Les Translator Brigades: Un cas de treball col·laboratiu que rutlla

Dijous de la setmana passada es complien dos mesos de l’eclosió del moviment #OccupyWallStreet. Una proposta que va començar a gestar-se a les pàgines d’una de les revistes més conegudes en el submón de l’agitació cultural des del 1989.

AdBusters, la referida publicació, havia llançat la crida pels volts de l’estiu i, en poc temps, la cosa va anar prenent volada, fins a construir un espai de comunicació propi dins del núvol.

Quan el 17 de setembre de 2011, els activistes nord-americans sortien al carrer i acabaven ocupant el Zucotti Park, tot rebatejant-lo com a Parc de la Lliberat, les pàgines de la revista començaven a llançar missatges en d’altres idiomes, en d’altres llengües. Havien après idiomes de cop?

No. Si hom parava atenció als escrits en altres llengües, s’hi trobava la nota “traduït per les Translator Brigades: translatorbrigades@gmail.com”.

I justament aquest apunt s’endinsa en aquest col·lectiu. Un col·lectiu format per gent d’arreu del món sota la voluntat de l’entesa en la diferència, i la difusió d’una consciència global que s’aplega sota l’objectiu de trencar barreres lingüístiques a l’hora de difondre missatges que puguin ser d’utilitat per a tots els moviments que s’estan gestant i sortint als carrers i places d’arreu del món (madrid, Barcelona, El Caire, Sevilla, París, Niça, Londres, Nova York, Homs, Kampala, …).

Darrera el projecte, una idea: recuperar l’esperit de les Brigades Internacionals del 36-39 amb armes modernes i no-violentes, com són la paraula i les xarxes de comunicacions.

El lloc on s’apleguen: Un compte compartit de Google – amb el gmail per a comunicar-se amb els gestors dels textos que tradueixen; i el Google Docs per a organitzar-se el treball i adquirir compromisos -. Una pàgina de Facebook oberta per a donar-se a conèixer i llançar missatges a l’exterior -bàsicament les traduccions que fan, per tal que tinguin més repercussió -. I un Quarter General en una xarxa social on es presenten els brigadistes, es proposen traduccions, donen idees per a noves traduccions, es distribueixen la feina i col·laboren de manera autònoma i autoorganitzada.

Una manera de treballar que els ha portat ja a un tou de traduccions en més de 20 llengües diferents i que, com es pot veure, mostra la facilitat que qualsevol emprenedor té d’utilitzar les eines gratuïtes que el Núvol ens dóna, fins i tot per a coordinar-se amb d’altres emprenedors i donar sortida internacional a projectes que, com AdBusters, no tindrien “mercat” més enllà de la comunitat angloparlant.

El núvol és un fracàs?

Aquesta setmana, i recorda que la setmana #desdelnúvol comença dijous i acaba dimecres,  la poma més activa del màrqueting digital presentava l’iCloud i, com passa sempre que Apple mossega el mercat, semblava el redescobriment de la roda per enèsima vegada.

Però, segons fonts ben informades, el cloud fa figa. Potser resulta un xic agosarat arribar a aquestes conclusions ha partir dels problemes de la mora canadenca, els sonny boys japonesos i la poma de Cupertino. Oi més quan els malnomenats indignats són capaços d’organitzar-se globalment justament gràcies al núvol (el cloud en la llengua d’Ausias March) i segueixen treballant (o feinejant) per a la generació de consciència global justament des d’aquest ambit difús i compartit.

eyeOS, els nois d’Olesa que van mantenir en escac l’equip del MIT a través del núvol, reten homenatge als seus rivals amb una cita d’un dels seus professors,  John McCarthy, qui va dir:

“Potser algun dia la computació s’organitzi com un servei, igual que el sistema telefònic. Cada abonat haurà de pagar només per la capacitat que realment utilitzi, encara que tingui accés a totes les característiques dels llenguatges de programació en un sistema de grans dimensions … Determinats abonats podrien oferir servei a altres abonats … La computació com a servei podria convertir-se en la base d’una indústria nova i important “.

