L'aplec de col·laboratius

A principis d’aquesta setmana, el diari que llegeixes digitalment es feia ressó d’un nou pas en la implantació de l’Economia col·laborativa a casa nostra.

Parlo de la creació de Sharing España, associació d’empreses que tenen en els prosumidors el seu creixent mercat entre nosaltres.

En aquest bloc, ja hem parlat d’aquesta dimensió de les ’emprenedories alternatives’, un espai farcit de models empresarials on els lideratges són difusos o inexistents, i el treball en xarxa entre consumidors, els fa a l’hora veritables productors dels bens o serveis que consumeixen.

Sharing España arriba per consolidar un model, el de l’economia col·laborativa, que, per llur caràcter innovador, sol tenir mala premsa, però que ha nascut per a quedar-se i crèixer.

I éss que les empreses col·laboratives i llurs tradicionals coopetidores amb accent social, les cooperatives, són la punta d’un nou model econòmic que es va gestant en el revellit model capitalista actual.

Intentar frenar-lo amb lleis és posar portes al camp o intentar aturar la modernitat líquida amb la porosa roca de la tradició.

Els antisistema es financen sistèmicament?

Ja fa un bon grapat de dies que volia fer una reflexió sobre el finançament de les causes perdudes. Batalles quimèriques d’activistes emprenedors i inconformistes que lluiten amb armes minses contra gegants ben peixats.

En la setmana que la Generalitat ha optat, com fa uns dies el Govern de l’Estat, ha enfrontar-se al futur que ja és present de l’economia col·laborativa, jo em faig un xic ençà i em fixo en la manera com s’estan finançant les utopies veïnals i autogestionades.

I, com a mostra, prenc un cas que encara cueja en el silenci dels mitjans, tot i la guerra mediàtica que es va generar tot just fa unes setmanes.

El desallotjament i enrunament de Can Vies, el Centre Social Autogestionant del barri de Sants, va portar una revolta als carrers que, bevent del tarannà de la història de la desobediència civil, va portar a una setmana tràgica que, amb el temps, s’ha vist que només va servir per destarotar la ciutat, inculpar innocents, posar el govern municipal en una situació crítica i, en positiu, servir de base per una revolta social i pacífica, de la qual, aquest apunt, en dóna una mostra.

I és que la campanya de micromecentatge, a través d’una plataforma legal, que, vulgues no vulgues ja ha recollit la meitat dels diners necessaris per a iniciar la primera fase de recuperació de l’espai en qüestió – així com la defensa legal de les persones inculpades pels fets de Sants -, no és més que una platja de suport mutu que compta amb un bon grapat de socis arreu dels Països Catalans. Socis que aporten suculentes recompenses.

I és que els antisistema potser són més sistèmics del què ens pensem.

Una xarxa d’empreses sense moneda

Avui fa deu dies que en Roger Cassany escrivia una noticia a Vilaweb.cat sobre les eleccions a Sardenya. Poc m’interessen, des del punt de vista d’aquest bloc el tema principal de l’anunci, però si la referència a la ocupació laboral del cap d’un dels partits polítics en dansa.

En l’article ens deia que Franco Contu, promotor de la candidatura independentista Sardegna Possible, era el fundador de Sardex.net, una xarxa d’empreses que intercanvien serveis sense fer ús de moneda. Eps! Al tantu! Economia col·laborativa d’intercanvi entre empreses!

Entro doncs a Sardex.net i, esperit comercial al darrera, hi trobo un bonic i didàtic vídeo amb el funcionament de la iniciativa sarda:

Feta la visualització penso ràpidament en els mercats d’intercanvi del meu voltant i, per l’ús de les xarxes socials que fan els sardexnesos, penso en l’Alvaro, la Teresa i el seu Comunitats.org, una iniciativa d’intercanvi de coneixements i temps que pivota entre Lleó i La Llagosta des de fa poc més de tres anys.