Postres de músic

Aquesta setmana faig un doble salt mortal amb pirueta incorporada i en llenço, sense paracaigudes, d’un avió en marxa. I és que, després d’haver posat fil a l’agulla al meu projecte  sense tenir un duro, m’han entrat ganes d’escoltar una mica de música. I, per fer-ho, m’he endinsat en un d’aquests sectors emprenedors que m’agrada titllar de sectors socials o, per dir-ho a la moda, sectors 2.0. És a dir, sectors on compartir i coopetir (col·laborar en competició) són conceptes que ajuden a treure tot el suc que, en entorns més privatius, es rebutja.

Fa un parell de setmanes, vaig començar parlant del món de les cerveseries artesanes: un sector on la línia entre consumidor i productor es difumina, i on la competència esdevé cooperació entre iguals. Aquesta setmana, agafo la cervesa de l’altre dia i em poso un xic de música, a veure si me’n surto d’aquest nou embolat en el que m’he enxarxat.

I és que avui parlem de música lliure, i no tinc ganes de parlar del que són les llicències copyleft o de lliure còpia, ni entrar en una discussió, la del dret de còpia, que fa més de dos-cents anys que dura. Només vull fer referència a una alternativa de mercat on l’autor conserva els seus drets de propietat, sense cedir-los a tercers, i gestiona la manera com vol que la música arribi al seu públic i, fins i tot, de quina manera la finança.

musicalliure,catmusicleft.net o musicalibre.es són alguns dels portals que apleguen músics que han decidit promoure’s sense perdre els seus drets, però amb la ferma voluntat d’arribar al màxim de públic possible per tal, i ara semblaré el Núñez del Crackòvia, d’aconseguir que els contractin per actuar, omplir els seus concerts, vendre més entrades i, perquè no?, aconseguir un contracte amb una multinacional del sector. Tot i que aquest darrer no sembla pas el camí escollit per la majoria de músics que utilitzen aquests canals, més donats a d’altres formats de comercialització i accés als seus fans.

Però com es financen aquests grups? Regalen la seva feina? Només viuen dels aires del cel o dels concerts al casal del Barri?

No, no i tampoc.. Les llicències que utilitzen asseguren la llibertat de difusió, però no pas de còpia. És a dir, que lliure no és gratuït o, per dir-ho amb unes altres paraules: Hom pot fer ús dels seus temes, escoltar-los, passar-los als amics, anar fent créixer la comunitat de fans del grup, però, en el moment que algú hi vol guanyar diners, l’autor en cobra els seus drets.

A més a més d’aquesta protecció –natural, inherent al creador de qualsevol cosa i estesa fins a l’infaust naixement del dret de còpia en temps del Rei Pepet i la Guerra del Francès -, espais com Auamusic, una productora de crowfunding (finançament en massa) musical, hereba del projecte Apadrina Un ArtistaJamendo, l’avi web de les plataformes de codi lliure europees,  Kickstarter, que s’autodefineix com “la major plataforma de finançament de projectes creatius del món mundial” o Herzio, una proposta que ofereix eines per a promocionar grups de música que, a més a més, poden vendre els seus treballs i les entrades dels seus concerts a través de Facebook, ajuden a obtenir els diners necessaris per a editar treballs, comercialitzar cançons i donar un rèdit econòmic a uns creadors que, ajudats per les noves tecnologies socials, s’adapten als temps que corren i fan trontollar les parets de la Fortalesa del Copyright (=dret de còpia).

Be water, my friend!

“No t’estableixis en una determinada forma, adapta-la i construeix-la per a deixa-la créixer, sigues com l’aigua. Buida la teva ment, sigues amorfa, modelable, com l’aigua. Si poses aigua en una tassa es converteix en la tassa. Si poses aigua en una botella es converteix en la botella. Si la poses en una tetera es converteix en la tetera. L’aigua pot fluir o pot xocar. Sigues aigua, amic meu”

Aquesta cita, extreta de la darrera entrevista que el malaguanyat Bruce Lee va fer abans de la seva mort, és de l’any 1971. Carai si en fa de temps! Carai si em fa ballar el cap, encara! I és que la cita, que va fer forrolla per aquestes terres per allà l’any 2006, defineix a la perfecció com és el món que, entre d’altres eines, ha parit internet i les xarxes socials, i com són les empreses i els individus que, millor adaptats al nomadisme d’aquests dies, saben aprofitar aquests mitjans per a mostrar-se i fer negoci.

De fet en Bruce Lee es va avançar en força anys a Zygmunt Bauman, el sociòleg polonès que fa cosa d’un parell o tres d’anys va presentar allò de la modernitat líquida, un concepte que ha fet forat en el pensament occidental i que parla de la lleugeresa del món actual i de la futilesa de les relacions que s’estableixen en les societats avançades. Unes societats on mantenir-se dalt del tren demana d’una gran capacitat de canvi i adaptació constant.

I que té a veure tot això amb les empreses?

Doncs que les empreses sòlides, normalment mastodonts nascuts a cavall dels segles XIX i XX, estan perdent batalla rere batalla per la incapacitat de fluïdificar-se i adaptar-se a les noves realitats. Un exemple, el trobem en el món del cinema i la seva infructuosa batalla contra la democratització de l’art a través d’Internet. Segons fonts ben informades, les majors han pressionat a un govern d’un país democràtic –i als partits més influents- per tal d’incloure un afegit a una llei que permeti tancar pàgines web sense ús de la justícia, mentre petits productors independents, tot aprofitant les noves realitats del mercat, ofereixen nous models de negoci a través, justament, d’aquestes pàgines web que ara volen tancar amb un cop de porta. Però aquest és un dels exemples més flagrants d’una manera de fer que també utilitzen força editors i productors musicals, enfrontats a les petites apostes independents que,  passant olímpicament dels tradicionals intermediaris, comencen a treure suc d’Internet i generen nous models de negoci que els permeten funcionar de manera més eficient, eficaç i efectiva.

Qui ens havia de dir que aquella sentència d’en Bruce Lee – per cert, originada en el principi taoista del wu wei o “principi de l’acció natural no forçada” – seria la palanca de canvis per aprofitar el gavadal d’oportunitats que hi ha en la revolució sociològica que estem vivint hores d’ara.

Eps! I si no ens afanyem a aprendre-ho, n’hi ha d’altres que porten segles amb aquesta filosofia d’acció i que ja l’han aplicada en el món del comerç i la restauració.