possibles clients. Què hi fa que, un cop demanat el correu electrònic, l’Aquilis – aquest és el seu nom -, et doni el correu postal! Què hi fa que no sàpiga ben bé què és internet! Què hi fa, si sap per a què li pot ser útil!

A Masindi, l’antiga capital de Bunyoro, els turistes hi han arribat, tradicionalment, amb els serveis adquirits a Kampala – la capital d’Uganda -, o caient en les xarxes d’una mena de divinitat que, amb oficina pròpia a la ciutat, t’ofereix el producte que ell té, sense cap voluntat d’adaptar-lo a les teves necessitats. Ara, però, l’Aquilis et permet negociar els serveis que tu vols, te’ls empaqueta, i et fa un pressupost ajustat i a l’abast de qualsevol butxaca.

Després d’un dia memorable al seu costat, em vaig comprometre a portar-lo a Internet  i, aquestes quatre ratlles, són una primera aproximació a un model d’emprenedor que, al cor de l’Àfrica, ha trobat un forat de mercat on guanyar-se millor la vida i oferir, com dic, una experiència inolvidable.

Targeta de visita:
Nom: Aquilis
Lloc: Masindi – Murchison Falls
Idiomes: Anglès, runyoro, luganda i swahili
Telèfon: 0772541877
Serveis: Game drives i acompanyament dins del Parc Nacional de les Murchison Falls.

BizBarcelona 2011: Models de creixement i internacionalització

Aquest és llarg, però val la pena, ja que veu directament de quatre experiències explicades en l’esdeveniment més potent per a la gent emprenedora d’aquestes terres.

Començo el dia amb una taula rodona sobre models de negoci i segueixo el matí voltant un xic per l’espai del BizBarcelona. Al Saló de l’Emprenedor, hi ha força gent, tot i l’amplitud del Pavelló 1 on s’ubica. Al Palau del Creixement, també hi ha força gent, tot i que un pot moure’s força tranquil·lament.

L’objectiu d’aquest apunt, però, no és fer una descripció de l’esdeveniment. Sinó parar atenció en una de les taules rodones que s’hi han fet. Sota el nom de Models de creixement d’empreses innovadores s’han dit algunes coses que poden ser d’interès per a qualsevol persona emprenedora, sigui amb una empresa potent o amb un negoci de qualsevol mida.

En Juan Carlos Ribeiro és un dels fundadors de Gigle, una empresa que es va fixar l’objectiu de treure tots els fils de les llars. Ell en va ser el seu CEO fins que va arribar a creixer tant que fou comprada per una de les empreses que li eren clients. La seva empresa va néixer ja amb esperit transnacional i tres seus simultànies, la de Barcelona, la d’Edinburg i una a California – on vivia cadascun dels socis que van iniciar el negoci-.

En Francesc Tarongi és fundador i CEO d’Enertika, una empresa que es dedica a l’eficiència energética i que fou creada l’any 2007, tot basant-se en models de negoci dels Estats Units i del nord d’Europa. L’adaptació d’aquests models de negoci a Espanya, però, els va fer variar un xic l’estrategia i van començar fent consultoria i enginyeria en temes mediambientals. Una manera de fer que, a part de donar-los-hi ingressos des del moment inicial, els va permetre guanyar credibilitat. Això sí, sense abandonar el seu objectiu, el que els feia apostar fort per la R+D en control de despesa energética.

En Vicente Arias és un dels incombustibles d’Internet. La seva dèria actual és Offerum, una web de descomptes en productes de lleure i temps lliure, que va fundar i que lidera des del seu naixement, ara tot just fa un any. El seu model matriu és GoupOn, empresa de descomptes dels Estats Units, i el seu objectiu fundacional era publicitar petits negocis offline a Internet.

En Marc Bonavia és fundador i director de màrqueting de SIT mobile, empresa de serveis de comunicació a través de telefonía mòbil per a empreses. Un negoci que va nèixer amb la intenció de recopilar les ofertes existents a Internet en una única página web. Però l’any 2000 ningú comprava per aquest mitjà i van haver de tenir cintura per canviar. El seu segon negoci, doncs, va consistir en aprofitar un forat de mercat, el d’enviament de SMS gratuïts des de pàgines web. Negoci que van desenvolupar fins que els operadors van decidir tallar aquesta gratuitat. Amb l’experiència acumulada, però, van obrir el nou mercat – servei d’enviaments de SMS a clients per part d’empreses – i aquest és el negoci que els ha permès globalitzar-se.