La curiositat d’aquestes paraules rau en el moment de pronunciar-les. Ja que són força anteriors als escriptoris digitals, a les xarxes socials i a l’aposta d’IBM pel SaaS. Són de l’any 1961, un temps en què els ordinadors eren unes maquinotes immenses i un portàtil cosa de ciència-ficció.

eyeOS doncs respon d’una manera fina  i educada al suposat fracàs del cloud privatiu de les pomes, les mores i els nois d’avantguarda. I ho fa amb un replegament intel·lectual de les forces que treballen al núvol des d’abans de la popularització d’un concepte que beu directament de les fonts d’Internet.

Deixo l’apunt amb la cita com un brindis pel futur del cloud computing i regalo tres imperdibles articles sobre el passat, el present i el futur d’aquesta manera de treball distribuit, més enllà de la consciència global dels eixelebrats emprenedors que, de tant en tant, surten a places i carrers per canviar un món massa privatiu i egoista.

– La nube es el futuro al blog d’eyeOS

– Business Impact: la nube se hace fundamental a la Technology Review del MIT

De la cadena de montaje a la nube al blog d’eyeOS

Que venen els neofeudals!

Possiblement vaig un xic tard, ja que la cursa per a la conquesta de l’espai virtual es va fer ben visble quan el rei del màrqueting 2.0 ens va presentar la seva nova finca a l’hiperespai. L’iCloud del senyor Steve Jobs ha aixecat la llebre sobre el cloud computing (com han batejat al fet de tenir tot el teu disc dur a la xarxa). Però és que a mi em va enxampar en la preparació del BizBarcelona i, de fet, no em semblava tan innovadora com l’han presentada als mitjans més generalistes i algun de dedicat.

Arran de la presentació del Senyor Jobs, allò que, fons ben informades diuen, van inventar tres xicots d’Olesa de Montserrat, ha madurat tant, que les grans del sector comencen a fixar-s’hi i ha construir-hi els seus espais particulars, amb la finalitat d’establir, com deien al Público de fa uns dies, un neofeudalisme de magatzems d’informació que, d’alguna manera, venen a reproduir allò que ja fan, des dels temps de l’1.0, algunes de les forges del programari lliure o algunes empreses de gestió d’espais a Internet. I, més recentment, les xarxes socials i algunes de les propostes de crowdsourcing o de sharing (l’altre nom del compartir) de més anomenada.

Això sí, ara sembla que la usabilitat de la cosa serà molt millor, que els grans s‘ho faran per manera de simular els escriptoris dels ordinadors tradicionals, aconseguint, doncs, que nosaltres ens n’aprofitem i accedim a tota la nostra informació sense necessitat de tenir disc dur a l’ordinador.

Pels que comenceu a emprendre els vostres negocis, i vulgueu donar un cop d’ull al sistema dels magatzems de lloguer -i amb accés des de qualsevol indret amb connexió a Internet-, jo us recomanaria una primera visita a  l’escriptori dels nois d’Olesa. Diuen que és el més antic del sector. I és que, els xicots de casa, que estan de moda, tenen una molt bona eina. I, com tota bona eina, han rebut forçá crítiques. Unes crítiques que asseguren que el seu producte no ha evolucionat en tres anys. Però… per què hauria d’haver evolucionat, si els competidors tot just arriben ara al mercat i ells ja hi són ben posicionats?

Maig del 2011 – La tranquil·la revolució dels emprenedors?

Qualsevol bloc que parli desdelnuvol no pot deixar passar els fets que s’estan produint arreu d’Espanya i que han tingut en les xarxes socials un catalitzador prou important i evident. Arran de la Revolució dels Gessamins i d’un apunt d’en Jordi Casals a NacioDigital.cat, ja vaig utilitzar el meu bloc personal per donar una opinió dels fets i defensar la idea que, “allà on la solidesa és al Govern (Tunis, El Caire, …),  (la mobilització) porta al fet revolucionari; i, allà on la solidesa és en l’economia, porta a la bullidera emprenedora”.

Ara sembla que no és només una qüestió de governs, sinó ta,bé de les rigideses del sistema polític i econòmic i de la manca de capacitat d’influència de la gent en les accions dels governs democràtics. Però la idea de fons, segueix essent la mateixa. I, els emprenedors del nord de la Mediterrània, comencen a estar farts d’intentar moure’s i trobar sempre el fre d’una crosta econòmica i política que els impedeix avançar en els seus projectes i realitzar-se. Només ha calgut madurar la manca de participació d’un sistema que cerca la seguretat per damunt de la llibertat, per portar al carrer les propostes innovadores i creatives, pròpies de l’esperit emprenedor d’aquesta gent.