Quines han estat les claus del seu creixement? Quin és el model d’internacionalització d’aquestes quatre empreses?

En Francesc Tarongi, d’Enertika, diu que el seu creixement s’ha basat en un desplegament territorial, però amb una estructura descentralitzada i adaptada a la realitat local. D’aquesta manera, han aprofitat els coneixements dels socis locals per enriquir tota l’empresa. Donat que el mercat de l’eficiència energética factura a partir de l’estalvi aconseguit pels seus clients, també estan desenvolupant una segona via de creixement, mitjançant la generació d’una plataforma de captació de finançament per al sector de l’eficiència energética i les energies renovables. I sembla que aquesta pota, la desenvoluparan per Internet.

Per en Carlos Arias, d’Offerum, el model és diferent. Ells es diferencien de la competència gràcies a la seva gent. “la competència, possiblement pel tema de l’idioma, marxa cap a l’Amèrica Llatina; i nosaltres anem cap a Europa.” I ho fan gràcies al seu equip multinacional: “Dins l’equip, hi ha gent d’Itàlia i França i ells són els emprenedors que porten Offerum als seus països. El nostre servei és per a empreses molt locals, i això fa que s’hagi de conèixer molt bé el mercat.” El seu model de creixement es basa, doncs, en la proximitat, en la viralitat, en els costos baixos associats al màrqueting de guerrilla i, quan cal, amb acords de col·laboracó amb agents locals que realment tinguin tràfic en les seves webs.

En Carles Bonavia, de SIT Mobile, utilitza encara un tercer model d’internacionalització. En el seu cas, cerquen alter egos com ells, és a dir, joves emprenedors dels països de destí per implicar-los amb els seus negocis en el projecte de SIT Mobile. No cerquen country managers (agents especialitzats en el país on aterren), sinó joves emprenedors que, tal i com fan ells, es fasin seu el projecte. Aquest ha estat el model utilitzat en 9 dels 10 països on són treballant hores d’ara. Però al Brasil, el seu darrer mercat, han canviat d’estratègia i han comprat l’empresa que els ha intoduit al mercat local. Avui dia, doncs, tenen el think tank a Barcelona, els diners els busquen a Londres, la feina la fan a la Índia i els productes els venen a diversos països del món, tot combinant, com hem vist, el model de compra i el d’acord amb emprenedors locals.

Finalment, Gigle, l’empresa transnacional amb el cap a Barcelona, va haver de suar tinta per a aconseguir els diners necessaris per a desenvolupar el seu producte. Però, com repeteix insistentment Juan Carlos  Riveiro, “voler és poder” i ells han aconseguit finançament de grans inversors sense coneixer a ningú. Posant les banyes i hores de feina. Avui, produeixen a l’Àsia, pensen a Europa i venen als Estats Units, com a mercat principal, però també a d’altres llocs del món. “Crear una empresa global demana de molta feina i d’endeutar-se força per a poder invertir i dissenyar un bon producte que pugui arribar al mercat”.

Barcelona, diu en Juan Carlos de Gigle, és una ciutat que es ven molt bé i que atrau talent estranger. N’hi ha molt de propi, no s’ha d’envejar res de ningú en aquest sentit, però també atrau talent de fora. De fet, Barcelona és un bon punt de recolzament per a les empreses globals com Gigle.

Com veuen Catalunya per muntar empreses?

En Marc Bonavia asegura que és excessivament complicat muntar una empresa a casa nostra, perquè aquí cal ser un kamikaze i endeutar-se en excès. No es confía en els emprenedors. La societat prefereix feines estables i no acompanya a qui vol emprendre el seu propi negoci. La consciència social és més conservadora, més de funcionariat i feina fixa, que no pas d’aventurar-se i emprendre. I, per això, cal jugar-s’ho tot per muntar un negoci. A més, el fracàs és un estigma difícil d’esborrar.

En Carlos Arias coincideix amb en Juan Carlos en el fet que Barcelona atrau talent i discrepa amb la visió d’en Marc Bonavia. Per ell, emprendre demana de jugar-s’ho tot, perquè això dóna credibilitat i, a més a més, serà l’emprenedor qui s’emporti els beneficis principals del seu negoci.

De la seva experiència amb Offerum n’ha tret la idea que la burocracia francesa és molt més farragosa que la que hi ha aquí. I afegeix que no s’ha de perdre el temps amb notaris que no s’hagin treballat el món de l’empresa.

En Francesc coincideix amb en Marc en el sentit que no és gens fácil emprendre a Catalunya, perquè no hi ha cultura emprenedora i abans et donaran diners per casar-te que no pas per muntar un negoci. A més a més, en el seu sector, l’administració pública, que és el primer contractador de l’Estat, no facilita l’entrada de nous clients. I, si ho fa, les condicions de pagament són tan nefastes que fa que no sigui rendible per a les empreses que encara no siguin gegants.

Malgrat tot, en Franesc asegura que emprendre val la plena, fins i tot si es fracassa. Perquè enriqueix i ajuda en futurs projectes de negoci. Al final, l’aprenentatge ajuda a triunfar i l’emprenedor que hi posa voluntat se’n surt.

En Juan Carlos de Gigle diu que l’emprenedor ha d’arriscar i que cal trencar els tòpics que imperen per aquests paratges. Aconsella seguir els fórums d’emprenedors de Silicon Valley per a comprobar que, allà, a la meca dels emprenedors, costa molt que algú inverteixi en una empresa amb un sol emprenedor. Llançar-se en companyia dóna credibilitat a un projecte, ja que vol dir que ja s’ha convençut a més d’una persona per a embrancar-s’hi. Afegeix, però, que aquí s’espera molt de les administracions, però que aquestes ja fan la seva feina. El que fa falta és més capital privat, més venture capital, que recolzi el talent que ja hi ha. Per ell, falta infraestructura privada, inversió, per tal d’arribar als nivells de països com el Regne Unit, els Estats Units, la Índia o la Xina. I ja sap que, el mercat privat, dirà que falten emprenedors, però creu que aquest no és el cas.

En sortir de la ponencia he anat a treure el cap pel Mercat del Finançament. Avui hi ha business angels per ajudar a arrancar negocis, demà hi haurà venture capitalists per consolidar empreses de gran potencial.

S’apropa el Saló de l’Emprenedor: ¡Pasen y vean, el espectáculo más grande del mundo es a punto de comenzar!

 Avui, quan falta una setmana per l’esdeveniment emprenedor de la ciutat de Barcelona, recordo amb un xic d’enyorança aquella primera edició del Dia de l’Emprenedor. Esdeveniment que, juntament amb el més elitista HiT, és reconegut com a pare d’aquest Saló de l’Emprenedor que reneix el proper dimecres a La Fira de Barcelona. Reneix després d’una edició de transició que va servir per a provar un nou model de reconeixement i simbiosi de la Barcelona emprenedora als peus de la muntanya de Montjuïc.

Per tots els que érem en aquella primera edició, allò, aquell esdeveniment, era tan nou com ho és el Saló d’enguany, Era un pas endavant, un salt al futur per uns Premis que volien reconèixer la gent que posava les seves energies en crear una empresa a Barcelona. En aquells temps, emprendre no estava de moda. La moda ha vingut amb la crisi, però el Dia de l’Emprenedor ja aplegava alguns dels esbojarrats que es decidien a anar per lliure.

Un servidor va néixer laboralment a l’empresa que ho muntava, coincidint amb aquella jornada. No vaig viure les Nits de l’Emprenedor, les gales que van precedir un dia que ha anat pivotant entre el Palau de Congressos del cap d’amunt de la Diagonal, i el Palau de Congressos del cap d’avall de la Diagonal.

Ara, quan som a les portes de presentar el fill d’aquell esdeveniment, recordo les solitàries hores de feina amb l’equip que en feia la web. Cal reconèixer, doncs, a la gent que ha participat en aquesta aventura des d’aquell llunyà 2001: Als dissenyadors i les seves propostes; als programadors i les seves solucions; als reptes de la direcció de l’empresa i les seves il·lusions. Com deien els Manel en el seu primer disc: ens ha costat Déu i ajuda arriba fins aquí.

Però n’estic orgullós. N’estic orgullós, perquè d’aquella sembrada en venen aquests fruits. I, a les portes del  Bizbarcelona –el nou nom de la cosa, parit per l’agermanament amb uns padrins de luxe -, em sento un xic envellit. M’hi sento en veure com aquell plançó s’ha fet major d’edat i ha trobat una nova colla d’amics amb qui compartir les seves il·lusions. Envellit i orgullós. Orgullós d’haver estar un engranatge més d’un equip que va fer possible un esdeveniment tan agradós. Orgullós d’haver participat en la sala de màquines d’un esdeveniment que, de tan créixer, s’ha vist obligat a esdevenir Saló. A esdevenir-ne per acollir més gent, més idees, més ànimes inquietes. I, maridat amb el HiT – l’esdeveniment de la inversió -, donar més terreny de joc als emprenedors que vulguin visitar-lo.