 Crec que l’arribada del Partit Pirata a les nostres terres – amb un bon gruix de joves emprenedors entre els seus, posem-li el nom dels partits tradicionals, militants – era un dels indicis més evidents, però menys valorats, de la nova situació. I, l’aprovació de la Llei Sinde, acompanyada per les filtracions de Wikileaks sobre l’influencia Biden en aquesta normativa, va ser la gota que va acabar d’omplir el got de la frustració entre aquesta gent. El resultat va ser la campanya #nolesvotes que, ràpidament, va comptar amb el recolzament d’alguns dels intel·lectuals del fet d’emprendre més influents. Gent com Enrique Dans, Ramón Galli, Eudald Domènech, Marc Vidal, Martin Varzavsky o Genis Roca, per a posar els que m’han arribat a mi, evangelitzen, alguns des de fa més temps i d’altres apuntats en la última fornada, sobre la crosta d’una democràcia de baix perfil que es veu incapaç de frenar el poder transnacional dels mercats financers i les grans corporacions. La cosa ha anat avançant entre el col·lectiu emprenedor que ha quedat empantanegat en el fangueig de la paperassa administrativa i no ha pogut optar a aquest marasme econòmic global.

Paral·lelament, i sorgit dels entorns més socials – d’allò que se sol anomenar la societat civil – van sorgir d’altres agrupacions i col·lectius (emprenedors socials?) que van acabar confluint sota l’etiqueta #democraciarealya i van anar aglutinant a emprenedors a l’atur, a emprenedors mileuristes, a emprenedors jubilats, …

No m’estendré més en aquest segon col·lectiu, al final de l’apunt enllaço amb algunes informacions que hi aprofundeixen. El cas és que, al igual que al sud i l’est de la Mediterrània o a la freda Islàndia, la gent amb empenta ha acabat aprofitant la immediatesa de la xarxa per agrupar-se – balcanitzar-se, que en deien els estudiosos de la cosa en la primera dècada d’aquest segle – fins acabar prenent els carrers i, amb la seva força, començar a ocupar pàgines en els mitjans de comunicació d’arreu del món, davant l’atònita mirada d’uns polítics –els dels partits- que, ocupats en la campanya de les municipals, no han sabut (o no han volgut, o no han pogut) adaptar-se als missatges que anaven donant els col·lectius abans esmentats i que, passats els dies, encara cercaven el vot dels ciutadans indignats, antipolítics o qualsevol de les etiquetes que els han posat els periodistes tradicionals. Incapaços ells també d’entendre les onades d’una maror de fons que porta anys preparant-se.

Els emprenedors, l’arrel revolucionària, volen llibertat per emprendre, volen que funcioni l’ascensor social, que els mèrits serveixin per alguna cosa i que se’ls deixi de prendre el pèl des d’una crosta política i econòmica en la qual no hi tenen ni veu ni vot i els acaba prenen la casa si han decidit arriscar-se un xic massa.

El cas és que, la revolució dels emprenedors, ha sortit de l’àmbit estrictament econòmic per a maridar-se amb l’activisme social i polític, tot donant com a resultat una necessitat de canvi que augmenti les llibertats i no faci pagar els excessos de les elits al conjunt d’emprenedors que volen desenvolupar-se en llibertat.

 Algun material per a saber-ne +:

–       Diari ARA: Les preguntes i respostes de les protestes ciutadanes

–       20minutos: Democraciarealya

–       Blog de Dolors Reig: Los virales de SpanishRevolution

–       Blog de Enrique Dans: Entendiendo la Spanish Revolution

–       Blog de Martin Varsaksky: Así me uno a #nolsvotes

 –       Blog Yorokobu: Hasta aquí hemos llegado 

–       Bitácora de Manje: No soy el creador de Democraciarealya, porqué no lo hay

Una Societat Limitada sense afany de lucre: Però que hi guanyen?