Avui som a les portes d’una cita que, mantenint alguns dels elements originaris del Dia de l’Emprenedor, ofereix més oportunitats per a enxarxar relacions i aconseguir eines per a la millora d’aquells i aquelles que, tossuts i valents, decideixen prendre el camí d’anar pel món amb una empresa pròpia.

I és que , com deia un company de viatge en la blogosfera de l’ARAempren, allà hi tindrem emprenedors d’arreu que han vingut a casa nostra, Però  també hi tindrem emprenedors nostrats que han sortit a veure món. Perquè ja n’hi ha que fan les amèriques.. o les europes.. o… els camins de l’emprenedor són inescrutables. No et pica la curiositat això d’anar amb el teu propi sac a descobrir món?

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Emprèn des del núvol!

Aquest any que tot just ara comença, arriba farcit de sucoses novetats per a la gent emprenedora de qualsevol classe i pelatge. Si el 2010 va ser l’any de l’esclat de les plataformes ciutadanes, liderades per emprenedors amb ganes de fer bullir l’olla, com ara, Gild, El Iniciador o Barcelona Enterpreneurship City, per posar tres casos força notaBles; el 2011 serà l’any de les xarxes socials que, nascudes en clau catalana, volen esdevenir mercadal nostrat de l’intercanvi global.

Glocalització és la parauleta que farà fortuna enguany. El mot no és nou. Car és nascut en la ruralia japonesa de la dècada dels 80. És glocal aquell que té la capacitat de crear ponts entre allò local i allò global. És a dir, que pot parlar en català de política internacional o, en anglès, dels problemes de Vilatova de Baix. De fet, el terme ‘glocal’ es fa servir en referència a aquelles persones que són capaces de menjar-se un pa amb tomàquet a Catalunya, o una brotxeta de saltamartins a Laos, és a dir, que no tenen massa problemes per adaptar-se a les realitats locals d’un món globalitzat i on les fronteres es desdibuixen si hom obre la ment i surt de casa.

I què te a veure tot aixó amb la gent emprenedora?

Doncs bàsicament que, l’any passat, va veure l’adaptació local d’eines globals que acceleren les capacitats de l’empresa catalana per trobar gent amb qui fer negoci i esdevenir més glocals.

La primera de les apostes és la de la Nova Anella, el testament que el Govern d’Entesa llega als seus substituts al capdavant d’ACC1Ó. Es tracta d’una xarxa de networking empresarial que té l’objectiu d’internacionalitzar l’empresa catalana. L’Anella no és una novetat. De fet, era un taud dificil de fer rutllar. Un mort en vida que, com l’Au Fènix, ha renascut de les seves cendres, i ara sí, ara sembla que és molt més usable i funcional. Tota una aposta per l’empresa que vol posicionar-se en aquest mercat global on som tots enredats.

La segona de les apostes, esdeve el punt de trobada de les empreses que tenen Barcelona com a referent, objectiu i imatge. Biznetarcelona, encara en fase de proves, és el regal de l’Ajuntament de Barcelona a les empreses de la ciutat. Un punt de trobada de part dificil, per llur magnitud i l’aplegament d’interessos que hi ha hagut a la rebotiga del projecte, però que està donant un resultat espectacular pel que fa a la generació d’espais de trobada i col·laboració a disposició dels usuaris que, en ell, hi fan estada. Obertura total per qui vulgui viure la Barcelona emprenedora i empresarial.

La tercera és l’aposta del rerepaís: Grèra neix d’un dels emprenedors amb més futur i visió emprenedora de casa nostra. En Josep Albertí és un manresà capaç de vendre estufes al desert del Sàhara. La tecnologia que hi ha darrera de la seva escombra aranesa és d’arrel vigatana. I, per postres – l’olfacte sempre mana -, el seu soci financer viu al rovell de l’ou de la ciutat de Barcelona, el punt que atrau més capitals d’aquest país que ens agermana.

Tres eines, tres estratègies, tres apostes que, complementades, esdevenen un nou mercat de contactes i relacions al servei de l’emprenedoria catalana. Ja sigui la dels estevets de botiga i manguitos, o la dels Verdaguers, Bonvies, Lees i d’altres “glocals” de nau ferrenya i mires àmplies.