Ara fa uns dies, els mitjans de la Plana de Vic es feien reso d’una nota de premsa enviada per una Empresa del municipi de Taradell. Es tractava de la nova d’una Societat Limitada que es definia sense afany de lucre. Curiosa fórmula, no?

En la nota, es presentava el cas del seu projecte. Un projecte nascut arran de les necessitats d’una escola concertada que, afectada per canvis urbanístics, canviava el seu emplaçament, i havia de construir un nou edifici. No sóc pare encara, i conec ben poques coses del model educatiu, però, si ho tinc ben entès, una escola concertada és una escola privada que només pot rebre diners públics per a alleujar el cost de la matricula dels seus alumnes, però no pas per a construir un nou edifici. Com encara aquesta situació en temps de crisi?

Em diràs que, essent com és una entitat privada, bé deu tenir un patrimoni, com ara l’antic emplaçament de l’escola. I és ben cert, sobretot en aquest cas, ja que es troba en plena zona comercial i vital del nucli urbà d’aquest municipi d’Osona.

I, fet aquest aclariment, diràs que la resposta és ben senzilla doncs: Venent els terrenys en poden comprar de nous i construir la nova escola. Però, qui compra espai per edificar en temps de crisi? I, amb aquest panorama, com s’ho pot fer una escola d’aquestes característiques?

El resultat de tot plegat, ha estat un projecte col·laboratiu que podria servir d’exemple en d’altres sectors de l’economia i, qui sap si, en la generació de nous projectes de negoci.

En el fons de tot plegat: l’educació. Els ingredients utilitzats, una permuta de terrenys amb l’Ajuntament – aportació municipal per a tirar endavant un projecte – i un aplec de persones i empreses que hi han fet la seva aportació. I l’han fet per no perdre la feina, per a tenir els treballadors ocupats i, tot esperant poder obtenir un retorn de la seva feina, tot venent els pisos i locals del terreny antic a preu de cost.

Sembla, doncs, que el lucre que s’aconseguirà amb aquesta manera de fer serà la continuïtat de l’escola concertada com a alternativa privada a l’escola pública existent. I haver-ho fet amb un cost mínim per a l’Ajuntament; amb el manteniment d’unes empreses i uns llocs de treball en un dels sectors que més han rebut el cost de la crisi existent; i posant en circulació uns habitatges i uns locals comercials a preu molt competitiu: el preu que costi fer les obres, però sense el tradicional benefici industrial.

De tot plegat, una lliçó: en temps de crisi, hi ha oportunitats. Només cal detectar-les, aprofitar-les i pensar un xic més enllà de l’endemà al matí.

Em dius un secret i jo te’n dic un altre?

Aixequem-nos tots de la cadira que aquesta setmana comencem amb la Technology Review del MIT, el Massachussets Institut of Technology. I és que, avui, des del núvol, bufem una mica d’aire fresc i demanem que obriu portes i finestres per deixar-hi entrar un bri d’innovació: d’innovació oberta o, per a dir-ho en idiomàtica digital, open innovation.

I, per fer-ho, què millor que una entrevista al pare del concepte i que ha estat publicada a mitjans de febrer a la reputada publicació tecnològica?

Si recordeu un dels apunts del mes de març, la innovació oberta és una de les filles més crescudetes i famoses de la cultura del compartir i del crowdsourcing, però no n’és la única. Això sí, com hem indicat, no es pot menystenir, ja que pot ser una bona font de treball per als autònoms i les petites i mitjanes empreses.

Però, com poden fer-ho els més menuts per beneficiar-se de l’obertura innovadora dels grans?

Bàsicament, estant atents a les possibilitats del seu mercat i participant en els processos d’innovació oberta que es llancin en el seu entorn. No serem cap de ratolí, sinó més aviat cua de lleó. Això sí, coneixerem la manera de treballar dels nostres possibles proveïdors, coneixerem nous col·laboradors i, potser fins i tot, obtindrem algun client inesperat.

Avui, però, no posaré exemples pràctics ni casos d’èxit contrastat. Haig de reconèixer que la innovació oberta em ve un xic grossa i només la conec a través d’alguna de les activitats que es fan en el marc de les polítiques de la línia de creixement i consolidació d’empreses de l’entitat on treballo i d’algunes lectures que han cridat la meva atenció i han salivat la meva curiositat.

Ara bé, cercar a Internet els processos d’Innovació Oberta que llancen les empreses del sector on treballem és una bona manera d’ampliar el nostre mercat i de poder redirigir-lo en la direcció on va el mercat.

I, ara si, que posaré un parell de casos de grans empreses que han llançat, en forma de concurs i en aquest bonic món de les tecnologies, dos processos que m’ensumo que tenen a veure amb això de la innovació oberta.

El primer és l’IBM Global Enterpreneur Program, on una de les pioneres de l’entorn digital busca col·laboradors que, com diuen en aquesta campanya, els ajudin a fer un planeta més intel·ligent.

I el segon és d’una de les babies més crescudetes del món digital i va destinat a un públic d’emprenedors molt concret. Per a dir-ho en el meu llenguatge particular és una campanya d’innovació oberta que es juga en el territori de les guarderies digitals, és a dir, entre el menut Google i els menuts programadors que estan navegant entre codis fonts en les facultats del món mundial. El seu nom és molt cinematogràfic – Google Summer of Code -i el meu nebot hi ha estat apunt d’entrar. Segur que en el futur, alguna altra porta se li obrirà. I, sinó se li obra, és que no havia de passar.

I, al capdavall, són les persones

En aquest bloc periodístic, vaig enfilant, com un solista de jazz, algunes notes d’un concert que porta el seu temps en dansa: Em refereixo a la comunicació des del núvol, des d’aquest espai invisible, però ben tangible, on les relacions transcendeixen el continu de l’espai i el temps per tal de facilitar el contacte amb gent que, hores d’ara dorm o que, tan sols, no és en la mateixa sala.

Moure’s però en aquest espai, seria inabastable i, per això, em centro en el món de la gent amb empenta i ganes de fer. Abans d’una tasca difícil en deien una empresa i de la gent que la feia en deien empresaris. Però els empresaris van esdevenir classe social i el mot va negativitzar-se fins a l’extrem que la tasca ha perdut el nom, i a qui la fa, en diem emprenedor. Potser  per herència francesa o, qui sap si, un xic americana.

Com veieu, els significats de les paraules no són estàtics i canvien amb facilitat. I, si la  setmana passada, parlava d’uns emprenedors molt especials, els músics que prefereixen compartir per guanyar, que competir per fer diners. Avui vull mirar de desmuntar un mite que sembla que es va inflant dia si i dia també per tergiversar el concepte matriu de tota aquesta història. I és que el crowdsourcing no és open innovation. N’és un component, n’és, potser, l’origen, però no s’han de confondre els dos conceptes que, com no podia ser d’una altra manera, són anglicismes, car l’accent en la llibertat i en compartir les coses, ens agradi o no, és més anglosaxó que no pas continental.

Però deixem-nos de donar voltes i ataquem l’arrel dels conceptes: El crowdsourcing és un sistema de treball en què s’aprofita el coneixement i les habilitats i aptituds de molts, ja que no hi ha dues persones que sàpiguen exactament el mateix i, per tant, el fet de compartir permet la creació de forges d’aprenentatge. O, en altres paraules, és el sistema que genera comunitats de petits esforços exercits per grans multituds de participants. L’origen d’aquest mètode de treball se sol buscar en les comunitats de font oberta (open source)  i, per això, l’ús de termes com forja (el nom que reben els espais col·laboratius d’aquestes comunitats) és totalment vàlid pels espais virtuals on es desenvolupa aquest sistema de treball.

Els processos d’open innovation són processos que una empresa obra a la comunitat de clients, proveïdors o persones interessades en un producte o coneixedores d’un sector, per tal d’aprofitar el coneixement de tots en la millora dels seus serveis o processos operatius. Sens dubte, la base d’aquests processos és crowdsourcing, però ho és disminuït a un objectiu concret i amb el lideratge d’una empresa o promotor determinat.

Aquesta diferència és important tenir-la present, ja que s’està pervertint el concepte en assenyalar que el crowdsourcing és la resultant dels conceptes de crowd (multitud) i outsourcing (externalització) i que, per tant, això suposa substituir un lloc de treball intern per tal d’oferir-lo a una anònima comunitat de col·laboradors externs, reduint així costos en recursos humans. Excuses de multinacional que no valen pel món emprenedor. Aquell món on, si un té uns coneixements determinats, unes habilitats i s’ha plantejat de traslladar-los a una empresa, pot aprofitar els canals digitals per a construir comunitat amb altres persones emprenedores que puguin complementar els seus serveis i, d’aquesta manera, oferir-los d’una manera més dinàmica i ajustada a la demanda.

Això, aquest aplec d’emprenedors, és crowdsourcing en estat pur. I no pas el concepte externalitzador que se’ns vols imposar per part de les grans empreses que obren els seus espais creatius (ja sigui per a una campanya de comunicació, per a la millora d’un servei o d’un producte, ..) per obtenir un retorn que ells mateixos lideren. En aquest segon cas estem obrint la innovació de les empreses tradicionals, però no gestionant entre iguals, que és la mare dels ous del crowdsourcing.

Per donar-li un toc poètic, el crowdsourcing vindria a ser el pol·len que les abelles carretegen d’un lloc a un altre i que ajuden a què els cirerers de l’hort de casa guanyin les millors propietats dels companys que tenen a prop. El resultat unes cireres més gustoses per la mixtura de dues savieses naturals agermanades.

I, si no t’ha quedat clar el concepte, llegeix López Daltellescolta Nashrepassa Tapscottpassejat per la Viquipèdia. Una companya, emprenedora i traductora, ja ho va fer i avui ofereix Serveis Globals per Internacionalitzar-te, amb una xarxa de col·laboradors forjada en les xarxes socials més habituals i alguna d’especialitzada.

Emprendre sense un duro

Després de fer la cervesa, m’he quedat sense un duro per emprendre. I, per això, torno a somiar en aquests moments inicials en què l’emprenedor té idees en marxa, ganes de moure’s i molta il·lusió. Tanta il·lusió com manca de diners. Uns diners que són la sang que circula per les venes de la societat emprenedora on ens trobem. 

Abans de veure què puc fer amb la butxaca buida, faig una foto del moment: la foto de les venes més marcades i evidents que han aparegut per aquestes pàgines recentment: La vena que m’és m’agrada és la del finançament en massa. L’altra vena notable és la dels  àngels inversors i els emprenedors en sèrie.

Em guardo la foto a la cartera i segueixo caminant, tot presentant una vena que, no per manca de diners, presenta menys interès a l’hora d’obrir portes a les il·lusions. És la vena de l’intercanvi i els bancs de coneixement.

I, per fer-ho, m’agafo de la mà de l’Alvaro Solache i la Teresa Cristóbal, emprenedors social en sèrie que hores d’ara mouen els seus projectes des de les muntanyes de Lleó. Ells em porten a la seva xarxa social de gent corrent i ànima dispesa.

Comunitats.org és un producte de recent creació i en constant evolució que, com diuen els seus creadors, facilita “l’intercanvi de coneixements entre aquelles persones que vulguin iniciar el seu propi negoci”, tot “oferint, o trobant, aquells coneixements que els fan falta per a desenvolupar els seus projectes, aprofitant l’avinentesa per donar a conèixer les seves iniciatives i trobar a gent disposada a invertir el seu temps en elles”. 

Quina és la moneda d’aquesta xarxa? El temps que hom dedica a projectes aliens. Un temps que es converteix en moneda social, una alternativa prou bona per començar a emprendre amb empenta i pocs diners, tal i com demostra un altre “monstre” amb bloc notable a Internet.

El seu nom és Julio Gisbert i, a vivirsinempleo.org, ens va ensenyant alternatives a l’economia del diner. Eps! Com ell mateix deia en una recent entrevista, no es tracta de substituir, sinó de subsistir. De subsistir en un entorn més humà, on l’egoisme no és la base del sistema i els egos són força mundans: O hi guanya tothom, o la teva aportació no hi cap.

Si no tens diners, però tens idees, valors i coneixements, aquí tens un terreny de joc on començar a bellugar-te. A canvi d’ajudar als altres amb els seus projectes, ells t’ajudaran a tu amb els teus. I, entre tots, hi guanyareu una mica, tot recordant que, en temps de crisi, és quan millor funciona l’esperit de Wörgl, una alternativa parida en aquella crisi que ens va fundar a nosaltres i que, si recordes els llibres d’història, en deien el crack del 29.